El director de la Fundació Formentor parla sobre el guardó que atorga anualment la institució i d'altres reconeixements literaris
Basilio Baltasar (Palma de Mallorca, 1955) és escriptor, editor i periodista. Actualment és president del jurat del Premi Formentor i dirigeix la Fundació Formentor. Com a director editorial de Seix Barral, va ser l’encarregat de recuperar el premi Biblioteca Breve. És autor de Todos los días del mundo (Bitzoc, 1994), de la novel·la Pastoral iraquí (Alfaguara, 2013), i a la editorial KRK el llibre d’assajos El intelectual rampante (2023) i el conjunt de narracions El Apocalipsis según san Goliat (2023). És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
El 14 de juny del 1958 es va fallar el primer premi Biblioteca Breve. La seva intenció era estimular els escriptors joves perquè s’incorporessin al moviment de renovació de la literatura europea actual. El premi va estar vigent fins al 1972. Anys després es va recuperar quan eres director editorial de Seix Barral. Com va sorgir la idea de rellançar aquest premi?
El premi Biblioteca Breve va ser un notable episodi a la història editorial de Barcelona. La seva ressonància llegendària, el magnetisme de Seix Barral i la joie de vivre dels seus còmplices, va ser cultivada per la nostàlgia, enyorada i celebrada. El 1958 se li va lliurar a Luis Goytisolo i després a Juan Marsé o a Juan Benet. També el van rebre uns personatges irrepetibles: Cabrera Infante, Carlos Fuentes, Mario Vargas Llosa…
Bona plantilla d’autors!
El premi Biblioteca Breve va dinamitzar el paisatge cultural, va allargar ponts amb la jove generació d’escriptors americans, va obrir espais narratius inèdits i va excitar una singular efervescència literària. El premi era el patrimoni històric de l’editorial. ¿Com no rescatar l’herència de Carlos Barral i donar una nova vida al premi a la Barcelona de finals dels noranta? Em va semblar inevitable ressuscitar la convocatòria del Biblioteca Breve.
Quins records tens d’aquella època a Seix Barral?
A les portes del nou segle i del tercer mil·lenni… abans d’obrir-se les comportes del cicle morbós, trastornat i distòpic impulsat per la fòbia anticultural de la tecnologia, quan encara reverberaven els discursos optimistes sobre el destí del món… va ser un bon moment. La restauració del premi i les noves energies injectades a l’editorial es corresponien bé amb l’esperit de l’època. Vaig tenir la sort de comptar amb un bon equip professional i amb la cordialitat dels escriptors que compartien el sempre perillós exercici d’ambició i desvergonyiment. Amb Eduardo Mendoza i Félix de Azúa vam improvisar un gran consell editorial. Va ser fantàstic impulsar la reconversió de Seix Barral amb José Manuel de Lara i amb Imelda Navajo, els quals mai no van posar objeccions.
Jaime Salinas va dir: «espero que aviat algun estudiós de l’època faci una feina seriosa sobre la història d’uns premis que em temo que mai més no es puguin ressuscitar.» Aquestes paraules de Jaime Salinas, l’auguri de les quals, afortunadament, no s’ha complert, es refereixen al Premi Formentor i al Prix Intertational des Editors. Entre 1961 i 1967 Jaime Salinas va ser secretari general dels premis. Què va suposar l’aparició d’aquests guardons?
L’aliança dels editors europeus, tramada i impulsada per Claude Gallimard, Giulio Einaudi i Carlos Barral -amb la determinant interlocució de Monique Lange i Juan Goytisolo-, el cabal literari de les obres publicades als seus catàlegs, el compromís amb els desafiaments de la literatura creativa, la influència pública dels seus reputats segells editorials, l’elit intel·lectual que es reunia als seus comitès i consells consultius, el prestigi d’una història que en alguns casos es remuntava al segle XIX, i la capacitat de prendre el pols al que es pensava, deia i escrivia a tot Europa, és el que va fer del Prix Formentor alguna cosa més que un guardó concedit als seus elegits.
