Domingo, 22 de diciembre de  2024



Català  


Salvat-Papasseit, sempre jove
19/4/2024



(Foto:)
 
El centenari de la mort del poeta propicia l’aparició de dues edicions simultànies de l’obra completa.  Tant Jordi Cornudella com Jordi Martí Font, els seus compiladors, desbaraten el tòpic de la ingenuïtat.  Adscrit al moviment obrer i anarquista, la seva poesia no és mai, però, ressentida, sinó apassionada



Al pròleg d’una de les dues noves edi­ci­ons de la poe­sia com­pleta de Joan Sal­vat-Papas­seit (1894-1924) que han coin­ci­dit pel seu cen­te­nari, Enric Casas­ses comença dient que va ser un poeta que “va viure jove”. Els lec­tors dis­trets pot­ser espe­ra­ven aquí un verb mor­tu­ori, perquè qui més qui menys sap que Sal­vat-Papas­seit va arri­bar just als trenta anys, con­su­mit per la tuber­cu­losi. Però Casas­ses fa ser­vir el verb ade­quat: no va morir jove, sinó havent vis­cut ple­na­ment. És la mateixa raó per la qual el res­pon­sa­ble de reco­pi­lar la seva poe­sia per a Edi­ci­ons 62, Jordi Cor­nu­de­lla, invita a parar atenció al fet que mai, ni en les necrològiques de l’època, ningú no va defi­nir-lo de “poeta mala­gua­nyat”, el con­dol habi­tual per enter­rar pia­do­sa­ment els cadàvers pre­ma­turs. 


El Sal­vat-Papas­seit que com­me­mora el cen­te­nari és, doncs, un poeta en estat de joven­tut per­ma­nent, per més que la seva vida hagués estat maleïda per la desgràcia des que va néixer: el pare, fogo­ner d’un transatlàntic que va morir ros­tit men­tre tre­ba­llava, el va dei­xar orfe als set anys, edat en què va ser aco­llit a l’Asil Naval ins­tal·lat en un vai­xell del port, d’on no va sor­tir fins que va tenir els dotze per posar-se a tre­ba­llar en una vin­tena d’ofi­cis ingrats que van ori­en­tar-lo en línia recta cap als movi­ment radi­cals que com­ba­tien “els qui eixor­quen la vida”. Aquí comença el Sal­vat mili­tant de la causa dels que pas­sen gana, dels opri­mits i obli­dats, dis­tribuïdor de pam­flets incen­di­a­ris, redac­tor a Los Mise­ra­bles i Jus­ti­cia Social amb el pseudònim de Gorki­ano, amic d’altres anar­quis­tes com Emili Ero­les, Àngel Sam­blan­cat i Ángel Pestaña i, al mateix temps, pro­te­git de grans pro­homs de la cul­tura ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, des d’Eugeni d’Ors al gale­rista San­ti­ago Segura, que no només li ofe­rirà feina com a lli­bre­ter a les Gale­ries Laie­ta­nes, sinó que també li finançarà l’edició del recull d’arti­cles Humo de fàbrica, sense en rea­li­tat haver-se lle­git el lli­bre; quan ho faci, ja no n’hi pagarà cap més.


