La vanitat emascula l’energia dels escriptors, però l’orgull pot fer un escriptor. En complir 75 anys, és temptador llegir l’itinerari literari de Valentí Puig —des dels primers anys vuitanta— com un espai on l’orgull consolida una llibertat intel·lectual. No s’ha assemblat a ningú o a gairebé ningú del seu país i la seva època. No ha tingut ni una sola opinió o aposta literària que coincidís amb la moda o les supersticions d’aquests anys. Amb el temps no ha tingut capelletes —costum tan nostre— al seu voltant, ni s’ha fet falaguer per guanyar deixebles o consideració entre els joves. De vegades sembla que hagi fet difícil l’accés a la seva obra, i no em refereixo —encara que també— que prefereixi estar lluny del clavegueró de Twitter. 

Vegem-ne algun exemple. Té una trajectòria poètica d’una qualitat sorprenent, capaç de guanyar gravetat i solidesa amb els anys, però segur que no l’han vist en un sol festival de poesia. Va publicar un llibre bellíssim —La fe de nuestros padres— sobre el seu retorn a la fe, sense que s’immutés ni mica de la intel·ligència restant del catolicisme espanyol. I ha escrit llibres extasiants sobre ciutats —Dublín o Palma— i no li falten capricis eruditescos com un tractadet sobre correspondències, però en va l’hem de buscar entre els escriptors de viatges, ni entre aquells que, a cada època, mereixen la consideració de “literaris”. Hi ha una ingratitud similar cap al crític —Puig és un lector extraordinari— que en política ens va portar a les pàgines d’Oakeshott o Nie­buhr i en literatura ens va fer tombar els ulls a tot allò que va de Gyula Krúdy a Miquel dels Sants Oliver. El que és sorprenent és que a aquests assumptes —visca l’orgull— no sembla haver-los fet cap mena de cas. Mentrestant, ha anat gairebé a llibre per any, això sí.

En els darrers temps el ressò de la seva tasca diarística ha tingut una mica de feliç restitució. Se sabia de lluny la seva primacia cronològica —des de Bosc endins— en la literatura catalana i espanyola, però llibres com Dioses de época han aconseguit portar els seus diaris a un públic convertit aviat en entusiasta. I és magnífic que Puig passi d’intel·lectual respectat a escriptor llegit, però cal afegir encara que, amb ell, tenim entre nosaltres —en català i castellà— alguna cosa gairebé extinta, com és la categoria d’un mestre. 

Abans que res, per una cosa poc subratllada: més enllà de la transcendència que pugui tenir la seva poesia en la tradició catalana, la seva és una de les proses de més envergadura del nostre darrer mig segle o, si es vol, d’Azorín als nostres dies. La bulímia de formes en què s’ha abocat aquesta prosa —articles, cròniques, crítiques, assajos, ficcions curtes i llargues— potser n’ha complicat la ubicació, però també ens parla d’una responsabilitat de l’escriptor envers el seu art i el seu temps. I envers l’ofici d’escriure als diaris: d’ABC a El País o La Vanguardia, per cert, ha escrit en tots els bons.

Liberal i conservador —i monàrquic! — en un espai cultural progressista, les seves conviccions i, de nou, una gota d’orgull, han assegurat que ningú no pogués instrumentalitzar-lo per a la seva causa: si entre el sobiranisme català l’entusiasme que provoca és l’esperat, tampoc no es va voler acollir mai a la via martirial del dissident acollit per Madrid. Igualment, el seu moderantisme tossut mai no ha estat popular entre els aiatol·làs de tots els partits: al sublim plaer —a la sublim llibertat— de dir el que pensava no li ha afegit, per sort, cap ostentació de soledat intel·lectual. Quan baixi la inflamació, és possible que el seu possibilisme hispànic ens sigui útil. Sigui com vulgui, la literatura i l’observació del que és públic s’han aliat amb fecunditat en Puig: més enllà de l’articulisme, cal tenir-ho en compte en l’assagisme en clau espanyola, des de L’os de Cuvier a Lo que va de siglo. Amb Puig, en tot cas, hom pot triar deixar-se de polítiques: el conservadorisme el nodreix, i alhora és molt més que un escriptor conservador. Aquí hi ha Primera fuga, una nouvelle rodona, o alguns magnífics contes com Crêpes Suzette o Un amigo: Lambert Fiol. Recomanacions novel·lesques: Complot —anys vuitanta, molt Burgess— o la burgesia nacional-declinant de La gran rutina. Deu ser que en Puig arriben moltes tradicions de qualitat: un coneixement gairebé instintiu de la tradició catalana, un tarannà vital i temperamental molt britànic, una educació a la prosa francesa i espanyola. Per aquesta presència és un mestre i no només un estrany, capaç d’arribar, en les millors hores, al destí ideal: “Allà on s’acaba la literatura i esdevé sols esperit”.