Diu Carme Riera (Palma, 1948) que sempre intenta escriure coses diferents perquè si no s’avorreix. Fa aquesta afirmació mesos abans dels cinquanta anys de la publicació del seu debut, el recull de relats Te deix, amor, la mar com a penyora (1975), i just quan surt el seu últim llibre, la novel·la Una ombra blanca (Edicions 62, 2024). Si el primer era una col·lecció de contes intimistes i poètics en què l’autora teixia filigranes lingüístiques i narratives, el nou és un procés de regressió a uns fets traumàtics als quals es veu obligada a enfrontar-se la seva protagonista, la cantant Barbara Simpson, que viu una de les conegudes com a EPM: experiències properes a la mort. 

D’on us va sortir aquesta gran diva de l’òpera, que esdevé el personatge central d’Una ombra blanca?

— M’agrada molt l’òpera i vaig trobar una experiència molt interessant fer el llibret per a l’òpera L’Arxiduc que va compondre Antoni Parera Fons. Mentre jo escrivia el text, ell de vegades em deia coses com que necessitava que tragués una síl·laba perquè una frase funcionés amb la melodia, i aquesta conjugació de música i literatura em va agradar molt.

El gruix de la història ens situa a mitjans de segle passat i a diferents punts dels Estats Units, un país que coneixeu perquè hi heu fet diferents estades. Què us interessava d’aquell entorn en concret?

— L’Amèrica profunda no té res a veure amb un viatge que puguis fer a Nova York d’una setmana. Sempre dic que estic molt agraïda a les professores americanes, que van ser les que ens van donar a conèixer, a gent com Montserrat Roig i a mi, perquè van ser les primeres que van escriure sobre nosaltres. Ara bé, amb les meves estades em vaig adonar que era un país molt diferent del que jo esperava. I ara nosaltres ens dirigim cap a aquest tipus de societat, en què hi ha unes elits que comanden i una massa que veu la televisió, que és ignorant i manipulable, com vàrem veure amb el triomf de Trump. 

Ho podem tornar a veure ben aviat...

— S’ha d’entendre la societat americana, que està molt desinformada i infantilitzada. La gent ja no s’informa per la premsa, sinó per aquells que els diuen allò que volen sentir. Al nostre país encara n’hi ha que intentem tenir una societat crítica, que no sigui adoctrinada, però… acabarà passant el mateix. Amèrica també té coses molt bones, com el fet que si ets bon estudiant, encara que no tinguis mitjans, pots arribar lluny. O que les universitats tinguin subvencions importants per investigar i treballar. Aquí és a l’inrevés, la gent que es vol dedicar a la investigació ha de sortir fora per fer-ho. 

En el vostre cas, de vegades costa distingir on acaba l’autora i on comença la investigadora.

— Les dues coses m’agraden molt. He fet molta recerca a la universitat i aquesta recerca també apareix als meus llibres. M’agraden les novel·les que donen fets objectius, tot i que els ficcionin, perquè crec que a la gent li has de donar dades certes. Les notícies falses, ara tan reproduïdes, no m’interessen gens. 

Una de les matèries que investigueu a Una ombra blanca són les experiències properes a la mort. I ho plantegeu des d’un punt de vista científic, no de parapsicologia.

— Actualment, hi ha metges i científics fent treballs molt interessants sobre això. Em vaig passar tot un estiu llegint assajos i la majoria apunten cap a una recerca que encara té molt de recorregut perquè del cervell en sabem molt poc. Si acceptem que pitjant un botó podem veure un programa de televisió o enviar un correu, una cosa que els nostres avantpassats haurien dit que era cosa de bruixes o del dimoni, crec que té sentit pensar que hi ha una dimensió a la qual encara no podem arribar. Però hi arribarem, i les referències que en tindrem seran científiques, sí.

També s’hi parla d’agressions sexuals, una qüestió tabú a l’època en què situeu la història.

— Tenir lleis en contra de les agressions sexuals és una cosa molt moderna, fins i tot ho és parlar-ne. Quan jo era petita no se’n parlava, de res de tot això, i no perquè no n’hi hagués. I tant que n’hi havia, però ningú no en deia res. 

El viatge pels records de Barbara Simpson arriba fins a una visita que va fer d’infant a Mallorca, una estada que la deixa marcada de per vida. Sempre trobeu la manera que hi aparegui Mallorca, a la vostra obra?

— De fet, sí. Quan hi ha una novel·la en què no surt, com Venjaré la teva mort (2018), m’hi trobo estranya, la veritat. 

A Una ombra blanca es parla, per exemple, de l’hotel Formentor i la seva època d’esplendor, a mitjan segle passat, quan s’hi allotjaren Grace Kelly o Winston Churchill. Ara ja no en queda res, de l’edifici original, després que l’actual propietat l’hagi enderrocat, no sense polèmica. De fet, el Govern Balear ha autoritzat fins i tot la tala de 200 pins que es troben a les proximitats de l’establiment. Com ho valoreu?

— Ho entenc una mica malament perquè, clar, si ara donen fins i tot permisos per llevar arbres quan en mans de Barceló no els van deixar fer absolutament res… és mal d’entendre. Ara bé, queda clar que hem venut les gallines dels ous d’or a un preu molt baix. La Mallorca que només viu del turisme s’equivoca. Jo solc parlar d’assassins de paisatges, que han convertit la nostra costa en un perfil de ciment terrible mentre la societat passava fam. La civilització no és tenir més hotels i més gent i que a l’estiu no puguis ni caminar. Bé, per a mi no ho és, però es veu que hi ha gent que considera que sí.

No només hi surten llocs reals, en aquesta visita a Mallorca, sinó que Barbara Simpson passa per una localitat inventada que ja havia aparegut abans a la vostra obra: Fosclluc.

— Sí, ja sortia a “la penyora”. 

És el vostre Macondo?

— Una mica sí que ho és, sí [somriu]. Em feia gràcia fer-hi referència perquè és un bosc fosc i obscur, com pot ser per exemple Llucalcari, a la costa nord de l’illa, i també em servia com una aclucada d’ull als meus inicis. 

L’any que ve farà cinquanta anys de la publicació de Te deix, amor, la mar com a penyora o “la penyora”, com us hi heu referit. Què ha canviat i què es manté de l’escriptora que va debutar amb aquell recull de contes?

— La penyora està escrita d’una tirada, sense aturar. I potser està escrita també amb una capacitat de sensibilitat, tal vegada, més forta. Després reflexiones i vas cap a la part més racional, que també ha de ser important per a un escriptor. Potser he perdut l’espontaneïtat del moment, però hi he afegit la capacitat de treballar més les paraules i domar l’idioma. O almenys aquesta era la intenció… En tot cas, en perspectiva m’agrada haver fet coses diferents i el repte que m’ha suposat, cada vegada, saber si seria capaç de fer-les.