Semblava que l’amor entre la Xènia i l’Èric havia de ser llarg i profitós, després de superar tants obstacles a la primera entrega de la saga Mentida, de Care Santos. Ell havia estat en un centre de menors condemnat per la mort d’una noia, però al llarg de la novel·la descobríem que era innocent. Ella era una apassionada de la literatura que s’havia trobat per casualitat amb una recomanació literària feta per l’Èric, cosa que li va provocar unes enormes ganes de conèixer-lo. A partir d’aquí sorgia una història d’amor adolescent entre moltes dificultats.

Veritat (Edebé) és la segona entrega d’aquesta sèrie. La història comença quan Èric surt del centre de menors, ja amb la majoria d’edat assolida. Tot li feia pensar que la Xènia l’estaria esperant amb els braços oberts, disposada a viure, en llibertat, la seva relació. Però sorprenentment, ella, molt trista, li diu que no es poden continuar veient perquè la seva mare li ho prohibeix. La mare, tan moderna, flexible i disposada en la primera novel·la, ara resulta que no ho veu gens clar.

Aquí rau un dels primers punts de fallida d’aquesta història. Alguns personatges adopten un rol massa diferent respecte a l’anterior. No només la mare, també la Xênia sembla haver canviat. Ha passat de ser una noia forta i lluitadora a ser una jove conformista i una mica bleda, si se’m permet. De fet, Care Santos sacrifica completament aquesta relació en aquesta segona novel·la i posa la mirada en l’Èric. Xènia esdevé una mena de realitat llunyana que de tant en tant va apareixent però sense una gran rellevància per a la trama.

L’important aquí és el retrat de com l’Èric intenta incorporar-se de nou a la societat: buscar una feina, obtenir-ne un sou, construir la seva vida, en definitiva. Però resulta que té uns quants enemics, per culpa dels negocis amb les drogues del seu cosí, qui, recordem, era com un germà per a l’Èric. Un germà interessat i perillós, això sí. Així que el protagonista mira de sortir-se’n en un món hostil que l’empenta a la delinqüència.

Veritat no té la força de Mentida. Potser escriure una segona part on Èric i Xènia viuen un amor apassionat no hagués sigut gaire interessat, però tampoc calia pràcticament prescindir de la Xènia, perquè la relació entre tots dos és el que aguanta aquesta història. De sobte, Èric és molt més madur i ella molt més infantil. Per què no haver apostat perquè les dificultats de tirar endavant la relació sortissin de la mateixa Xènia, dels seus dubtes?

Al capdavall, en la primera novel·la havien viscut un amor essencialment virtual. Ara, la realitat donava l’oportunitat als personatges d’entrar en nous conflictes, nascuts en ells mateixos, sense la necessitat de decisions externes, com la de la mare d’ella, que la condemna a la incomunicació i, per tant, a perdre tota rellevància en aquesta història. Malauradament, Veritat no funciona com sí que ho feia Mentida.