La his­to­ri­o­gra­fia actual va a mar­xes forçades per res­si­tuar les dones de com­par­ses a pro­ta­go­nis­tes de la història. Menys­tin­gu­des durant massa temps dels relats i els estu­dis his­to­ri­ogràfics, en paral·lel amb un mar­cat oblit social, n’hi ha que de mica en mica trans­cen­dei­xen gràcies a la tasca de gent que tre­ba­lla per res­ca­tar-les de l’ano­ni­mat. El cas de Lluïsa Duran i Cama, una lli­bre­tera i acti­vista cul­tu­ral repre­sa­li­ada pel fran­quisme de la qual porta nom la bibli­o­teca muni­ci­pal de la Bis­bal d’Empordà, és un exem­ple d’aquesta tasca de recu­pe­ració de la història de Cata­lu­nya, en aquest cas del cata­la­nisme repu­blicà a través de la Fun­dació Irla. La seva figura ha estat el deto­nant de la publi­cació d’Hugas i Duran. Dues nis­sa­gues repu­bli­ca­nes, resul­tat de la beca d’estu­dis històrics Pre­si­dent Irla 2023 a càrrec de l’escrip­tora Pilar Francès i Àvila, a través de la qual (la Lluïsa) es recu­pera la tra­jectòria vital de dues nis­sa­gues d’arrel empor­da­nesa i, com bé diu la direc­tora de l’Ins­ti­tut Català de Recerca de Patri­moni Cul­tu­ral, Gemma Domènech, ella és la baula que les relliga.

De fet, aquest lli­bre seria una bio­gra­fia més de les que es publi­quen –en el terme genèric i ni de bon tros des­pec­tiu, ans el con­trari– si no fos per Lluïsa Duran, un per­so­natge clau en aquest vast estudi que va arren­car amb la volun­tat de recu­pe­rar la seva memòria i la dels seus fami­li­ars, i que pel camí van anar sor­gint prou ele­ments per trans­cen­dir. Entre aquests, quan a la seva vida s’hi va encre­uar el drama d’una altra guerra, la mun­dial, i Rosi Sche­uer, una presa jueva amb qui va com­par­tir cap­ti­veri i una amis­tat que, més tard, va fomen­tar una sèrie d’arti­cles i memòries escri­tes a l’estran­ger, a través dels quals es va denun­ciar la repressió del règim fran­quista con­tra els vençuts, i en espe­cial la cru­esa apli­cada con­tra les dones. Milers d’elles con­fi­na­des en pre­sons infec­tes on no esta­ven ben raci­o­na­des i patien tota sèrie d’abu­sos immo­rals, com ara l’allu­nya­ment fami­liar.

Que fos gan­xona d’ori­gen com l’autora del lli­bre i hagués patit la repressió del règim fran­quista, com l’avi exi­liat de l’escrip­tora, va encen­dre la gus­pira de la curi­o­si­tat per saber més d’ella, però a mesura que des­co­bria més ele­ments, Pilar Francès va deci­dir que no volia que res restés a la fossa de l’oblit, con­fessa.

Com el fet que la Lluïsa es va casar amb Gaietà Hugas, ell fill de Joan Hugas Pas­cual, cafe­ter de pro­fessió i alcalde de l’Escala entre el 1906 i 1909; ella filla de Narcís Duran i Juera, un pro­hom gui­xo­lenc que va arri­bar a ser alcalde de la ciu­tat entre 1912 i 1916 i del qual Car­les Rahola va dir: “Va con­tri­buir que els ide­als repu­bli­cans i auto­no­mis­tes arre­les­sin en aquest tros del Baix Empordà.” Francès recull com la pare­lla, que ales­ho­res regen­tava una lli­bre­ria que va esde­ve­nir focus de divul­gació de la cul­tura –sobre­tot la cata­lana–, va sim­pa­tit­zar amb l’anar­quisme quan va escla­tar la Guerra Civil espa­nyola i, un cop per­duda i amb l’arri­bada del nou règim, tots dos van ser depu­rats.

Ella va haver de retre comp­tes davant una justícia mili­tar i fran­quista, “una justícia arbitrària, ran­co­rosa i amb ganes de ven­jança”, com subrat­lla. Acu­sada de ser la secretària de la CNT de la Bis­bal i, segons consta en l’acta del con­sell de guerra, “gran pro­pa­gan­dista de las ideas extre­mis­tas y disol­ven­tes”, la van dete­nir el 1939, moment en què va començar el seu cal­vari. Sense anar gaire lluny, com explica l’autora, pri­mer fent-la pas­sar per un igno­miniós pas­seig de la ver­go­nya pels car­rers de la ciu­tat amb el cap rapat, acu­sada de delicte de rebel·lió i con­dem­nada a trenta anys de presó. És així com va ser inter­nada en un reguit­zell de cel·les infec­tes, començant per la del cas­tell de la Bis­bal i pas­sant després per les del Semi­nari de Girona, la de les Corts de Bar­ce­lona, la de les Ado­ra­trius de Girona, la de la presó de dones de Palma i, final­ment, la de la sinis­tra presó de dones d’Amo­re­bi­eta, a tocar de Bil­bao, de la qual, aquesta con­cre­ta­ment, no en va par­lar mai. Les matei­xes reclu­ses, deta­lla Francès, l’ano­me­na­ven “el cemen­tiri de les vives”.

