Gran coneixedora de l'Iran, l'Afganistan i l'Índia, l'any passat va publicar 'Mi cuaderno morado'

Mònica Bernabé

He de confessar que al principi no he donat crèdit a la notícia. “No pot ser, hi ha d'haver algun error”, he pensat. L'últim cop que vaig veure l’Ana María Briongos va ser el 3 d'octubre. La vaig convidar a la presentació a Barcelona del meu últim llibre sobre l'Afganistan. “Vindré, amb moltes ganes de veure't i sentir-te”, em va contestar, sol·lícita. I, efectivament, va venir: vital, lúcida i asseguda a primera fila per no perdre's detall. Al final de l'acte va aixecar la mà per fer una pregunta. La seva curiositat i set de coneixement no tenien límits.

Tres dies després, el 6 d'octubre, va ser l’Ana qui em va convidar a mi a la presentació a la capital catalana del seu darrer llibre, Mi cuaderno morado (Laertes, 2023). Vaig fer el lleig de no anar-hi. Ara em dol encara més. Ana María Briongos ha mort aquest dimarts a l'edat de 77 anys per “un càncer fulminant”, segons ha detallat a Facebook el seu amic i col·lega Jordi Esteva.

L'Ana escoltava les meves explicacions sobre l'Afganistan amb uns ulls com unes taronges. No donava crèdit que el país hagués canviat tant des que el va trepitjar per primera vegada, el desembre del 1968, amb només 21 anys. Des de llavors i fins al 1978 va passar cada any temporades a l'Afganistan, sobretot a Kandahar i Kabul. Ho relata al seu llibre Un invierno en Kandahar.

“Com vesties quan vivies a l'Afganistan?”, li vaig preguntar en una ocasió. “Doncs normal. Amb pantalons curts i samarreta”, em va contestar, encongint-se d'espatlles, sense donar-hi gaire importància. Això seria impensable en l’actualitat. Ara les dones, siguin estrangeres o autòctones, no ensenyen ni un centímetre de pell. L'Ana va tenir la gran sort de conèixer un país que ja no existeix. Un Afganistan en pau, tolerant i obert al món. En definitiva, un país sense guerra.

Nascuda a Barcelona el 1946, Ana María Briongos es va llicenciar en ciències físiques a la Universitat de Barcelona, però sempre es va definir com a escriptora i viatgera. I amb raó. Amb només 21 anys va viatjar a l'Afganistan, però també a l'Iran, on va estudiar literatura a la Universitat de Teheran i on va treballar durant anys com a assessora i intèrpret.

Es declarava una enamorada de la poesia persa, dels basars, dels deserts, de l'arquitectura de tova, de les muntanyes de l'Hindu Kush, de les estepes de l’Àsia central i sobretot de la seva gent. A l'Iran se sentia com a casa. Els seus llibres sobre el país són autèntics tresors. El meu Iran s'ha publicat també en castellà, portuguès, holandès, italià i polonès. I Negro sobre negro va resultar finalista del premi Tomas Cook de literatura de viatges el 2001, en l'edició en anglès.

L'Ana no era una escriptora que escrivia d'oïdes. Ella era de les que es desplaçaven i anaven sempre als llocs. Sabia escoltar, observar, parlar, empatitzar. Allà on anava feia amics. Per exemple, per escriure Esto es Calcuta es va instal·lar a la ciutat índia durant mesos. Va llogar un petit apartament a l'última planta d'un edifici i, des de la terrassa, es va dedicar a observar l’atrafegada vida de la ciutat.

La seva passió viatgera també la va portar a Nigèria el novembre del 2022. Sis anys abans havia trobat a casa de la seva mare a Barcelona una maleta plena de cartes, documents i un important arxiu fotogràfic de Nigèria dels anys 60. Un conegut, Emmanuel Adewale Oyenuga, l'hi havia deixat amb l'objectiu de recollir-la pocs dies després. Però havien passat cinquanta anys i no havia tornat. Així que l'Ana es va proposar localitzar el tal Emmanuel o algun membre de la seva família per donar-li la maleta. I ho va aconseguir, encara que no va ser fàcil, segons admet ella mateixa a la seva pàgina web. L'Ana no només va trobar el fill de l’Emmanuel, sinó que també va viatjar a Nigèria per donar-li la maleta en mà. El pare havia mort en un accident de trànsit poc després de deixar la maleta a Barcelona. Per això no havia tornat mai.

“Els camins del món són una escola on es tempera l'esperit i es refermen la tolerància i la solidaritat. S’aprèn a donar i rebre, a mantenir les portes obertes de la casa i de l'esperit i, sobretot, a compartir. S'aprèn a gaudir del poc, a valorar el que es té, a ser feliç en l'austeritat i a festejar l'abundància. Els joves dels països de l'abundància haurien de dedicar un any de la seva vida […] a viatjar pels camins del món, […] amb la motxilla a l'esquena. Perdrien un any a la carrera de l'èxit […], però hi guanyarien com a persones perquè se'ls eixamplaria l'horitzó”, escriu l’Ana a Negro sobre negro. Per sort, ens quedaran sempre els seus llibres. Bon viatge, estimada Ana!