El pala­mosí Josep­mi­quel Servià va morir adijous (8-8-2024), als 76 anys. Advo­cat, peri­o­dista, poeta, rap­sode i assa­gista, va ser un per­so­natge cone­gut al país pels seus tex­tos, les seves par­ti­ci­pa­ci­ons radiofòniques, els seus poe­mes i els seus lli­bres de nar­ra­tiva, entre els quals des­taca Gra­nis­sat de cafè, que va publi­car el 1990 i del qual se n’han fet mol­tes edi­ci­ons. Va gua­nyar pre­mis de nar­ra­tiva, el Gaziel i l’Avui de peri­o­disme i l’Òmnium Cul­tu­ral de ràdio i tele­visió. Les cròniques periodísti­ques par­la­ran del seu recull d’entre­vis­tes Cata­lu­nya, tres gene­ra­ci­ons, de les bio­gra­fies de Gabriel Fer­ra­ter i Lluís Llach i dels seus poe­ma­ris Jerarca de la llum, La boca encesa i Manual d’ofi­cis. Però a nivell popu­lar pas­sarà a la història per haver estat el poeta de guàrdia d’El Suple­ment de Cata­lu­nya Ràdio de Xavier Solà, del 1991 al 2003, i per haver estat l’autor de la lle­tra de l’hava­nera Ulls verds, que va musi­car Ricard Vila­de­sau, el príncep de la tenora, enre­gis­trada per molts grups i pre­sent a mol­tes can­ta­des encara avui.

El lli­bre Gra­nis­sat de cafè. Memòries i fan­ta­sies a la vora del mar em va atra­par. Eren anècdo­tes i històries de per­so­nat­ges cone­guts, experiències tra­gicòmiques. Esta­ven ben escri­tes, amb molt d’humor i iro­nia, i expli­ca­ven el país. Hi publi­cava una història par­ti­cu­lar­ment deli­ci­osa de Josep Pla que expli­cava com era el per­so­natge en la inti­mi­tat, i recordo també una història que afec­tava el bisbe Josep Maria Cases Deor­dal, que ho va ser de Sogorb-Cas­telló entre el 1972 i el 1996. Era el 1972 i ja era bisbe però no for­mal­ment. Anava en un cotxe amb uns joves acti­vis­tes que por­ta­ven papers com­pro­me­sos. Els va parar la Guàrdia Civil i el bisbe Casas va començar a moure una creu pec­to­ral, de tal manera que els van dei­xar anar imme­di­a­ta­ment.

Al lli­bre hi ha grans històries del pre­si­dent Tar­ra­de­llas. Servià tre­ba­llava a premsa de la Dipu­tació de Bar­ce­lona i va con­ti­nuar amb la Gene­ra­li­tat reins­tau­rada. Allà explica el pro­to­col que feien ser­vir a les visi­tes i com el pre­si­dent de la Junta d’Anda­lu­sia, rebut amb honors pels Mos­sos, va dir: “Joer, el tío, hasta tiene guar­dia mora.” El pre­si­dent tenia una tàctica per a les foto­gra­fies. Rebia el visi­tant a la porta del des­patx i li avançava la mà. El visi­tant el cor­res­po­nia i en aquell moment Tar­ra­de­llas que­dava quiet i, per inèrcia, el seu visi­tant s’havia d’avançar per arri­bar a la seva mà. Era el moment dels fotògrafs. L’endemà el visi­tant sor­tia amb el cap cot i com si s’inclinés davant del pre­si­dent. També explica quan un peri­o­dista d’Interviú es va pre­sen­tar a entre­vis­tar-lo i li va dir a Servià: “Hoy me cargo al viejo”, i li va expli­car que li faria pre­gun­tes intrans­cen­dents i de cop la pre­gunta que l’ensor­ra­ria. Va començar pre­gun­tant-li el seu plat favo­rit i quin era el seu sas­tre: “Pelli­cer, de pas­seig de Gràcia”, va res­pon­dre el pre­si­dent, i de cop el peri­o­dista li va etzi­bar: ¿Y qué le parece Fran­cisco Franco?” I el pre­si­dent, ràpid, va con­tes­tar: “Franco, Franco... No me suena, yo siem­pre me visto con Pelli­cer.”

Fa dos dies Servià va enviar als amics, un d’ells Xavier Cas­tillón, un bell poema que va escriure la nit que van exe­cu­tar Puig i Antich: “Tu ets ple de vida, encara, i d’espe­rança / a qua­tre hores seràs tan sols un nom.”