Fer­ran Aisa i Pàmpols (Bar­ce­lona, 1948), és comis­sari, docu­men­ta­lista d’expo­si­ci­ons i col·labo­ra­dor de dia­ris com ara El Punt Avui, La Van­guar­dia, 20 Minu­tos, Soli­da­ri­dad Obrera, Cata­lu­nya, Ajo­blanco, Libre Pen­sa­mi­ento, La Cor­be­lla... A més és poeta, amb una vin­tena de títols, biògraf i assa­gista, autor d’una tren­tena de lli­bres de temàtica històrica i política com ara La Inter­na­ci­o­nal, La cul­tura anar­quista a Cata­lu­nya i Con­tra­re­vo­lució; els Fets de Maig de 1937, i també ha publi­cat altres lli­bres cen­trats en la història de Bar­ce­lona, com ara Una història de Bar­ce­lona. L’Ate­neu Enci­clopèdic Popu­lar, 1902-1999, amb què va gua­nyar el Premi Ciu­tat de Bar­ce­lona l’any 2000. Actu­al­ment és comis­sari de l’Any Joan Sal­vat-Papas­seit.

Aisa pre­senta l’assaig biogràfic Sal­va­dor Seguí. El Noi del Sucre. Anar­co­sin­di­ca­lisme i pis­to­le­risme a Bar­ce­lona (Edi­to­rial Base), en què repassa la vida i l’obra de Sal­va­dor Seguí, cone­gut popu­lar­ment com El Noi del Sucre, que va néixer a Lleida el 1887 i va morir, assas­si­nat per pis­to­lers a sou de la patro­nal, el 10 de març del 1923.

S’endinsa en la vida de Sal­va­dor Seguí des de la infància, pas­sant per tota la seva tra­jectòria vital des del seu ofici de pin­tor de parets fins al seu afany per la cul­tura i la justícia social. L’autor explica la for­mació auto­di­dacta de Seguí. Des­criu el mili­tant con­fe­de­ral, l’ora­dor, l’escrip­tor pro­le­tari, les contínues deten­ci­ons que va patir i la tasca sin­di­cal que va fer com a secre­tari de la CNT cata­lana.

A través de la seva bio­gra­fia podem seguir la força arra­sa­dora de la CNT que es va con­ver­tir en l’orga­nit­zació sin­di­cal més impor­tant d’aquell temps i de la qual Seguí va ser un dels prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes des­ta­cant en fets com la cre­ació dels Sin­di­cats Únics, el Pacte CNT-UGT, la Vaga gene­ral de 1917 i, sobre­tot, la Vaga de la Cana­denca, alhora que pro­mo­via l’anar­co­sin­di­ca­lisme entre els tre­ba­lla­dors, en uns anys en què el pis­to­le­risme reg­nava a la ciu­tat de Bar­ce­lona.

Aquesta bio­gra­fia està en la línia de la que van fer Manuel Cru­ells i Josep M. Huer­tas Cla­ve­ria però, tant a l’una com a l’altra, els hi fal­ta­ven dades que ara ja tenim. Poste­ri­or­ment han apa­re­gut dos estu­dis impor­tants sobre Seguí i el seu pen­sa­ment polític, de Xavier Díez, i la tra­ducció dels seus arti­cles al català, de Jordi Martí Font. Fal­tava, doncs, actu­a­lit­zar i escriure la seva bio­gra­fia inte­gral. Poso ordre a mol­tes de les coses que sabíem i altres les con­firmo: on va néixer, on vivia, amb qui es rela­ci­o­nava, com es va for­mar intel·lec­tu­al­ment, com va pren­dre consciència social, com era el seu tarannà ideològic, com va acon­se­guir esde­ve­nir un home d’acció, com era el seu carisma...

Les èpoques, encara que no ho sem­bli, sem­pre estan con­nec­ta­des... Si mirem el món del tre­ball sem­bla que les con­di­ci­ons actu­als són més favo­ra­bles que fa cent anys, però encara hi ha mol­tes injustícies i l’explo­tació de l’home per l’home con­ti­nua vigent. No sé què faria Seguí, ara, però sé el que va fer i el que volia fer.

