L’escriptora Isabel Franc acaba de publicar Darrere les persianes. Breu història de les lesbianes a Barcelona, editada per l’Ajuntament de Barcelona, amb il·lustracions de Rosa Navarro. Ella mateixa reivindica que, probablement, és la primera vegada que s’escriu, aquesta història: el càstig per a les dones lesbianes ha estat el silenci, la negació, la invisibilitat. Però aquests darrers anys, l’impuls feminista ha facilitat la recuperació de la memòria històrica, i el llibre, idea de l’activista Maria Giralt, n’és un granet de sorra. “La història de les lesbianes, a Barcelona i al món, és marcada pels silencis i les ocultacions”, diu Franc. Encara avui, diu, moltes dones grans han de tornar a l’armari quan perden la parella i han d’anar a una residència, per exemple. En aquest llibre, les autores hi exposen la seva versió, però també conviden més activistes i les noves generacions a explicar tot allò que resta per explicar.

El neguit d’explicar la seva part de la història prové d’una constatació: quan feia classes al màster de Gènere i Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’adonava que les alumnes desconeixien la majoria de referents lèsbics. A ella també li va costar molt de trobar-los. A la vida real, l’etiqueta de la solteria, culminada en la figura de la tieta que viu amb una amiga, no ha estat tan sols una manera d’invisibilitzar, diu Franc, sinó que “és la negació que les dones puguin tenir relacions sexuals entre elles”. A la ficció, durant molt de temps, l’amor entre dones era sempre subtil, indirecte, i quan es feia explícit semblava condemnat a un desenllaç tràgic i fatal. “El patriarcat et diu: primer, no existiu, busca, busca, que no existiu, i si us entesteu a existir, esteu condemnades al manicomi, a la presó, a una mort terrible, a malalties llargues, al suïcidi o, en el pitjor dels casos, a convertir-vos en heterosexual”, ironitza.

En la foscor del franquisme, hi hagué també unes xarxes de solidaritat entre lesbianes de les quals Franc admira la capacitat de resistència. A Barcelona, les platges segregades per gènere de la Barceloneta i els volts del Teatre Arnau, al Paral·lel, servien de punt de trobada; en el segon cas, per a festes que després continuaven, sovint, als pisos de les vedets d’El Molino. Aquella clandestinitat va engendrar uns codis i un llenguatge especials, plens d’eufemismes i picades d’ullet. “Aquesta llegeix llibres”, diu que es comentaven a cau d’orella. Franc compara l’ambient amb el dels anys vint a la Rive Gauche parisenca i les trobades secretes a casa de l’escriptora Natalie Barney. “Allí es promovien la cultura, la literatura i el sexe. No hem inventat res després d’ella, però tot això se silencia. Woody Allen té una pel·lícula sobre aquella època i només hi surt Gertrude Stein”, diu.

Un temps que, en canvi, recorda més bonic és el de la transició, en què comença a poc a poc un moment d’alliberament feminista en general i lèsbic en particular. Primer, amb les Jornades Catalanes de la Dona, l’any 1976, que van ser un punt d’inflexió molt important. Aquell esdeveniment, i les grans manifestacions que vingueren després, com la del juny de 1977, que fou la primera protesta LGBT al país, diu Franc que van obrir moltes portes. “La veritat és que Barcelona sempre ha estat pionera”, reivindica. A partir d’aleshores, de mica en mica, la ciutat es va anar omplint de bars d’ambient i, amb el temps, es van anar recuperant referents propis, com la periodista Irene Polo o l’esportista Ana María Martínez Sagí, primera dona directiva del Futbol Club Barcelona.

La història que retrata el llibre s’acaba l’any 2005, amb la llei que va legalitzar el matrimoni homosexual. Però encara hi ha molta feina a fer. Aquests darrers anys, hi ha hagut un declivi dels bars d’ambient lèsbics i a Barcelona amb prou feines en resten. La resposta complaent sol ser que ja no calen perquè hem avançat molt, però Franc no ho veu clar. Malgrat que ara internet faciliti molt les coses, li sembla mal senyal que, en un moment en què hi ha el perill d’una involució de drets, es perdin espais de socialització i que les etiquetes es difuminin.