No li feia gaire falta, a aquell xico­tet amb per­fil de “jove príncep asteca”, com el des­criurà Josep M. Junoy, perquè la “fulla de sub­versió espi­ri­tual” Un Ene­mic del Poble, que impulsa tot seguit, tindrà com a mece­nes un vene­dor de pata­tes, un cru­pier, un bar­ber, la mes­tressa d’una “casa de nenes maques” i un fabri­cant de gramòfons, segons els enu­mera Casas­ses al pròleg que ha escrit per a la Poe­sia com­pleta publi­cada per Edi­ci­ons 62, a cura de Jordi Cor­nu­de­lla, que ha apa­re­gut simultània­ment a Joan Sal­vat-Papas­seit, poeta amb majúscula. Obra poètica com­pleta, publi­cada per Lo Dia­ble Gros i Godall en edició de Jordi Martí Font. Si una com­me­mo­ració ser­veix per a alguna cosa és per a això: per cele­brar l’obra, per fer-la acces­si­ble, per aire­jar-la i, a vega­des, fins i tot per resar-hi al damunt. Perquè Sal­vat-Papas­seit, tan popu­lar, tan citat i magre­jat, pot­ser no és ben bé prou cone­gut, a menys que esti­guem dis­po­sats a con­ti­nuar fixant-lo com a autor de tres únics ver­sos: posem-hi el del nen Jesús que ens mirarà durant el sopar de Nadal i es posarà a plo­rar, allò que “res no és mesquí ni cap hora és isarda”, i aquell ero­tisme ado­les­cent dels robins a cada punta dels pits i els cla­ve­llets ver­mells al mig de la toia.


La popu­la­ri­tat, però, és un feno­men rela­tiu. Cor­nu­de­lla es pre­gunta si era de debò tan cone­gut al seu temps o si més aviat ha estat amb el pas dels anys, que ens l’hem anat apro­pi­ant, perquè el fet és que els seus lli­bres eren gai­rebé arte­sa­nals i de tirat­ges molt curts, i cap no va ser reimprès en vida seva. L’exem­plar de la pri­mera edició de Poe­mes en ondes hert­zi­a­nes que guarda Cor­nu­de­lla va ser relli­gat fent ser­vir de cober­tes un cer­ti­fi­cat de la Junta Muni­ci­pal de Pri­mera Ense­nyança de 1911, amb el segell estam­pat inclòs, i el dibuix de Joa­quim Tor­res-Gar­cia de la por­tada hi està engan­xat com un cromo. De l’Óssa menor, el seu lli­bre pòstum, les quar­ti­lles del qual Agustí Escla­sans deia que havia reco­llit de sota el coixí de Sal­vat-Papas­seit un cop mort, només se’n van impri­mir una tren­tena d’exem­plars. Quina lite­ra­tura tan luxosa que ens sosté, si la podem refiar a trenta lec­tors únics. Però més i tot que la difi­cul­tat d’accés a la seva obra, que si més no devia cir­cu­lar entre amics i poe­tes, el que va pri­var Sal­vat-Papas­seit del reco­nei­xe­ment públic que merei­xia és el seu ori­gen. “La lite­ra­tura és un món de la menes­tra­lia i la bur­ge­sia, i Sal­vat venia de molt avall, el de més avall de tot, el del pro­le­ta­riat”, diu Cor­nu­de­lla, per més que l’ingrés a les Gale­ries Laie­ta­nes, pri­mer com a res­tau­ra­dor de mobles i, a par­tir de 1917, com a lli­bre­ter l’ajudés a ampliar el seu cer­cle. És una visió que com­par­teix i fins i tot reforça Jordi Martí Font, que el veu com un autor cen­tral de la lite­ra­tura cata­lana tot i pro­ve­nir del filó incom­pren­si­ble­ment menys­tin­gut de la pobresa i la lluita de clas­ses: “Sal­vat prové d’una cul­tura obrera i pro­letària que la uni­ver­si­tat ha omès dels seus estu­dis i, per tant, també ha pres­cin­dit de la seva poe­sia.” 