Va fer tot el pos­si­ble per orga­nit­zar la classe tre­ba­lla­dora. Seguí era par­ti­dari de la uni­tat de tots els tre­ba­lla­dors en la seva lluita con­tra el capi­tal. Va acon­se­guir uni­fi­car els sin­di­cats en el Congrés de Sants cre­ant els Sin­di­cats Únics i va acon­se­guir, com a secre­tari de la Con­fe­de­ració Naci­o­nal del Tre­ball (CNT), la con­questa de les vuit hores de jor­nada durant la cone­guda vaga de la Cana­denca, el 1919. La seva idea social era acon­se­guir una soci­e­tat lli­bertària a través de la revo­lució sin­di­cal. Volia poten­ciar els sin­di­cats perquè diri­gis­sin la indústria i tota la vida labo­ral. Volia crear uni­ver­si­tats popu­lars i esco­les d’ofi­cis perquè els tre­ba­lla­dors esde­vin­gues­sin il·lus­trats.

Actu­al­ment ja veiem que la nos­tra soci­e­tat i el món labo­ral té mol­tes man­can­ces. Vivim en un món glo­ba­lit­zat on el capi­ta­lisme no té cap escrúpol a explo­tar dones i nens per, després, ofe­rir el pro­ducte al món con­su­mista. A més, ara tenim un gran pro­blema de caràcter ecològic que a poc a poc està des­truint el pla­neta.

El món actual ha pres­cin­dit de la lluita de l’acció directa i arreu tot està deter­mi­nat per l’acció medi­a­dora. Els pro­ta­go­nis­tes dels pro­ble­mes que­den fora del diàleg i, nor­mal­ment, són ges­tors o dele­gats alli­be­rats que no patei­xen els pro­ble­mes que pre­te­nen defen­sar. Això no vol dir que no hi hagi orga­nit­za­ci­ons que rei­vin­di­quin l’anar­co­sin­di­ca­lisme, com la CGT i la CNT i alguna altra soci­e­tat mino­ritària obrera.

Inves­ti­gant i escri­vint sem­pre s’apre­nen coses. Per exem­ple, que estant tan­cat a la presó Model es va apun­tar a un cur­set musi­cal per apren­dre sol­feig. O que era una per­sona molt solidària amb els seus com­panys. Vaig des­co­brir que va ser una per­sona molt intel·ligent i, com tots els auto­di­dac­tes, gran lec­tor de teo­ria social, però sobre­tot de filo­so­fia. Seguí va des­ta­car també com un gran ora­dor, un per­fecte ter­tulià i un mili­tant capaç de pas­sar hores defen­sant un pro­jecte en una assem­blea.

Molta de la docu­men­tació que he fet ser­vir per aquest lli­bre ja l’havia tre­ba­llat o ja l’havia tro­bat en altres inves­ti­ga­ci­ons que he publi­cat, com per exem­ple CNT, la força obrera de Cata­lu­nya (Base, 2012) i La vaga de la Cana­denca (Edi­ci­ons de 1984, 2019). També he tre­ba­llat amb la lec­tura de dia­ris de l’època, els escrits de Seguí i les memòries de com­panys seus que apor­ten pro­xi­mi­tat biogràfica.

En aquesta bio­gra­fia he reco­llit dades apor­ta­des per Víctor Serge que va fer ser­vir Sal­va­dor Seguí com a per­so­natge de la seva novel·la El nai­xe­ment de la nos­tra força (Tigre de Paper, 2023). Serge, en les seves Memo­rias de un revo­lu­ci­o­na­rio (Tra­fi­can­tes de Sueños, 2019) des­criu com va conèixer Seguí i és emo­tiu el capítol en què narra com li va arri­bar per carta la notícia de l’assas­si­nat del Noi del Sucre.

La meva obra històrica s’ha basat espe­ci­al­ment en el món de la cul­tura, ja sigui popu­lar, lli­bertària o artística, i la part més política i social ha estat mar­cada per l’estudi de l’anar­quisme i el movi­ment lli­ber­tari, espe­ci­al­ment, el català. Per tant, els meus estu­dis històrics van des de la Pri­mera Inter­na­ci­o­nal (1869) fins a la lluita del anar­quisme con­tra la dic­ta­dura fran­quista. El que més m’atrau d’aquest movi­ment social és que va ser un movi­ment molt ric –cul­tu­ral­ment par­lant– que volia can­viar la soci­e­tat i que va llui­tar per can­viar les con­di­ci­ons de vida de la gent. Un movi­ment que va tenir milers i milers de segui­dors i que a Cata­lu­nya va ser hegemònic fins a la fi de la Guerra Civil. Va crear soci­e­tats obre­res de tot signe: esco­les, ate­neus, coo­pe­ra­ti­ves, orfe­ons, sin­di­cats... Va ser un movi­ment per­se­guit, cri­mi­na­lit­zat i sotmès a una repressió contínua.