El passat 30 d’octubre, el campus de la Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra va acollir la segona edició del Fòrum de les Arts a l’Educació, convocat pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). L’objectiu marcat era el de debatre les millors polítiques que han de permetre la incorporació de les arts al currículum educatiu, així com l’avaluació de l’estat de les recomanacions i compromisos adoptats a la Carta de les Arts a l’Educació, resultat del primer Fòrum. Malgrat la urgència de la situació al País Valencià, que va obligar a anul·lar l’agenda de tots els càrrecs institucionals que havien d’assistir al Fòrum, l’activitat no s’aturava. Mentre es redactava una declaració que expliqués els canvis d’última hora, vam aprofitar per parlar amb Vinyet Panyella, presidenta del CoNCA des del 2019, que ara encara la recta final del seu mandat.

Malgrat les inclemències del temps i les desgràcies que ha causat el temporal terrible del País Valencià i les víctimes, que lamentem profundament, el balanç del Fòrum és molt positiu per diverses raons. En primer lloc pel nombre d’inscrits, que passen els cinc-cents, que han assistit a les conferències del Paulo Pires do Vale, comissari del Pla Nacional de les Arts de Portugal, i de Christophe Bennett, president de la Federació Nacional d’Associacions de Directors d’Afers Culturals de França. En aquest sentit m’agradaria destacar els dos-cents cinquanta participants als sis grups de treball, centrats en les prioritats que abordava el Fòrum: el desplegament territorial de les escoles locals d’art; els equipaments culturals i les aliances educatives; la formació de formadors en educació artística; la formació inicial i superior de mestres i professorat en educació artística; els programes públics d’innovació educativa a través de les arts; i els projectes artístics educatius del sector privat i associatiu.

D’altra banda, m’agradaria remarcar l’ampli consens en els temes que s’han plantejat als grups de treball i que configuren la declaració del CoNCA. Ara falta esperar les aportacions que vindran posteriorment i el treball del consell rector. Però insisteixo, no puc fer més que valorar positivament el Fòrum i agrair la implicació dels sectors i de les persones que hi han participat.

Més que àmbits, hauríem de parlar de situacions. Les principals són la precarietat, la participació i l’equitat territorial. Posem d’exemple les galeries d’art, que són gairebé inexistents fora de les províncies de Barcelona i Girona. La manca de galeries afecta el comerç de l’art i, per tant, el treball dels artistes, que es torna més precari. A més, aquest dèficit limita la participació en el món de l’art de ciutadans i artistes que no visquin a prop d’una galeria.

Alhora cal que el CoNCA lluiti pel millor que té aquest país, que és la gent del món de la cultura, que és molt activa, molt crítica i molt motivada. Tenim capital humà i talent mancats de l’estructura que els doni cobertura de manera equitativa i que garanteixi la igualtat d’oportunitats. En aquest sentit, calen reformes que siguin estructurals i no instrumentals, no s’hi val amb fer propostes només de cara a les següents eleccions.

Donada la naturalesa administrativa i de funcions del CoNCA, hem tingut molt més tracte amb el Departament de Cultura que amb el d’Educació. Amb Educació sempre ha costat molt més. En aquest sentit desitjaríem que la interlocució fos més àgil i sense disrupcions i amb les persones que porten a terme les diferents àrees d’activitat pel que afecta a les arts a l’educació. Pensem que potser en aquesta etapa, aquesta situació canviarà.

Hi ha artistes treballant a preus més baixos que els de mercat, i el sistema de contractació públic és absurdament restrictiu i perjudicial per al desenvolupament de certes feines de caràcter cultural.

Personalment, no espero grans canvis. A Cultura no n’hi ha hagut. S’ha vist que han optat per la continuïtat, nomenant càrrecs que ja havien estat vinculats al departament. Una altra cosa és les polítiques que defensin. En aquest sentit hem de continuar treballant en les relacions estratègiques que fem dels equipaments i en els informes anuals sobre la situació cultural del país.

És important perquè l’estatus d’un conseller és molt diferent del d’un secretari general. Ara la política lingüística està en igualtat de condicions amb la resta, i això vol dir que és a la taula del govern, on es resolen els temes. Ja veurem els resultats que tenen les polítiques que engegui. En tot cas, això ha de marcar, per força, un canvi d’actuació i d’estratègia. El que sí que desitjo és que la conselleria tingui tot el suport del govern per actuar en àmbits que són crucials, com el del món audiovisual, el de la comunicació i el del lleure.