Espe­ci­a­lista en poe­sia anar­quista cata­lana, “encara que sem­bli impos­si­ble que una tal cosa exis­teixi”, afe­geix amb sar­casme, Martí Font rebat les acu­sa­ci­ons d’ingenuïtat que sovint han pesat sobre el lle­gat de Sal­vat-Papas­seit recor­dant que la seva gene­ració és la que va acon­se­guir la jor­nada labo­ral de vuit hores i va pagar amb la tor­tura i la mort les seves con­vic­ci­ons revo­lu­cionàries, anti­mi­li­ta­ris­tes i soci­a­lis­tes, que ins­criu dins l’efer­vescència de la cul­tura alter­na­tiva que repre­sen­ta­ven els ate­neus popu­lars, on es va for­mar pre­ci­sa­ment Sal­vat-Papas­seit. “D’ingenu no en tenia res: va pren­dre posi­ci­ons ben clares”, opina l’edi­tor de Lo Dia­ble Gros, que hi afe­geix: “El que era ingenu era escriure poe­sia en aquell moment sense tenir en compte el movi­ment obrer.” Cor­nu­de­lla con­tra­diu també l’eti­queta de “naïf” tan sovint asso­ci­ada a la poe­sia de Sal­vat-Papas­seit, con­seqüència més aviat del fet que “defen­sava les seves idees sense fer-ne doc­trina, amb una hones­te­dat que des­arma els ideòlegs abran­dats” i que és ger­mana, afe­geix, de la fres­cor que desprèn l’escrip­tura d’Enric Casas­ses, en qui veu una “fili­ació sal­va­ti­ana molt clara”, com també n’hi detecta en la poe­sia de Jordi Sar­sa­ne­das de prin­ci­pis dels anys cin­quanta. L’empremta és quasi extra­va­gant tenint en compte que durant anys Sal­vat-Papas­seit va ser rele­gat a l’infern dels poe­tas­tres. “En la meva gene­ració ha fet bas­tant de mal el que deia Gabriel Fer­ra­ter en una carta a José M. Val­verde, que li havia dema­nat con­sell sobre els autors cata­lans amb vista a una entrada d’enci­clopèdia, on afir­mava que Sal­vat era un poeta tan petit, que gai­rebé ni es veia”. Una “típica sentència de barra de bar”, dita per Fer­ra­ter, “ha aca­bat con­ver­tida en doc­trina acadèmica” de manera injusta, opina Cor­nu­de­lla.


El cas és que, des d’una posició que la uni­ver­si­tat ha con­si­de­rat sem­pre mar­gi­nal, Sal­vat-Papas­seit va con­ver­tir-se no només en un dels autors més des­ta­cats de les avant­guar­des literàries, la seva faceta més visi­ble pels jocs visu­als i cal·ligramàtics i l’apro­pi­ació de símbols de la moder­ni­tat com ara el llum elèctric, els tram­vies, els mani­quins o els estran­ge­ris­mes, sinó també, tal com subrat­lla Martí Font, en “el pri­mer poeta des de l’edat mit­jana, és a dir, des d’Ausiàs March, que par­lava de l’amor com una mani­fes­tació del cos”, amb referències explícites a la carn i la sang que ins­pi­ra­rien, molt temps després, la cali­desa del gran sen­sual que va ser també Vicent Andrés Estellés, un altre poeta que hem d’anar sal­vant del fang. L’amor car­nal, a vega­des expres­sat de manera tan elu­siva com en el poema de La rosa als lla­vis on Casas­ses creu reconèixer la veu d’una noia que ha per­dut la vir­gi­ni­tat (“Si n’era un lla­dre cor-roba­dor, / mirada bruna, llavi de foc. –Ai, la padrina, m’ha pres el dot”), no és l’única con­questa d’aquest poeta por­tu­ari que calçava espar­de­nyes de vetes amb l’elegància d’un dandi; també ho és, com observa Cor­nu­de­lla, que l’abordés amb una feli­ci­tat inau­dita, com un sen­ti­ment cor­res­post i vis­cut amb ple­ni­tud, no des de l’amar­gura del rebuig. Encara que només fos per això, “és impos­si­ble lle­gir-lo sense que et cai­gui bé”, menys encara quan t’ado­nes que “en la seva poe­sia, per com­ba­tiva que sigui, mai no hi ha odi ni ran­cor; en tot cas, passió”.


