La mort de Paul Aus­ter, mal­grat el càncer de pulmó anun­ciat, ens ha aga­fat a tots des­pre­vin­guts. A Europa el con­si­deràrem un dels nos­tres: un exem­ple seria la vir­tu­osa por­tada del diari Libération amb foto del nord-ame­ricà a tota pàgina. A casa nos­tra se’l lle­gia també com a autor pròxim. Només hem de veure els catàlegs d’Edi­ci­ons 62 i de Proa, amb infi­ni­tat de títols de la seva tra­jectòria, fins i tot Història de la meva màquina d’escriure, amb bona tra­ducció de Jordi Puntí, últim premi Sant Jordi. Des de l’apa­rició de la Tri­lo­gia de Nova York, Aus­ter ha estat un escrip­tor que ha sabut con­nec­tar amb els lec­tors, tant pel seu to con­fi­den­cial com per la bar­reja de gèneres –sense pecar amb cap en con­cret– i la poe­sia, d’on pro­ce­dia i que va se traduïda al català per Jordi Case­llas al volum Des­a­pa­ri­ci­ons, a Pagès Edi­tors el 1994. A par­tir de La música de l’atzar, datada el 1988, la tra­jectòria del nar­ra­dor de Bro­oklyn la podríem qua­li­fi­car com a irre­gu­lar, tot i que ens anava ofe­rint peti­tes obres mes­tres d’home en tram­pes eter­nes, frag­ments auto­bi­ogràfics i l’aven­tura com a forma de vida.

La tragèdia fami­liar de la seva última època –la mort de la seva neta per les dro­gues del fill d’Aus­ter– i la mort del mateix noi per sobre­dosi, es van unir a un dels moments més interes­sants de la seva obra, la que augu­rava que podia ser un nou Bellow, Roth, Mai­ler i els altres. També amb l’ADN jueu de Nova Jer­sey, de la mateixa ciu­tat que Phi­lip Roth. Les tres obres han estat la macro­no­vel·la auto­bi­ogràfica 4321 –gai­rebé 900 pàgines en versió d’Albert Nolla per a Edi­ci­ons 62– i l’assaig, també de mil pàgines, La llama inmor­tal de Step­hen Crane, on ana­lit­zava com un col·lega el clàssic Crane, un aven­tu­rer de vida romàntica pel sal­vatge Oest. A més de tot això, va cloure aquesta mena de tri­lo­gia amb Baum­gart­ner –tra­ducció d’Ernest Riera per a 62–, fantàstica nar­ració de 250 pàgines, amb molts inci­sos auto­bi­ogràfics, des d’un avi o pare anar­quista jueu ori­gi­nari de Polònia, i amb un pro­ta­go­nista escrip­tor vidu jubi­lat que intenta orde­nar els poe­mes de la seva dona morta men­tre li pas­sen acci­dents domèstics, estranys brots de soli­da­ri­tat, afi­ni­tats elec­ti­ves literàries i som­nis per on dava­lla entre els records i les rela­ci­ons sen­ti­men­tals que han subs­tituït l’amor irre­pe­ti­ble de la seva esposa des­a­pa­re­guda, tra­duc­tora i poeta inèdita amb infi­ni­tat de car­pe­tes entre els papers pòstums. 

La novel·la està datada entre el 2018 i el 2020. L’escrip­tor intenta cons­truir una bio­gra­fia de Tho­reau men­tre s’enca­lla en altres històries i vivències que ens empe­nyen en molts moments a la geni­a­li­tat. És un Aus­ter més rea­lista del que havíem cone­gut en els seus relats fantàstics. Diríem que és més a prop de 4321, però amb el to elegíac de La invenció de la sole­dat (1982) sobre la mort del seu pare o de la també magnífica Viure al dia (1997). Com el mateix Aus­ter, el Baum­gart­ner que dona títol a la novel·la s’endinsa en uns setanta anys plens d’incer­te­ses i de morts. Tots els ava­tars de la família, la botiga a Bro­oklyn, la sor­tida de Newark, l’eco­no­mia, el matri­moni dels dos joves lite­rats, l’eco­no­mia i la ide­o­lo­gia, es van alter­nant amb records nítids fami­li­ars, tant d’ell com de la dona.

Paul Aus­ter ens ha dei­xat amb aquest regal de comiat una obra esplen­do­rosa, deca­dent i alhora plena de vida sobre les difi­cul­tats i el dolor per la pèrdua, que ell repre­senta com ningú, tan bé com l’esmen­tat Phi­lip Roth. Tenim fins i tot esce­nes d’acci­dents en soter­ra­nis que els seus lec­tors ja conei­xen d’altres lli­bres.

Foto: Anagrama