El 25 de gener del 2017, en un article a la secció de Cultura d’aquest diari titulat Els agents especials, vaig explicar la trapelleria que vaig protagonitzar amb l’escriptor Joan Rendé: vam anar a veure la persona que guardava la correspondència rebuda a l’exili per Just Cabot (1898-1961). Vam aconseguir que ens la deixés endur i vaig tenir-la tot un cap de setmana a casa, on la vaig fotografiar per davant i per darrere. Així, si en un rampell el senyor la cremava en quedaria una còpia . Ens havíem captingut com uns delinqüents i l’article va portar raons. Per no embolicar més la troca, vaig decidir que no faria la segona part    –que ja havia anunciat– i oblidar-me del tema. Devia ser en aquest moment –i no el 2016 com diu Valentí Soler– que Quim Torra, mogut pel mateix sentiment cultural i patriòtic que nosaltres, es va adreçar als propietaris de la correspondència, la va comprar i la va cedir a Poblet. Abans la va portar al gran especialista en Just Cabot perquè la conegués, l’estudiés i mirés de fer-ne un llibre. 

Quina impressió un arxiu de l’exili, sense la tanatoplàstia que hi apliquen les biblioteques i arxius públics. Quina sensació de naufragi. Quan escrivia El dia revolt. Literatura catalana de l’exili vaig llegir un article de Monika Zgustova que parlava dels records de l’exili com els objectes que apareixen en l’autòpsia d’un hipopòtam del zoo, exposat a tot de gent que li llença coses. Ara que sóc més gran penso que els arxius i records de tothom acaben a la panxa de l’hipopòtam, encara que no hagis estat exiliat. 

Valentí Soler (Barcelona, 1946) ha fet una feinada amb el paperam de l’arxiu Cabot. Ha triat uns quants fils, dels molts que hi ha embolicats en aquella correspondència, i ha reconstruït onze històries. També ha lligat, en dos textos preliminars, una sèrie de testimonis sobre el primer moment de l’exili, en els primers mesos del 1939, i sobre el segon, el juny de 1940, quan es produeix la caiguda de França i els nazis avancen cap a París. Just Cabot va ser el director de Mirador, la revista d’Art, Literatura i Política de referència als anys trenta. Si es publiqués ara la gent cauria de cul. Era un home circumspecte, molt irònic, amb una llengua esmolada, com molts dels seus contemporanis, en una època on la gent no tenia la pell tan fina o estaven més acostumats a les esgarrapades i als tantos. Va traduir El roig i el negre d’Stendhal, va acumular llibres –deien que els hi havia posat un pis, com a una querida–, va col·leccionar cactus i va escriure cartes molt divertides, que Soler va reunir en el volum Indignacions i provocacions (1992). 

Com a director de Mirador, periodista d’esports i amant dels llibres, Cabot coneixia déu i sa mare. I per això, a l’hora de triar les històries que resumeixen la seva vida a l’exili, Soler es troba amb una tropa de personatges singulars, de molts dels quals se’n sap ben poca cosa, com el ninotaire Ernest Guasp, J.E. Bartrina Vilaró (autor d’un llibre de propaganda franquista execrable que es titula El ocaso de los dioses rojos) o Maurici Torra-Balari, un noi de casa bona de Barcelona, que va ser amic de Picasso, va conèixer García Lorca i, a França, va tractar Montherlant, Gide i Yourcenar. En els anys de la guerra va passar pels serveis d’informació de Cambó. 

Hi ha també uns secundaris de luxe. No sé si han sentit a parlar de la revista Vu, un magazine gràfic francès, moderníssim, que va prendre partit en favor de la República. I de Josep Viladomat? És aquell escultor que va fer el monument a la República i que en la postguerra va modelar l’estàtua eqüestre de Franco del castell de Montjuïc. Quan li deien “Home, Viladomat”, contestava: “El cap és de rosca. Quan vinguin els nous li poden canviar”. Gràcies a les cartes de Cabot sabem que el 1939 Picasso li va fer arribar mil francs i que Lucien Vogel, l’editor de Vu, li fa oferir una vila apostoflant als voltants de París. Cony de Viladomat.

D’Armand Obiols a Just Cabot: “A Beaujency vam passar la Loire: no feia encara cinc minuts que havíem passat i vam haver de suportar un bombardeig de dues hores, estirats a terra, a cent metres escassos del pont; venien avions de tot arreu, les bombes queien a dotzenes, les bales xiulaven com unes desesperades. Morts i ferits tots els que vulguis.” (18 de juliol de 1940).