Caram!
Els seus inicis no podien ser més determinants. El doble premi lliurat el 1961 a Borges i Becket va ser una declaració, un pla d’actuació i un programa d’intencions: fonamentar el cànon de la literatura europea. Des d’aleshores, tant en aquella primera època com en l’actual, aquesta manera d’entendre la literatura presideix la deliberació intel·lectual i estètica dels editors, els escriptors i els crítics que formen el jurat del premi Formentor.
Les «Converses poètiques» i el «Col·loqui internacional sobre novel·la», celebrades a l’Hotel Formentor per primera vegada el 1958, són el germen de les actuals «Converses Literàries a Formentor.» Continuen mantenint el mateix esperit de llavors?
La paraula «esperit» tradueix bé la sorprenent continuïtat de les Converses Literàries entaulades a Formentor. Tant en la versió virtuosa, quan parlen els intel·lectuals que saben escoltar; com en la seva versió polèmica, quan els convidats a parlar ho fan amb propietat. Quan es donen aquestes condicions, la conversa recupera el sentit artístic que ha sostingut la història de la cultura. I això ha estat el propòsit de Formentor des que Adan Dhiel, Cambó, Juan Estelrich, i el Comte Keyserling van estrenar el 1931 la Setmana de la Saviesa. Va ser així a les Converses Poètiques organitzades des de Papers de Son Armadans per Camilo José Cela -fins que el 1963 les va prohibir l’autoritat governativa. I així ha estat des que el 2008 vam recuperar la cita de Formentor.
Cada any, amb ocasió del premi Formentor i de les Converses Literàries de Formentor, s’editen els Carnets de Formentor, on es recull l’Acta del Jurat, unes reflexions dels membres del jurat sobre l’escriptor premiat, el discurs d’acceptació i les converses, així com material fotogràfic de tots els esdeveniments. Com va sorgir la idea de publicar-los?
Recordo el primer que vaig fer en instal·lar-me com a director editorial a Seix Barral, el 1998: preguntar on eren els arxius de l’editorial, les actes, registres, contractes, originals i manuscrits acumulats durant més de trenta anys d’història… la correspondència! De Víctor Seix i Carlos Barral amb els autors, col·legues i censors de l’època, on eren? Res no havia sobreviscut al pas del temps, als trasllats, mudances i magatzems. T’imagines? Quin desastre!
I tant…
La voluntat de registrar la història de Formentor procedeix de la decepció. Editem als Carnets de Formentor les cròniques de les Converses, les actes i assajos del premi, les intervencions dels convidats…, per donar fe del que es fa i es diu a Formentor. Per conservar el patrimoni cultural de les trobades i donar a la següent generació el testimoniatge viu i vivaç del que ara es compleix: XVI edicions, setze anys, des que el 2008 les Converses van ser rescatades.
Creus que els Carnets de Formentor, amb el seu gran valor literari intrínsec, són prou coneguts?
A Formentor hi han intervingut al llarg d’aquests anys, a més d’un públic atent i nombrós, més de 500 ponents, escriptors, professors, crítics, editors convidats a conversar. Sembla raonable suposar que els cercles editorials i literaris d’Espanya coneixen les nostres publicacions. Així i tot, tendeixo a pensar que no sempre és convenient publicitar el que un fa. Si tens un producte de consum massiu, el millor serà anunciar-lo i vendre el màxim possible. Carnets de Formentor pertany, però, a un circuit paral·lel de lectors que saben buscar i trobar el que volen.
Té sentit.
A Carnets s’han publicat textos valuosíssims i els sempre reveladors discursos dels autors premiats a Formentor. Les paraules dites pels qui ja ens han abandonat -Carlos Fuentes, Juan Goytisolo, Javier Marías, Ricardo Piglia i Roberto Calasso-, pronunciades al capvespre a Formentor, adquireixen ara un sentit renovat. El lector les trobareu intactes als Carnets.
