Les universitats tenen la missió de crear coneixement (tot i que no és pas l’únic lloc on es crea), de respondre interrogants i de formular-ne de nous. Però aquest coneixement necessita arrels. És a dir, s’ha de fonamentar en les respostes que ja han trobat els que ens han precedit. Sigui per confirmar-les i madurar-les, o bé per refutar-les. ¿I com s’explica la història del coneixement? A sociologia, que és el que explico jo, recorrem als que anomenem clàssics (o pares) de la sociologia: Marx, Durkheim i Weber. Podríem dir que la sociologia actual es pot entendre perfectament a partir de les línies de recerca que van traçar aquests tres clàssics… Si llegiu un llibre tan contemporani com ¿Por qué duele el amor?, d’Eva Illou, hi trobareu una mirada que combina les perspectives d’aquests tres clàssics.

Però no és pas veritat que tota la sociologia actual es basi només en aquests tres clàssics, encara que hagin estat els més influents. A mesura que afegim autors, anem afegint matisos i riquesa a la manera que té la sociologia d’abordar les seves preguntes sobre la societat. Especialment si hi afegim les autores. Marx, Durkheim i Weber no es van plantejar en cap moment la situació de les dones a la societat. Ho va fer en part Simmel, un altre dels clàssics, no tan influent com els primers. Però sobretot ho va fer Marianne Weber (1870-1954), que va estudiar les relacions matrimonials i els seus efectes en l’autonomia de les dones. Però Marianne Weber, activista, política (primera dona escollida al Parlament de Baden), sociòloga i esposa de Max Weber, va dedicar bona part de la seva vida a donar sortida a la recerca del seu marit, un cop aquest va morir. Gràcies a ella, Max Weber ha esdevingut un clàssic de la sociologia, mentre que hem hagut d’esperar molt, massa, per descobrir els seus propis treballs sobre la maternitat, el divorci, l’autoritat i l’autonomia en el matrimoni, la valoració del treball domèstic, etc. De fet, les seves obres no estan traduïdes ni al català ni al castellà, llevat d’alguns capítols en algun recull monogràfic sobre la sociologia de les dones.

Marianne Weber va viatjar als Estats Units i va conèixer una altra sociòloga, Jane Adams (1860-1935), que va ser pionera en els estudis i la intervenció sobre la vida de la classe obrera i la immigració a Chicago. Fundadora del treball social, premi Nobel de la Pau (1931), sufragista i lluitadora pels drets dels treballadors. Adams va fundar –juntament amb la seva parella, Mary Rozet Smith– Hull House, una llar per als marginats, un centre d’ajuda social, un centre cultural, un espai per a les dones. Un lloc on es combinava l’acollida amb la reflexió, l’activisme amb l’anàlisi. I des d’on Adams va dur a terme propostes de reforma i canvi social en favor de la classe obrera. De Jane Adams hi ha una obra traduïda al castellà: Veinte años en Hull House (Publicacions Universitat de Múrcia), i ara en català Democràcia i ètica social (Edicions Universitat de Barcelona, 2022).

Totes dues autores, Weber i Adams, han estat incorporades a l’assignatura Fonaments de Sociologia de primer de Sociologia i Ciències Polítiques de la UAB per les seves aportacions a la comprensió de problemes contemporanis de la nostra societat. Elles formen part de la meitat del coneixement de ciència, tecnologia i pensament que s’havia perdut en el relat dominat pels grans personatges masculins que l’acadèmia havia anat confegint fins ara. Aquesta meitat del coneixement, fonamental per entendre tantes coses, és el que han protagonitzat les dones.

Marta Aymerich i Àngels Fitó han editat el llibre Dones de ciència, tecnologia i pensament (Viena Edicions, 2024), per explicar les vides d’algunes de les dones que han de formar part de la història del coneixement. Gràcies a aquest volum podem saber que Lynn Margulis, Kate Gleason, Katalin Karikó, Conxita Mir o Marianna Mazzucato han fet contribucions decisives al coneixement universal, per no dir que ens han canviat la vida. Hi podríem afegir les dues sociòlogues que he esmentat, i tantes altres. L’aportació de les dones al coneixement és tan important que caldran molts anys i molts plans d’estudis nous per corregir aquesta ocultació i aquesta desmemòria que ha impedit el seu reconeixement durant tants anys.

De la mateixa manera, caldrà corregir el fet que a les dones els costi tant ascendir en la carrera acadèmica. Si bé les dones ja són la meitat dels que tenen tesi doctoral, només ocupen una quarta part dels llocs de professorat permanent a les universitats. Com explica Marta Aymerich, existeix el mite que les dones contribueixen menys a la ciència perquè combinen la seva feina científica amb càrregues familiars. Però el cert és que és l’avaluació el filtre que els impedeix arribar més lluny: reben avaluacions més baixes. Estudis fets amb currículums i projectes científics anònims han desvelat que, quan s’oculta el gènere de la investigadora, aquest biaix desapareix. Les dones no arriben més lluny a la universitat perquè són menys valorades i tenen més dificultats per signar articles col·lectius o per liderar recerques. Marta Aymerich apunta algunes dades molt clares en el llibre. Però més enllà de les dades, i tenint en compte la seva expertesa en l’avaluació de la recerca, les universitats catalanes farien bé d’escoltar-la i demanar-li quines millores poden fer en els seus sistemes de promoció en la carrera investigadora per intentar reduir aquesta bretxa de gènere.

L’altra coautora del llibre, Àngels Fitó, és una de les poques rectores d’universitat que ha tingut Catalunya (a Europa les rectores només representen el 18% del total). Com explica ella, Plató diu que els narradors d’històries dominaven el món. Per això ens encomana revisar els relats i apreciar fins a quin punt estan ben construïts i contenen veritats. El relat que es transmet a les universitats sobre la història de la ciència i el pensament és plena de buits perquè se n’ha exclòs les dones. Ha arribat l’hora de posar-hi remei. 

Imatge: D’esquerra a dreta començant per dalt: Mariana Mazzucato, Kate Gleason, Lynn Margulis, Conxita Mir, Janne Adams i Katalin Karikó