Enguany, centenari de la mort de Franz Kafka, els homenatges a l’escriptor txec s’han anat despertant (després d’un segle de somnis agitats) puntualment i sota les formes més diverses. Un ho ha fet transformat, això, en l’homenatge a una altra figura, personatge principal dins i fora de les ficcions de Kafka, i que no té res d’escarabat: la de Milena Jesenská, més coneguda per ser la destinatària d’algunes de les cartes més cèlebres de l’escriptor. És ara quan podem imaginar-la també com a remitent, segellar-li una vida a mida, gràcies al retrat que en fa d’ella Monika Zgustova a la novel·la Soc la Milena de Praga (Galàxia Gutenberg), on esculpeix i perfila una biografia que abasta un més enllà de Kafka, fins a abastar també un més enllà d’ella mateixa, la Milena, per abraçar la història d’Europa i de la seva intel·lectualitat.

La metamorfosi de la Monika Zgustova comença des del moment en què decideix narrar la història de la Milena Jesenská (1896-1944) des d’una primera persona contrafactual i post mortem. És el tercer dels exercicis de nigromància literària de l’autora txeca, després de calçar-se les botes de Gala Dalí (a La intrusa, del 2018), de Véra Nabokov (Un revòlver per sortir de nit, 2019) o de Svetlana Allilúyeva (Les roses de Stalin, 2015), totes elles popularment evocades sota els malnoms de «dones», «amants» o «filles de…», i que, resseguint una mateixa línia d’afectes, Zgustova ha tingut el gest i el gust de reivindicar. La narradora en primera persona les agermana més directament amb ella i amb els trets que comparteixen, sigui per les característiques dels seus oficis i vocacions, sigui per l’exili i els sentiments difusos d’origen i pertinença que travessen a totes elles; i així Zgustova va teixint una autobiografia pròpia, formada per una constel·lació de retrats d’altres dones a qui invoca i torna a insuflar de vida.

En el cas de la Milena, el primer contacte amb la Monika va produir-se quan tenia vint anys i estudiava als Estats Units. D’alguna manera va caure a les seves mans la biografia Milena, escrita per Margarete Buber-Neumann, qui fou companya de reclusió de la protagonista al camp de concentració de Ravensbrück, on passaria els últims anys de la seva vida. Aquella lectura va marcar profundament la Monika, fins al punt de passar-se els següents cinquanta anys recopilant cartes, testimonis i informacions diverses sobre la vida de la Milena. El fruit de tot plegat ha sigut Soc la Milena de Praga, escrita al seu pas per la residència Art Omis a Nova York, una novel·la que pot saludar-se com una versió més lleugera i amable que el testimoni de primera mà de Buber-Neumann; també com un diàleg entre totes tres, una correspondència que aquesta vegada protagonitza amb mèrits la Milena.

La veiem aparèixer dins la novel·la esbocinada en quatre Milenes: l’estrangera, la traductora, la periodista i la presonera. Cadascuna correspon a capítols ben diferenciats de la seva vida: des de la que arribava a Viena perdudament casada amb l’escriptor Ernst Pollak i freqüentava els cafès on es reunien Karl Kraus, Robert Musil o Hermann Broch, fins a la que va caure en mans dels nazis després d’haver-se unit a la resistència, passant per la periodista, cap de la secció femenina (sota el seu càrrec, feminista) del principal diari que aleshores es publicava a Viena i de multitud de revistes cultural. També de quan va descobrir la seva autèntica vocació: la traducció. Tota la novel·la opera com una caixeta de música on surten a ballar, al pas de la Milena, per les èpoques i les ciutats que la veien avançar a les palpentes, figures de renom i alguns dels conflictes que han marcat més notablement el continent europeu: la fi de l’imperi austrohongarès i el naixement de Txecoslovàquia, així com l’experimentació en l’amor, l’art, les drogues i els avenços en les revolucions de les dones.

Entre tanta tempesta, com una clariana, hi trobem la història de la Milena amb Kafka, l’encontre entre dues ànimes sensibles i solitàries, al bressol d’unes cartes àmpliament conegudes, que condueixen de fons la passejada —«el Frank vivia en la veritat»—. És el pas de deux de la novel·la, que el lector o la lectora travessarà amb un somriure. Això no impedeix que es desenvolupin la resta de danses, fins a arribar a una de macabra, que es balla amb les cames defallides des d’un racó atroç de Ravensbrück.   

Hi ha escriptores, hi ha generadores de literatura. També n’hi ha que ostenten totes dues posicions. Costa trobar un millor exemple d’aquestes que la Milena Jesenská, així com és difícil trobar algú a qui li encaixi el títol d’ambaixadora cultural com li escau a Zgustova. D’haver-se arribat a escriure cartes l’una i l’altra, el resultat seria alguna cosa semblant a aquesta novel·la. Ara per ara, en tornem a conèixer la remitent, i les signa la Monika Zgustova. Algú que, un matí, després d’uns somnis moguts, es va trobar en una novel·la transformada en Milena de Praga.