Fa més de dotze anys que David Castillo (Barcelona, 1960) no publica un nou llibre de poemes des del Doble zero (Proa), tot i que fa dos anys va presentar l’antologia L’amor com a pena capital (Pagès Editors), on ja hi havia alguns dels nous poemes de Camp pervers (Proa), que segons explica ell mateix ja és una mena d’antologia dels poemes que ha escrit entre el 2007 i el 2023: “Tenia tres llibres escrits i al final els he fusionat, estructurats en cinc parts”.

Com no podia ser d’altra manera, el considera el seu millor llibre, “encara que sigui un tòpic, però n’estic molt convençut. Potser li hauria d’haver passat més la tisora, però havia arribat un moment que em semblava que retallar més era esguerrar-lo. Hi ha poemes aquí que són del millor que he escrit”. Sense trencaments, però molt treballat, seleccionant amb l’editor Josep Lluch “i un equip de luxe, Melcion Mateu i Andreu Gomila, que en saben molt”.

“Hi ha una visió políticament incorrecta, la meva mirada mai ha estat de mascle alfa, però de mascle beta sí”, diu Castillo

En bona part són els seus temes de sempre, però també “hi ha molts poemes de viatges i també de revelació, d’estar dormint, desordenadament i tenir visions, una mica l’estil de J.V. Foix. Després, mirant, coincidia amb poetes grecs clàssics que utilitzaven el mateix sistema de l’oblit i la memòria, que és on es mou el llibre”. El títol, però, remet al camp pervers, “on enterraven vives les vestals, els omplien el forat d’aliments perquè la mort fos lenta, és horrible. Té a veure amb com et sents quan veus que quedes una mica de banda, tot i que jo no he abandonat mai la pista”. “Ja no compto com havia comptat, quan vaig guanyar premis com el Carles Riba, el Crexells, el Sant Jordi... Simplement te’n vas allunyant. Ara veus que un tio que ven deu vegades menys que tu sembla que sigui prioritari, escriptors que sovint no tenen res a explicar ni saben del que parlen. La sensació sovint és que estic fora de circulació, que no existeixo”.

Però Castillo no s’està de dir el que pensa o el que veu, amb poemes a prop sovint de la crònica, que és el que més li agrada del periodisme, “fins i tot quan faig crítica. El que no m’agrada és opinar i posar-me a mi per davant, si soc comunista, o catòlic, o hebreu o llibertari. Tot això m’avorreix profundament. Quan t’endinses per línies del metro amb només una via... Com és que no hi ha dues direccions? A mi tot això em crida molt l’atenció. O vas a un bar, al barri que sigui, i hi ha els xinesos, perquè són els que estan disposats a sacrificar-se, i els d’aquí no”. Alhora barreja gèneres i en fa literatura, però que sobreviu el dia a dia: “El periodisme s’ha escrit sempre per durar un dia, i els articles després te’ls trobaves per terra. És literatura, però no tot ho és”.

El seu continua sent un món entre l’alta cultura i la popular, tan fàcil és trobar-hi esments a Pavese, Shelley, Leopardi o Thomas Mann com a Billy Idol, Enrico Rava o Paul Newman, tant evoca la Roma imperial com la cristiana o els barris de la Barcelona metropolitana, com parla de sexe, amb una “mirada de caçador, però no me n’adono. Simplement, quan estic amb el poema, són d’una gran sinceritat. Hi ha una visió una mica políticament incorrecta, però és la meva mirada, que mai ha estat de mascle alfa, però de mascle beta sí, tot i que ara tènuement, perquè ja només crec en la monogàmia”, assegura.

També parla de la droga, sovint lligada a la contracultura, ja que com escriu: “Cinc minuts després, / amb l’heroïna va arribar la democràcia”, i l’autor recorda vivències d’on arrenca el poema, perquè “va ser així, l’any 1977. La majoria deuen ser morts, però es podrien haver reencarnat en caderneres o mallerengues... que em contestaven en un parc, quan jo xiulava”. “També hi ha aquestes coses de les bruixes, tot el que es movia en aquella època i que trobo a faltar. No crec que les bruixes, però hi anava, i de vegades faig màgia blanca”. Com escriu al llibre: “...la poesia / neix de la vida històrica”.

En aquesta vida hi ha també els morts que l’han deixat, començant per la seva mare, en el primer poema: “Em vaig sentir com si m’hagués mort, com si m’hagués caigut un piano de cua a sobre, em vaig sentir profundament ferit. Amb la mare hi ha com un cordó umbilical, si més no en el meu cas. I la busques una mica en les dones amb què et trobes, el retorn a l’úter de què parla Henry Miller. En vaig fer només aquest poema, i ara estava intentant desenvolupar-ho més a partir d’aquests poemes en un llibre en prosa, però són records que et fereixen i costen molt d’escriure i escriure’ls bé”.

També hi ha altres morts properes, com Víctor Nubla, Carles Garcia Mill, Pere Marcilla, Pau Malvido, Genís Cano, Xavier Sabater o el seu traductor a l’italià, Giovanni Nadiani. “Sí que hi ha molts morts, gent molt pròxima que eren molt carismàtics, fins a l’extrem que alguns que avui són importants no destacaven gens”.

És gat vell, i encara escriu, i passeja cada dia i visita llibreries de vell, i duu la poesia recitada als instituts amb Josep Pedrals i Gonzalo Escarpa, i té clares algunes coses. O com tanca un dels poemes: “D’una puta merda em penediré, / us ho dic sincerament”.