L’editorial KRK ha publicat recentment el teu llibre El intelectual rampante, títol de reminiscència calviniana. Per aquestes pàgines transiten Kafka, Mircea Cărtărescu, Rembrandt o Goya. És un recorregut per alguns dels teus personatges favorit de la cultura?
És un recull d’assajos literaris, publicats i corregits o inèdits i ampliats, encaixats, per a la col·lecció d’aquesta editorial asturiana exquisida, KRK. Un fil reflexiu sobre la literatura i l’art recorre les pàgines. Les figures i personatges abordats revelen aspectes inèdits de les nostres constitucions latents. En cert sentit, el llibre es proposa donar respostes a preguntes que encara no han estat formulades. A això em refereixo quan parlo de l’intel·lectual rampant. És el que se’n va per les branques invisibles.
De Pastoral iraquí, publicada per Alfaguara el 2013, vas dir que era un «viatge cap al cor de les tenebres al desert que és el de tots nosaltres.» Com va sorgir l’escriptura d?aquesta novel·la?
Certes imatges s’instal·len pel seu compte a la imaginació i fermenten a l’espera que siguin descobertes. Fora de la raó i la voluntat, al marge del propòsit i del desig narratiu de l’autor. L’enginyeria moral dels personatges novel·lescos hi pot tenir l’origen. En el cas de Pastoral iraquí puc citar l’adan androgin i la dona nua abandonada a la morgue d’una caserna espanyola a l’Iraq. La novel·la és una versió apòcrifa dels relats fundacionals del món. El somni del protagonista (inspirat per un déu senil) i la fantasia del nadiu (a càrrec d’un déu desconegut) parlen del nostre ocàs. És el destí d’una humanitat condemnada a massacrar-se ella mateixa. La víctima sacrificial de l’home és l’home.
Tornant al premi Formentor, en aquesta segona etapa, entre els guardonats trobem Ricardo Piglia, Roberto Calasso, Cees Nooteboom, Cèsar Aira, o Liudmila Ulítskaya. Quines característiques creus que uneix la literatura d’aquests escriptors perquè siguin mereixedors d’aquest premi?
Les veus que componen el colorit ventall de la literatura expressen la personalitat, el caràcter, el geni i sonen sense parar a la descomunal biblioteca universal. El jurat del premi no intenta congeniar un autor amb els altres ni reunir uns parentius estilístics. Més aviat es tracta de reconèixer a cada autor el tremp amb què s’apropia de l’herència literària i la potència creativa amb què elabora el seu univers narratiu. La filosofia del premi Formentor dona forma a una cerca. Amb l’argot col·loquial es pot preguntar qui guanyarà el premi, però el cert és que el premi no el guanya ningú.
Com?
No és un trofeu esportiu ni una condecoració. No és una cursa. Ningú no es pot presentar ni postular-se. El jurat -del qual han format part des del 2011 una cinquantena d’escriptors, editors i crítics- cerca l’autor i la seva obra, ho proposa com a candidat, delibera, cribratge, posposa i tria. El premi reconeix la integritat literària dels seus autors i alhora una discreta recomanació als lectors.
Entenc.
Hem dit en algun lloc que el premi Formentor rendeix tribut a les obres mestres, encoratja la seva intrèpida lucidesa, fomenta el bon gust i l’energia creativa de la imaginació literària, la certesa de l’excel·lent i l’elegància cultural. Fa més nítida la diferència entre redacció i escriptura, entre ocurrència i creació, invenció i imaginació, entreteniment i coneixement. Crec que aquesta declaració permet identificar els valors literaris que vol reconèixer el premi Formentor.
Ets el director de la Fundació Formentor. Ens pots parlar d’aquesta institució per conèixer-la millor?
