-Per què volia escriure un llibre d’entrevistes amb els principals editors en català?

-Va ser a partir de l’entrevista que vaig fer al Joan Sala, editor de Comanegra. M’ho vaig passar molt bé descobrint secrets del món del llibre. Com que jo em dedique a la crítica literària, volia completar d’alguna manera què passa abans que els llibres arriben a les meues mans: com treballen els editors, quines inquietuds tenen... Em fascina que en els últims anys hi haja hagut aquesta eclosió d’editorials petites, molt diferents, amb una personalitat molt clara cadascuna; que s’haja publicat tant d’assaig i que n’hi haja tantes editorials dirigides per dones que han rescatat moltíssima literatura d’autor.

-Però vostè ha parlat amb editores i editors.

-Sí, això ja ho va fer Magda Gregori a Les nostres editores. Jo parle amb quatre o cinc d’importants (alguna altra no hi és perquè no ha volgut ser-hi). El meu objectiu era un altre: com naix un llibre? Això em fascina i de seguida vaig fer la proposta a l’editorial Comanegra —a partir de l’entrevista al Joan Sala—, que la va acollir molt bé, potser perquè jo ja tenia un llibre d’entrevistes a Afers, Contra tot pronòstic. El llibre em permetia combinar un retrat literari inicial i una conversa. Era un dos per u.

-És un retrat de l’edició en català en un moment molt concret, i molt fugaç: quan va començar no hi havia hagut la compra de Bromera per part de Planeta ni els problemes de distribució de diverses editorials ni la reorganització que s’està gestant ara al voltant d’Abacus Futur entre els segells del grup Enciclopèdia (Univers, Viena, La Galera i Catedral), els del grup Som (Amsterdam, Ara Llibres i la Casa dels Clàssics) i els d’Ernest Folch i Jaume Roures (Navona i Folch&Folch).

-No he volgut centrar-me en això. El que volia era captar el tarannà dels editors. Veure, per exemple, com s’ha fet la successió en algunes editorials històriques, com Maria Montaner a l’editorial Lleonard Montaner, el cas d’Eulàlia Pagès (Pagès Editors) o el cas centenari de Joventut, amb Luis Zendrera, hereus que li han sabut donar uns aires nous a les seues editorials sense perdre l’essència. Això em sembla tan difícil com començar de nou.

-L’aventura del llibre en català és un títol de Joan Fuster.

-El títol va ser per xamba. Un dia, parlant amb un amic, ens va vindre el títol de Fuster i crec que representa també un homenatge a l’escriptor de Sueca i a la història del llibre, la impremta, etc. Això ho explico a la introducció i a l’epíleg: ací intente recollir els aspectes més importants o el que més m’ha cridat l’atenció del llibre.

-Hi ha res que caracteritze particularment els editors joves, que van començar fa dotze o quinze anys (Aniol Rafel, de Periscopi; Laura Huerga, de Raig Verd... que poden representar una generació que també inclouria els de Males Herbes, L’Altra Editorial i altres?)?

-Tenen molts trets en comú. Tots van coincidir a la plataforma Llegir en català. Periscopi, també, tot i que després se’n va eixir perquè els convenia fer el seu camí. Però tots són molt conscients que ningú molesta ningú i que són competència fins a cert punt, perquè els seus segells editorials i els seus objectius són ben diferents. Per exemple, tots diuen que poden fer equilibris entre aquells llibres que els van millor i altres que no van tan bé. Aquesta capacitat d’arriscar i d’innovar és una de les característiques comunes entre tots. A més, tots intenten estar molt a prop dels lectors —escoltar-los— i miren de tindre un contacte constant amb els llibreters, perquè ells són els prescriptors: la baula que hi ha entre el llibre i el lector. Després cadascú té la seva personalitat, però tots s’impliquen molt en la tria del seu catàleg, intenten viatjar molt, controlen moltes llengües, estan molt formats... Sí que venen de camps molt diversos, però tots tenen una amplitud de mires important. De tota manera, això també ho tenen els veterans, com Josep Cots... Però Cots s’ha envoltat de gent molt jove. Això s’ha de dir.

-Curiosament, molts dels editors se sorprenen d’haver tirat endavant, triomfat o sobreviscut.

-Sí, alguns se’n sorprenen. Però han aconseguit aquest equilibri entre llibres que funcionen molt bé i altres que no. Tots es permeten publicar llibres que saben que no seran negoci, però que són el seu petit plaer. Ho fa Maria Montaner i ho fa Jordi Raventós. Per cert, és increïble com Adesiara ha aconseguit consolidar-se amb un catàleg de clàssics. És una editorial que s’ha guanyat un prestigi. Una altra cosa és l’aposta que han fet per la imatge i el disseny. Cadascuna té una imatge molt característica i els llibres es reconeixen. El món del llibre és complex i capriciós. El nostre mal és que està concentrat en dos o tres campanyes (Nadal, Sant Jordi i la tornada de l’estiu, amb la Setmana del Llibre, etc.), però seria desitjable que els lectors entraren tot l’any a comprar llibres. Fa dues setmanes Pere Antoni Pons escrivia un article a l’Última Hora on deia que necessitem 40.000 lectors més. Tenim un dèficit de lectors. De vegades, tenim més llibres que lectors perquè hi ha una allau de novetats.

-El problema és que el funcionament del mercat condemna els llibres a una vida relativament curta en les llibreries? Molts llibres mereixen una vida més llarga que la que el poden donar.