Pel que fa a la relació amb el CoNCA, així com durant el meu mandat el Consell ha tingut relació amb Educació, Treball, i Economia i Hisenda, i és bo poder comptar amb la conselleria de Política Lingüística, perquè la llengua és a tot arreu, també a la cultura. I no hi ha cap racó on es produeixi un fet cultural en què el CoNCA no hagi de, com a mínim, fer d’observador.

Cada sector de l’ecosistema té les seves característiques. Fer un Pla Nacional del Llibre i la Lectura era una emergència, sobretot pel món de les biblioteques i de la promoció de la lectura dins i fora del món dels adults. Ara encara és d’hora per analitzar-ne els resultats, perquè un pla d’aquestes característiques necessita temps per desenvolupar-se.

Pel que fa a les altres arts, compten amb Plans d’Impuls, que permeten adaptar-se a la realitat i a les necessitats de cadascun dels sectors. En aquest sentit, el departament de Cultura està mancat d’una visió global que li permeti no tant sectoritzar, sinó aplicar a cada àmbit el pla que necessita. Però el problema rau sobretot en la manca de legislació: un pla no és res sense una llei.

És una llei molt important i crec que ha de quedar molt ben delimitada pel que és i el que vol ser. Hem de tenir clar que els drets comporten obligacions, i atorgar drets a la ciutadania implica que s’exerceixin activament. Alhora, ha de ser una llei molt concreta i ha de tenir vocació de continuïtat. No podem fer una llei coixa, que no tracti les implicacions socials i econòmiques dels drets culturals, però tampoc podem pretendre fer-ne una que resolgui tots els problemes de l’ecosistema cultural del país. D’aquesta llei n’han de sortir d’altres més sectorials que renovin legislacions completament desfasades, aprovades fa vint o trenta anys.

L’Estatut de l’Artista ha de servir per resoldre la precarietat de l’activitat artística. No és només que sigui una activitat sovint intermitent, sinó que a més hi ha artistes treballant a preus més baixos que els de mercat, i el sistema de contractació públic és absurdament restrictiu i perjudicial per al desenvolupament de certes feines de caràcter cultural. A més, les administracions públiques han contribuït a la precarietat en no convocar places que teòricament eren estructurals, motiu pel qual s’han fet bosses immenses d’interins, regularitzats de cop i volta.

Aquests temes s’han de resoldre en molt bona part al Congrés dels Diputats, perquè les competències depenen de l’Estat. En aquest sentit, haig de dir que la primera qüestió que va posar sobre la taula el ministre Iceta va ser l’Estatut de l’Artista. Les diferents comissions interministerials que es van posar en marxa van aconseguir un seguit de reformes que van millorar algunes de les condicions dels artistes, però Hisenda és un escull important, perquè és completament refractària a renunciar a les seves capacitats recaptadores, tant pel que fa a activitats culturals, com respecte a temes com el mecenatge. Si Hisenda no cedeix, no ens en sortirem. Cal voluntat política.

Aquest 2 % el CoNCA el reclama des del 2013, però crec que ara és important canviar de paradigma i parlar d’inversió per càpita més que de percentatges globals. En tot cas, pel que fa als pressupostos d’aquest any, no sé què passarà, perquè la convocatòria avançada d’eleccions va interrompre el creixement del percentatge que es dedicava cada any a Cultura. De tota manera, ho veig complicat. Sigui com sigui, després caldrà veure com s’executa el pressupost, perquè no serveix de res augmentar les dotacions si no se solucionen els dèficits endèmics que arrossega el departament.

Jo crec que el CoNCA ha de fer un salt qualitatiu molt important, que d’entrada s’ha de traduir en més recursos humans i pressupostaris. Hi ha moltes àrees relacionades amb la cultura que no podem tractar, perquè ens falten els mitjans. El futur del CoNCA passa per arribar-hi.

Jo sé que quan es renovin els membres del plenari, no voldré continuar al capdavant del CoNCA, però per raons personals. Jo durant aquests cinc anys m’ho he passat molt bé. Sempre he cregut en el CoNCA, fins i tot abans de ser-hi, i crec que m’he dedicat molt a fons a la tasca que se’m va encarregar. Ha estat una època molt intensa i molt interessant, perquè he conegut el món cultural en la seva globalitat i en la seva complexitat. Per a mi, hi ha un abans i un després del CoNCA. Però cinc anys són cinc anys i jo he hagut de deixar de banda projectes personals, alguns dels quals he abandonat per sempre, cosa que em sap greu. Ara m’agradaria continuar la meva tasca com a investigadora cultural i com a escriptora.