L’absència de ràbia i res­sen­ti­ment, en algú que venia dels estrats més ultrat­jats de la soci­e­tat, és la que va fer sos­pi­tar tant a Cor­nu­de­lla com a Martí Font que certs poe­mets publi­cats a la revista L’Estat Català, edi­tada per Fran­cesc Macià, i que col·lec­ci­ons pre­ce­dents de la poe­sia com­pleta de Sal­vat-Papas­seit li havien atribuït, hagin estat des­car­tats de les noves edi­ci­ons res­pec­ti­ves un cop des­co­bert que l’autor és Vicenç Albert Balles­ter, l’inven­tor de l’este­lada. En canvi, Martí Font manté que alguns d’aquests poe­mes sí que són sal­va­ti­ans, encara que imper­fec­tes, com ara “L’heroi”, perquè “fins i tot els grans poe­tes tenen moments flacs”. Per raons encara més fla­grants, han fet cas omís d’uns “Pas­tit­xos lírics” apa­re­guts el març de 1927 a la revista Poble Nou que també s’havien fet pas­sar com a obra seva i que no eren més que això, imi­ta­ci­ons paròdiques de l’estil de Car­ner, López-Picó, Gue­rau de Liost i el mateix Sal­vat escri­tes en rea­li­tat per Sebastià Sánchez-Juan, com ja va des­ve­lar Armand Obi­ols l’abril del mateix any a la Revista de Cata­lu­nya. “La feina més gran ha estat, no omplir, sinó bui­dar”, remarca Cor­nu­de­lla sobre la seva edició de la Poe­sia com­pleta, que igual que Jordi Martí Font amb la seva ha anat a bus­car els tex­tos ori­gi­nals per con­fron­tar-los amb els de les suc­ces­si­ves edi­ci­ons: la de 1962 de Joan Sales, amb el pròleg ja canònic de Joan Fus­ter; la de 1978 de Joa­quim Molas per a Ariel; la de Carme Are­nas per a Galàxia Guten­berg del 2000, i l’edició pirata que van impri­mir un grup d’uni­ver­si­ta­ris vin­cu­lats al PSAN el 1976 i reim­presa els dos anys següents (Cor­nu­de­lla va adqui­rir el seu exem­plar quan tenia quinze anys, en un con­cert de Quico Pi de la Serra). El dis­seny del lli­bre de Lo Dia­ble Gros, una joia gràfica que han enco­ma­nat a Gerard Joan, s’ins­pira en l’edició d’aquells joves que, coin­ci­dint amb el feno­men de la Nova Cançó, van con­tri­buir a divul­gar l’ima­gi­nari de Sal­vat-Papas­seit entre les noves gene­ra­ci­ons, de la mateixa manera que l’epíleg, que sig­nen el res­pon­sa­ble del cen­te­nari, Fer­ran Aisa, i Mei Vidal, és un reco­nei­xe­ment a dues de les per­so­nes que han fet més per man­te­nir viu el record del poeta.


Més edicions

L’obra poètica no és l’únic que s’actualitza amb el centenari. Lo Diable Gros, sense cap mena de subvenció, ha reunit també ‘Mots propis’ i, per primera vegada en català, els articles de ’Fum de fàbrica’. Del primer, ja han exhaurit el tiratge inicial de 500 exemplars.


Amic de les arts i els artistes

El “poeta avantguardista català” que va acabar de consagrar l’exposició a l’Arts Santa Mònica del 2010 era en realitat un autor de gustos molt eclèctics. Entre els seus millors amics, hi havia des de Josep Obiols,Enric Casanovas o Xavier Nogués fins a Rafael Barradas, Joaquim Torres-Garcia o Josep M. de Sucre, a tots els quals va encomanar il·lustracions dels seus llibres o els va dedicar els seus poemes. Jordi Cornudella argumenta aquesta aparent contradicció amb una tesi que fa anys que circula en el món de l’art però que encara no hem mastegat prou: “Ens han fet distingir molt netament el modernisme del noucentisme, i aquests, de les avantguardes, però en realitat són moviments simultanis, no pas estils successius, sinó que coexisteixen i, sovint, també es barregen. I gent com Salvat van viure molt còmodes en aquest espai de confluència.”

    




   
Vídeo destacado

 
Presentación del libro 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Quieres recibir el boletín electrónico de la ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA POR

Pagina nueva 2