La Rosa Regàs les diu com les pensa, i no ara que ja té noranta anys molt viscuts, sinó que ho ha fet sempre. El que no havia fet fins ara és condensar les seves idees i experiències en un volum, i això és el que ofereix  Un llegat. L’aventura de la vida, publicat en català i castellà per Navona. Parlar d’aquest llibre em resulta una mica estrany, potser perquè sóc la responsable d’haver-la convençut per fer-lo, i perquè tot plegat brolla d’una admiració que et pot fer dubtar d’això tan utòpic de l’objectivitat… ara bé, el que no ha perillat ha estat la fam d’aconseguir respostes.

 “Les ganes hi són, esperem que les forces ens acompanyin” em va dir quan feia un mes que havíem començat les trobades setmanals a casa seva per fer entrevistes llargues, la transcripció de les quals són les totxanes amb les què s’ha aixecat aquest llibre. El procés no ha estat fàcil, però finalment les forces ens han acompanyat i el passat dimarts 28 de maig va atendre un grapat de mitjans de comunicació a Llofriu, a casa seva. Amb el llibre a la falda, emocionada i cansada va poder gaudir d’una cosa que l’alimenta: rebre gent i regalar una hospitalitat en perill d’extinció.

Entre gots de vi i torrades amb anxoves, els presents van poder tafanejar la seva biblioteca, veure el racó on ha escrit bona part dels seus llibres i la sala on guarda les poques coses que va poder recuperar de la seva mare Mariona Pagès (neboda del pintor Feliu Elias), i records del seus germans. Les fotos d’amics i familiars són arreu.

Però el motiu d’aquesta crònica no és explicar, com molta gent ja sap, que la Rosa Regàs és filla de pares rojos i separats, que la Guerra Civil va deslligar el seu nucli familiar, i que ella i els seus germans van viure part de la infància a l’exili i després en internats a Barcelona fins que van ser majors d’edat. Ara bé, no tot és gris. Que la Rosa Regàs s’ho va passar bé a Bocaccio?, sí, molt; però també va pencar molt per guanyar-se la independència econòmica que necessitava, perquè de seguida va tenir clar que la llibertat només s’aconsegueix amb la independència econòmica i que triar bé amb qui fas camí és fonamental. Va ser amb bons còmplices que va fer néixer projectes meravellosos com l’editorial la Gaya Ciencia o la revista Arquitecturas Bis, entre altres.

Al capdavall, l’objectiu d’aquesta crònica és reivindicar la trajectòria d’una dona que ha resultat incòmode per a molts (ho ha estat per Jordi Pujol, per a ministres de Cultura i també per editores il·lustres…). Una dona incòmoda que ha protagonitzat anècdotes crucials amb grans personatges de la cultura i que explica sense pudor per què considera que Barcelona no l’ha tractat bé. Obviaré aquí certs aspectes de la seva vida privada (presents al llibre), però vull recordar que professionalment la Rosa Regàs ha viscut episodis molt complicats, tant en el món editorial com en posicions de poder (dirigint la Biblioteca Nacional de España, per exemple).

Si tot això serveix perquè es repesqui la lectura de Memoria de Almator, Música de Cámara, Sangre  de mi sangre o El valor de la protesta ja haurà valgut la pena, li deia jo. Només li vaig arrencar un suspicaç “potser sí”. Ella el que volia és que observés com estava d’esponerós el jardí després d’aquestes pluges. Una verdor vital que no té res a veure amb el “secarral” que hi havia quan ella hi va arribar el 1975. La Rosa Regàs no va comprar un mas nostrat de l’Empordà, no ens confonguem: ella va comprar un terreny petit i una humil casa de pastors, que l’ha fet créixer treballant. I mentre comentàvem aquestes coses, ella asseguda a la cadira de rodes, protegida del sol per un barret de palla, abrigada amb un jersei de color blau fosc, marc perfecte per un pin de la bandera republicana, em mirava sorneguera abans de recordar que: “el que compta és saber qui ets i seguir el teu camí, perquè la resta de coses, ja venen soles”.

Lídia Penelo - Núvol