-Molts d’ells, sí. No tots, evidentment. Falta espai, no es pot tindre tot en magatzem. Una de les sensacions més boniques és entrar en una llibreria i trobar aquell llibre de fons. Això cada vegada és més complicat. I la majoria d’editors reivindiquen que s’allargue una miqueta la vida del llibre, però, clar, cap d’ells no renuncia a publicar.

-És clar.

-Però mira, La Veu dels Llibres ha contribuït a donar-li vida a llibres que estaven oblidats perquè no se centra només en l’actualitat. Al final, els suplements literaris són un aparador de novetats i poc més. I de novetats, n’hi ha tantes que quines tries?

-Evidentment, sempre serà una selecció i sovint serà injusta perquè no podem parar atenció a totes les novetats.

-Acaba sent injust. Bernat Puigtobella, de Núvol, es demanava, a propòsit d’Els dies bons d’Aina Fullana, l’autora mallorquina que va guanyar el Premi València Alfons el Magnànim el 2021, com era possible que li haguera passat per alt. Però ell mateix ho explica: una dona jove, mallorquina, publicada a València per Bromera per un premi de la Diputació de València...

-Després d’entrevistar els principals responsables de l’edició en la nostra llengua, quins creus que són els problemes principals del sector?

-Tal com està el panorama, la falta de lectors i la dependència de fons institucionals. I una altra seria la manca d’editorials mitjanes, que no hi haguera un contrast tan gran entre les petites i els grans grups. Ara acaba de canviar el panorama una altra vegada amb Abacus Futur. Tot està contínuament en moviment. Un altre dels problemes és el retorn: que els llibres puguen ser retornats suposa un problema. Ho diu la Maria Montaner, que un dia li ho va dir un amic que té una botiga d’electrodomèstics. «Jo no puc tornar un frigorífic. Com és que a vosaltres vos retornen els llibres?». I l’altre problema és que no hi ha una bona distribució. Els llibres valencians no sé si passen de Vinaròs.

-No tots. I hi ha llibres catalans que tampoc no arriben a moltes llibreries valencianes. Ja no parlem dels llibres d’editorials mallorquines per arribar a València.

-Hem millorat en alguns aspectes, però falta molt perquè siga un espai realment compartit i equitatiu. I que Barcelona faça realment de capital cultural que ens represente a tots. Si tu entres a una llibreria de Barcelona i no pots trobar pràcticament llibres d’autors valencians o mallorquins, és que hi ha un desequilibri.

-Les diferències entre territoris (Principat, País Valencià i illes Balears) responen més a una qüestió sociològica (nombre de lectors potencials, índex de lectura, etc.) o a problemes de distribució?

-És una qüestió sociològica, però si la distribució fora millor, això ajudaria. Una anècdota: un poble com Banyeres de Mariola, a l’Alcoià, amb molts valencianoparlants, governat per Compromís durant tres legislatures, i a la llibreria només trobes premis Planeta i pràcticament cap llibre en valencià. Això sí que és un problema sociològic. Per sort, a ciutats com Alcoi, Xàtiva o Alacant han obert llibreries noves, llibreries especialitzades i de proximitat. Sense llibreria pròxima, el llibre no arribarà perquè no pots confiar en El Corte Inglés i la Casa del Llibre.

-Quines altres coses són fonamentals?

-Els clubs de lectura, que acosten els autors als lectors. També és cert que després d’un temps que s’ha editat el llibre, els autors han de poder cobrar pels clubs de lectura. Mentre un autor està fent això no està escrivint ni està guanyant diners. Trobe que les presentacions i els clubs de lectura són molt bonics. La prescripció més efectiva és el boca a boca, sovint.

-De tota manera, també queda clar al llibre que els últims anys han estat bons, que la crisi de la pandèmia va reforçar el sector, com a mínim a curt termini, i Laura Huerga recorda que ara un de cada tres llibres venuts a Catalunya és en català quan fa una dotzena d’anys només era un de cada quatre.

-Després de la pandèmia les llibreries van viure una bona època perquè la gent va sentir que les necessitava. En Cots també ho explica: estem vivint un moment que hi ha més gent alfabetitzada que mai amb la possibilitat de llegir i escriure en català. Hi ha menys parlants, però, de lectors, n’hi ha més. També al País Valencià i a les Balears. La presència de la llengua a escoles i instituts des de fa quatre dècades ha fet molt de bé per a crear lectors. I també hi ha més oferta. En assaig, per exemple, abans no trobaves l’escrit en la llengua original i la resta eren traduccions en castellà. I el que diu el Cots és molt interessant: no t’has d’esperar que el públic et demane determinats llibres per a tu fer-los. Els has de fer i els has d’oferir per provocar aquestes ganes —sinó necessitat— de llegir aquell llibre.

-Per tant, el sistema editorial català també té virtuts o ha aprofitat oportunitats: ha generat petites editorials que funcionen, ha conquerit nous lectors i no està vivint el seu pitjor moment.

-No, no està vivint el seu pitjor moment. Van superar molt bé la pandèmia i les xifres de l’últim Sant Jordi són espectaculars. L’única cosa és que està molt concentrat en determinats moments de l’any. Hauran de fer mans i mànigues per a organitzar-se.

-S’ha de desestacionalitzar, igual que havia de fer el turisme?

-Ui, el turisme està molt més repartit!