A la pri­mera presó que va anar, la situ­ada al semi­nari, era l’únic cen­tre peni­ten­ci­ari que hi havia el 1939 a la capi­tal giro­nina. Com deixa constància la mateixa reclusa, men­ja­ven un aigua­lit de plat de sopa a cada àpat, i la família els havia de dur men­jar i roba neta. I encara pit­jor: no sor­tien mai de la seva cel·la, només els dies de visita. “El pati estava reser­vat als homes.” D’aquest pas per la presó giro­nina es con­serva una carta on acusa un cunyat seu, Ela­dio Rodríguez, de no moure ni un dit per ella tot i ser un fun­ci­o­nari del règim. Allà va estar-hi del març del 39 al febrer de 1940, per anar després a una presó més gran, la de les Corts, una presó pro­vin­cial feme­nina en actiu fins l’any 1978, allà on ara hi ha els magat­zems d’El Corte Inglés. Amb una capa­ci­tat per a 500 reclu­ses, n’hi van arri­bar a enca­bir 2.000 en unes con­di­ci­ons higièniques “deplo­ra­bles”. En una carta emo­tiva explica la Lluïsa com balla­ven diària­ment una sar­dana i que tot sovint men­tre can­ta­ven “ens havíem d’empas­sar les llàgri­mes per a no dei­xar de can­tar”. Això, men­tre en Gaietà no podia venir-la a veure perquè el bit­llet cos­tava una petita for­tuna. Sí que ho feia una altra seva cunyada que, a través de la filla, “infil­trava una pega dolça perquè les mon­ges que les cus­to­di­a­ven feien els ulls gros­sos”.

Va ser el 30 de maig de 1940 que la Lluïsa va tor­nar a Girona. Con­cre­ta­ment a la nova presó espe­cial que recon­ver­ti­ria el con­vent de les Ado­ra­trius (on actu­al­ment hi ha el Zara, a la ronda Pare Claret) en cen­tre d’inter­na­ment femení. Allà va coin­ci­dir amb una per­sona que mar­ca­ria la seva vida: Rosi Sche­uer, una de les tres jue­ves que hi serien empre­so­na­des, amb qui con­ge­ni­a­ria i s’aju­da­rien en tot moment for­jant una amis­tat que dura­ria tota la vida. I, com s’esplaia l’autora, la que dei­xarà petja d’aquesta vilesa que van patir elles i tan­tes dones en un arti­cle que escriurà el seu marit en una revista de relleu inter­na­ci­o­nal.

A par­tir de les memòries d’Ernst Sche­uer i Rosi Moses-Sche­uer, l’autor del lli­bre des­criu el peri­ple que aquests van patir, detall a detall, durant la fugida de la barbàrie nazi, com tants d’altres jueus, en el seu cas des d’Ale­ma­nya, i des que van ser cap­tu­rats quan inten­ta­ven tra­ves­sar la fron­tera per Banyuls. “Els igno­rants ofi­ci­als fei­xis­tes no sabien què fer amb nosal­tres i ens van tan­car amb els lla­dres comuns, els deser­tors de la guerra ale­ma­nya, els avi­a­dors angle­sos res­ca­tats, els con­tra­ban­dis­tes de fron­tera, els espies, els pre­so­ners polítics i els refu­gi­ats espa­nyols que havien retor­nat.” Va apro­fi­tar aquell temps per lle­gir Des­car­tes i Bau­de­laire i, fins i tot, l’himne fei­xista. Explica què men­ja­ven –“sopa al matí, sopa al mig­dia i sopa al ves­pre”– i com s’ho feien per matar els polls que que­ien dels mata­las­sos –això ho tenien pro­hi­bit “perquè no volien que es fes­sin malbé els mosaics”.

A Rosi la van enviar a les Ado­ra­trius –eufemísti­ca­ment ano­me­nada “un con­vent de reha­bi­li­tació”– on deixa patent que havia de con­viure amb 1.700 pre­ses i on les tres estran­ge­res van cau­sar sen­sació. En les memòries que va escriure anys més tard, deta­lla com la cata­lana Lluïsa Duran va ser la seva com­pa­nya de reclusió. “Gràcies al seu com­por­ta­ment i intel·ligència, va ser res­pec­tada tant per les pre­so­ne­res com per les mon­ges, i es va con­ver­tir en una de les meves ami­gues més ínti­mes”, va dei­xar dit.

Més penós és quan diu que en Gaietà i el seu fill Joan, de dotze anys, la visi­ta­ven set­ma­nal­ment i que duien pata­tes a les mon­ges “amb l’espe­rança que amb el seu sub­orn rebria un millor tracte”.

