Carta del traductor Joan Sellent a E. Albee
21/6/2012
Sabadell, 12 de juny del 2012
Benvolgut senyor Albee,
Deu fer cosa d’un any vaig rebre l’encàrrec de traduir la seva peça teatral A Delicate Balance per a un muntatge concret que es va estrenar a Barcelona la tardor passada, amb el títol d’Un fràgil equilibri.
Com ha estat sempre el cas amb les obres que he traduït per a l’escena,
vaig assumir aquest encàrrec amb l’objectiu de ser al més respectuós
possible. Crec que el respecte és una de les prioritats que un
traductor sempre ha de tenir presents, i que aquest respecte té dos
destinataris principals: d’una banda el text original (i, per extensió,
el seu autor), i de l’altra els espectadors potencials de l’obra.
Quan ja havia enllestit la traducció d’A Delicate Balance
se’m va informar de l’obligació de fer-li arribar, com a autor del text
original, una exhaustiva “graella” de cinc columnes amb l’especificació
detallada de —cito textualment del correu electrònic enviat per la seva
agència— “qualsevol desviació de les paraules angleses exactes i
l’explicació de per què no se’n va poder fer una traducció directa a
l’espanyol, i per què es van triar les paraules que es van triar”. (1)
Permeti’m que li exposi el principal motiu pel qual aquests
requeriments van provocar-me l’impuls immediat de no perdre ni un sol
minut a acatar-los: bàsicament em vaig sentir insultat com a
professional en veure que, després de més de trenta anys de dedicar-me
a la traducció, algú esperava que dediqués una part gens desdenyable
del meu temps a una activitat tan absurda com inútil.
Pel que fa a la primera part del missatge citat més amunt —“qualsevol
desviació de les paraules angleses exactes”—, li puc ben assegurar que,
exceptuant els noms dels personatges i un parell de topònims o
referències culturals, la resta de la meva traducció és una absoluta i radical desviació de les paraules angleses exactes,
senzillament perquè està escrita en un altre idioma. Un idioma que,
per cert, no és l’espanyol —com es diu erròniament a l’e-mail— sinó el
català, una llengua que pertany a la família de les llengües romàniques
i que té prou trets diferencials per conferir-li la condició de llengua
autònoma en relació amb l’espanyol i amb qualsevol altra d’aquesta
família. Imagini’s la llargada quilomètrica que hauria adquirit la
graella si hagués decidit complir aquest requisit literalment.
Respecte a la part final de les seves exigències —“... per què es van
triar les paraules que es van triar”—, podria limitar-me a argüir que
la dubtosa oportunitat d’una pregunta com aquesta (pensi per un moment
que algú que desconeix la seva llengua li fa aquesta pregunta a vostè
en relació amb una obra seva) em fa més aviat reticent a contestar-la,
però deixaré de banda l’amor propi i faré l’esforç: senyor Albee, les
paraules triades van ser triades, simplement, perquè el traductor les va considerar apropiades.
Vostè tenia el perfecte dret de témer que hagués pogut triar unes
paraules que traïssin o distorsionessin el sentit, la intenció, el to i
el registre de l’original; no li diré que aquest temor sigui del tot
injustificat, perquè no és pas que escassegin els traductors que
maltracten i distorsionen qualsevol text que els cau a les mans, però
¿creu realment que, si jo fos un d’aquests, hauria explicitat les meves
malifetes a la graella que se m’obligava a omplir?
Si finalment vaig cedir a les seves exigències va ser purament per
amistat amb els productors del muntatge teatral, els quals m’havien fet
saber que, si aquestes exigències no eren satisfetes, l’autor faria
aturar els assajos i no permetria que l’obra s’estrenés (cosa que
hauria infligit un greu revés econòmic a aquesta productora). Vaig
perdre, doncs, deu o dotze hores de la meva vida empescant-me una sèrie
de pomposes explicacions pseudo-filològiques a fi de poder omplir la
famosa graella; dit d’una altra manera: vaig confeccionar una llista
d’absurditats completament estèrils de la primera fins a l’última. El
que li puc assegurar és que, si hagués estat al cas de les seves
exigències abans de traduir l’obra, hauria declinat l’encàrrec sense
pensar-m’ho dues vegades.
No sé si el que he dit fins aquí li pot fer sospitar que poso en
qüestió el dret moral, intel·lectual i legal d’un dramaturg de tenir
l’última paraula sempre que una obra seva està en procés de ser posada
en escena. Si és així, m’afanyo a aclarir que no hi ha res més lluny de
les meves intencions. Crec fermament que és decisiu i legítim que un
dramaturg faci valdre la seva autoritat, sobretot en els temps que
corren, en què proliferen els directors d’escena que, en lloc d’estar
al servei del text, tendeixen a prendre’s unes llibertats difícilment
justificables i a atorgar-se una suposada autoria que no els correspon.
Aquest directors amb ínfules d’autor són, sens dubte, un dels flagells
de l’escena contemporània.
I no cal dir que també considero absolutament legítim el dret del dramaturg de controlar les traduccions de les seves obres
abans que arribin a la impremta o a l’escenari. Només faltaria. Hi ha
moltes males traduccions que, amb els seus errors semàntics i les seves
imperfeccions estilístiques, constitueixen una feixuga rèmora que
sovint un determinat muntatge teatral ha d’arrossegar fins a l’escenari
i que va en greu detriment del resultat final i de la recepció de
l’espectacle per part del públic.
Això no obstant, quan algú decideix fer valdre els seus drets —i ara em
refereixo a qualsevol àmbit de l’activitat humana—, penso que caldria
esperar que el pragmatisme, el sentit comú i l’ètica més elemental
l’inclinessin a fer-ho d’una manera intel·ligent i alhora útil per als
seus interessos, i no pas únicament ofensiva per a la part que
suposadament podria posar en perill aquests drets. L’experiència
personal d’haver traduït aquesta obra de vostè m’ha fet veure fins a
quin punt pot resultar lamentable l’autoritat quan s’exerceix d’una
manera que no té absolutament cap altra utilitat que la d’humiliar gratuïtament un professional que ha procurat fer la seva feina tan bé com ha pogut.
I deixi’m ser una mica repetitiu: la manera que té vostè d’exercir la
seva autoritat com a dramaturg —almenys pel que fa a les traduccions—
és, des d’un punt de vista pragmàtic, completament inútil. Les graelles
que vostè obliga els traductors a omplir no garanteixen en absolut la qualitat d’una traducció.
¿Creu sincerament que algú que ha fet una mala traducció pot ser capaç
de detectar els seus propis errors i, suposant que això fos possible,
seria tan insensat d’enumerar-los explícitament?
A fi de garantir uns resultats positius en aquest sentit, no se m’acut
cap altra manera d’aconseguir-ho que contractar els serveis d’una
persona que domini alhora la llengua original i la llengua de la
traducció, i que al mateix temps estigui familiaritzada amb els
requeriments del llenguatge teatral. Només si aquesta persona fa una
lectura minuciosa de tot el text
i el confronta amb l’original vostè podrà tenir una base sòlida per
aprovar o rebutjar una traducció, a part d’estalviar als seus futurs
traductors una pèrdua de temps i una humiliació innecessària.
A l’inici d’aquesta carta he esmentat el respecte com una de les
prioritats que regeixen la meva feina com a traductor; hauria estat tot
un detall per part seva si aquest respecte hagués estat recíproc.
Atentament,
Joan Sellent
1. “any deviation from the exact
English words and the explanation why this couldn’t be directly
translated into Spanish, and why the words that were chosen were used.”
|
|
|
|
|