Quan la família Barceló va comprar l’hotel Formentor, el 2006, Simón Pedro Barceló, el seu president i bon amic (als anys 90 jo havia dirigit el diari El Día del Mundo, propietat de la seva família) em va escriure una memorable carta per donar-me la notícia i compartir la intenció de recuperar el gloriós passat cultural de l’hotel. Amb el seu mecenatge, lideratge i compromís ens vam posar a treballar i es van engegar les Converses Literàries. Aleshores jo era director de la Fundación Santillana i junts vam col·laborar intensament per donar a les Converses l’impuls que han tingut des de llavors.
S’ha aconseguit, sens dubte.
El 2020, després de quinze anys, va concloure la meva etapa amb Santillana i es va crear la Fundación Formentor per organitzar les Converses, el premi (auspiciat pel mecenatge de la família Barceló i de la família Buadas, antiga propietària de l’hotel), les edicions i les sessions ambulants de les Converses organitzades des de llavors a Sevilla, Canàries, i, aquest any, als Pirineus d’Aragó.
Amb motiu de l’elecció de Saul Bellow com a Prix International, Gabriel Ferrater va dimitir com a membre del jurat. Ferrater defensava la candidatura de Witold Gombrowicz, guanyador a l’any següent. En aquell temps es produïen intensos debats per triar el guardonat. Passa el mateix avui dia, o les deliberacions són més tranquil·les?
Els editors que a la dècada dels seixanta van sostenir el premi Formentor van canalitzar amb elegància i diplomàcia les seves deliberacions. Disposaven de temps i espai, paciència i humor per defensar el candidat amb molta eloqüència. Tot i això, a poc a poc, van aflorar alguns inconvenients. La més notable aportació del premi al paisatge cultural i literari europeu va ser l’acord de publicar cada editor a la seva pròpia llengua l’obra de l’escriptor premiat.
D’acord.
Tanmateix, ¿com fer-ho si els drets de l’autor ja estaven compromesos amb una altra editorial? ¿I què fer si a més aquesta editorial era una seriosa competidora al respectiu mercat nacional? ¿L’editor del grup aliat a Formentor havia de finançar el premi i resignar-se que la seva recalcitrant i feliç competència tragués profit de la gran promoció? La realitat comercial va ser un obstacle insignificant i insalvable. Tot i que no crec que fos aquest el motiu de l’enuig de Ferrater. El seu geni tenia poderoses raons estètiques. En qualsevol cas, va valer la pena barallar-se per Bellow i Gombrowicz i que al final tots dos rebessin el premi.
És clar.
La restauració del premi Formentor el 2011 ens va permetre posar en funcionament un format diferent. Gràcies al mecenatge de les famílies Barceló i Buadas, el premi és una iniciativa independent de qualsevol altre vincle. El premi Formentor va renéixer per distingir els escriptors literaris de les llengües europees i els jurats indaguen i busquen cada any el candidat que millor respongui a la filosofia i programa estètic del premi. Són les úniques referències a tenir en compte. El contrast entre criteri o prioritat se soluciona amb bones raons. I amb bon humor!
No fa gaire, la revista literària d’Oviedo Clarín va plegar. Tu has estat director fundador de la revista Bitzoc. Creus que, actualment, és difícil mantenir al mercat les revistes literàries en paper?
Quan el gran públic comprengui l’aberrant atròfia cognitiva que produeixen les pantalles a la ment dels seus fills i els prenguin les tauletes que avui recomanen els pedagogs i vinguin els experts de tota mena, es produirà un massiu replegament cap als hàbits sans del llibre de paper. Aleshores es comprendrà que el llibre i la revista de paper ens presten el tempo i l’actitud que necessita la comprensió lectora i el plaer estètic de la lectura. Sense cremar les retines ni trastornar les neurones.
Contundent!
Els editors, els impressors i els llibreters que avui resisteixen i han vist feliçment derrotat l’artefacte anomenat «llibre electrònic» -un èxit que val la pena ponderar- veuran recompensats els seus esforços i canalitzat de nou el camí que porta a la plenitud intel·lectual dels lectors. Mentrestant, intentem contribuir a aquesta front de resistència cultural amb el cap clar.