Un cop alli­be­rada, va poder sal­par amb la fra­gata Nave­mar, Rosi i Ernst van arri­bar a Nova York el 12 de setem­bre de 1941. Tot allò que van viure i les penúries que encara patien tants i tan­tes d’altres a les pre­sons fran­quis­tes ho van dei­xar patent en unes memòries i alguns arti­cles. Un que va tenir ressò i que està traduït al lli­bre és el que va publi­car Ernest Sche­uer a la revista cana­denca Free World a finals del 1942 i duia per títol Dones espa­nyo­les a la presó, que des­cri­via amb detall les pèssi­mes con­di­ci­ons de vida a les quals esta­ven sot­me­ses les rees.

Un relat punyent sobre el que es vivia al con­vent-presó de por­tes endins i que l’autor denun­cia així: “El món sap que Espa­nya es mor de gana, que les pre­sons espa­nyo­les con­ti­nuen ple­nes fins al punt d’esclat tres anys després d’aca­bar la guerra. Però sap el món que cen­te­nars de milers de dones espa­nyo­les sim­ples i decents viuen en les con­di­ci­ons aquí des­cri­tes?” Pre­so­ne­res de tot tipus: polítiques, dones “que expien els pecats” o fins i tot una, com des­taca, que va ser denun­ci­ada “perquè el seu ruc por­tava una cinta ver­me­lla”.

Això només és un capítol des­ta­cat de la vida de Lluïsa, una dona que va tenir des­cendència. Com en Joan, aquell fill seu que la venia a visi­tar tot pre­nent el Tren Petit men­tre ella estava reclosa i, sense saber-ho, pre­nia consciència política. Joan Hugas i Duran, un vai­let col­pit pel que va patir la seva mare i que va saber esco­llir la cul­tura sobre la barbàrie per con­ti­nuar el lle­gat dels seus pares. Com afer­rar-se amb aquell poema de Kipling que la Rosi li va fer arri­bar perquè llegís com a antídot i poder man­te­nir-se ferm durant aquells temps fos­cos. A Palma i Amo­re­bi­eta van pas­sar anys en què no la van poder anar a veure.

Lluïsa va dei­xar escrit en les memòries: “Jo era una roca forta que aguan­tava amb ener­gia i dig­ni­tat les for­tes embran­zi­des de les ona­des de la vida.” Després de cinc anys llargs de con­demna, el 12 de març de 1944, gràcies a la bona con­ducta, va sor­tir de la presó en lli­ber­tat vigi­lada. En rea­li­tat, com indica Francès, aque­lla mesura venia forçada per un govern que ja no sabia com des­con­ges­ti­o­nar les atapeïdes pre­sons fran­quis­tes.

En paral·lel, al lli­bre publi­cat per la Fun­dació Irla hi apa­rei­xen des­ta­cats altres fami­li­ars, com el seu germà Víctor Duran, un mili­tant d’Esquerra Repu­bli­cana que es va haver d’exi­liar a França i mai més va tor­nar a tre­pit­jar la terra cata­lana. O el mateix Joan Hugas, qui aca­ba­ria sent el pri­mer alcalde democràtic de la Bis­bal.

Un lli­bre, que ofe­reix un pas­seig per la història de la Lluïsa i en Gaietà i les seves famílies, el repu­bli­ca­nisme de l’Empordà, l’adve­ni­ment de la Segona República, l’esclat de la Guerra Civil, la der­rota repu­bli­cana, l’exili, la repressió fran­quista i la ter­ri­ble post­guerra, fins a l’arri­bada de la democràcia.

D’Hugas i Duran. Dues nis­sa­gues repu­bli­ca­nes se’n farà una nova pre­sen­tació el diven­dres 31 de maig (19 h) a l’Alfolí de la Sal de l’Escala.

L’any 1941, Lluïsa Duran va ser traslladada de la presó de les Adoratrius de Girona a la de Palma, a Mallorca. “Malgrat que les Illes formen part de Catalunya, el fet d’haver de travessar el mar ens feia l’efecte d’una emigració i no podíem evitar l’enyorament que això produïa.” El seu home i el seu fill, en Gaietà i en Joan Hugas, ja no la podrien visitar durant mesos, un exemple clar de la cruesa manifesta de les autoritats del règim.

Mentre Lluïsa Duran va estar tancada a la presó de les Adoratrius de Girona, en Giaetà i en Joan tenien dret a veure-la un cop per setmana. No mantenien mai un contacte físic i només la veien de lluny, entremig de moltes dones i rere unes reixes. Aquesta vivència va colpir el seu fill enormement. Ho descriu ell mateix en una carta que va enviar a la Rosi Scheuer, companya seva a la cel·la, a finals de 1972: “Jo tenia tretze anys i no era capaç d’entendre el significat dels esdeveniments però els podia sentir. Per això vaig patir quan la meva mare va estar tancada a la presó per cap altra raó que la de ser una persona progressista. Vostè va estar allà amb ella per motius similars.” En una d’aquelles visites, pels volts de Nadal, la Rosi va fer arribar a en Joan un poema de Rudyard Kipling traduït al castellà per André Malraux que, com li va explicar, li oferiria consells que l’ajudarien a viure aquells temps foscos. En la mateixa carta, en Joan li confessava que sempre havia tingut a mà el poema de Kipling i que els seus consells l’havien ajudat a superar les dificultats.