Per què s’estima un amic? Una explicació convincent és la que ofereix Montaigne a la seva elegia a Étienne de La Boétie, que recull al primer volum dels Assajos: “Perquè era ell, perquè era jo”. El text fa part d’una llarga tradició de títols sobre la qüestió que es remunta a l’antiguitat més remota i que, durant segles, va mantenir-se més o menys fidel a un consens. Ja els tractats aristotèlics definien l’amistat com un vincle pur i desinteressat, horitzontal i lliure, desproveït dels capricis de la passió sexual; Montaigne en segueix les passes, i eleva l’amistat per sobre d’altres vincles humans més desiguals o imperfectes, com el paternofilial, l’amorós o el matrimonial. A part d’estar travessats per la jerarquia, la necessitat o el desig, aquests solen implicar alguna dona, la capacitat de la qual “no arriba a l’altura del diàleg i la comunicació que nodreix el sant enllaç [de l’amistat], ni la seva ànima sembla prou ferma per sostenir la pressió d’un nus tan estret i durador”. L’amistat és un afer elevat que es produeix, i només molt de tant en tant, entre homes fets i drets.

La cita de Montaigne és una de les moltes que recull Marina Garcés a La passió dels estranys (Galaxia Gutenberg, 2025), on repassa la tradició filosòfica sobre l’amistat des del poema de Gilgamesh —el primer text que coneix la humanitat— fins a la introducció de l’“amic” a Facebook, passant per Simone Weil, Adriana Cavarero o E.T. L’assaig es proposa oferir perspectiva en un moment en què el tema de l’amistat, després d’uns anys de prominència cultural, sembla cronificar-se en una sèrie de clixés. Mentre que la família, la parella o la relació entre pares i fills s’han desconstruït del dret i del revés, l’amistat encara no ha passat per quiròfan. A l’amistat se li atribueixen qualitats sobrenaturals, com la de ser l’últim aixopluc a la intempèrie tardocapitalista, la fórmula màgica que ens ha de salvar de l’atomització definitiva. Garcés es baralla amb l’ideal clàssic de l’amistat que vèiem en Montaigne, però també amb la sacralització contemporània, que li pressuposa, des del lloc oposat, puresa d’intencions i una solidesa i transparència inqüestionables.

Garcés proposa que, per contra, l’amistat també pot ser un assumpte inquietant i pertorbador, i prova d’il·luminar l’estranyesa d’aquest vincle misterós que es produeix en els contextos més inesperats i que genera una “consciència compartida de la soledat”. La ficció fa temps que n’explora els clarobscurs: fa gairebé una dècada que l’Adam de Girls va dir a la Jessa, referint-se a la millor amiga d’ella, “Hannah fucking hates you”, i que la Jessa li va respondre “Welcome to having a friend”. A l’hiperbòlic univers de Lena Dunham, l’amistat es definia per una intensitat de sentiment que fluctua­va entre l’estima, l’admiració, l’enveja i l’odi, i que només moria quan arribava la indiferència. Des de l’extrem oposat del ring, Simone Weil exalta el respecte per la distinció de l’altre que defineix l’amistat, l’únic tipus d’amor que és un “antídot contra la temptació de la unitat”. A la pràctica, l’amistat acaba sent un hàbit: salvar la distància sense anul·lar-la, explicar-se la vida, forjar una complicitat que no sobreviurà al moment de l’amistat, que no deixarà contractes ni descendència.