Català - Castellano
DARSE DE ALTA Noticia anterior
Noticia siguiente
Cent anys ben kafkians
31/5/2024
E
l 3 de juny farà cent anys justos de la mort de Franz Kafka, autor de qui parteix un adjectiu ben vigent. Comanegra aprofita l’efemèride per donar un nou impuls a ‘Petites faules’, traduïdes per Anna Punsoda Galaxia Gutenberg, especialista en castellà en l’obra de Kafka, ha publicat ‘Cartas, 1914-1920’ Tot en Kafka és profecia i acudit, misèria i riallada; participa tant de la tragèdia com de la farsa El 1917 li van diagnosticar tuberculosi, cosa que va fer capgirar la seva vida i la seva escriptura
Els darrers cent anys hem passat per situacions, en sentit global i en àmbits com ara el polític, el social, l’econòmic, el bèl·lic, el de medi ambient, el de salut, etcètera, que ens han permès utilitzar una bona col·lecció d’epònims, com ara dantesc, darwinià, maquiavèl·lic, sàdic, masoquista i... kafkià. Aquest darrer parteix del món que va oferir Franz Kafka a través de les seves obres, escasses però molt potents, fins al punt de ser encara llegides i analitzades. Perquè Kafka és molt més que el personatge que apareix en moltes samarretes per a turistes que es poden comprar a Praga.
Per reblar el clau del concepte kafkià amb un martell de l’actualitat dels darrers anys a casa nostra, llegim aquestes paraules de Melcior Comes: “Ara ja ens governen els malsons kafkians, ja vivim sotmesos a les mil veus d’una burocràcia de miratges i d’ecos, d’acudits i d’angoixes, de poders que han trobat amb la nostra volubilitat l’ancoratge perfecte per a sotmetre’ns a la seva desídia. [...] A K. [Josef K., protagonista d’El procés, precisament] se l’acusa de no sabem què, un tribunal que tampoc té gaire clar de què va la causa. Això per nosaltres ja és terriblement familiar: s’investiguen uns fets a la recerca del delicte [...], un crim que només existeix als ulls dels punidors.”
Nascut a Praga quan encara era una ciutat de l’Imperi Austrohongarès –actualment és Txèquia– el 3 de juliol del 1883, Kafka va morir al que ara és la ciutat austríaca de Klosterneuburg el 3 de juny del 1924, és a dir, dilluns vinent farà cent anys justos. Club Editor ha organitzat per dilluns una xerrada a la Central del Raval entre la filòloga Inés Gracía i Joan Ferrarons, traductor a qui l’editorial ha encarregat una nova traducció al català de totes les obres de Kafka.
No va ser un autor especialment prolífic, però la seva obra, naturalment marcada pel seu tarannà i les seves circumstàncies vitals, va ser tan peculiar que encara és vigent. I d’ell, de la seva obra, com ja hem dit a l’inici, va néixer un epònim ben conegut i per desgràcia molt utilitzat en el món complex en què vivim, ara i fa cent anys, perquè la història dictada pels humans no és que es repeteixi, és que fa l’efecte que sempre és la mateixa, en determinats aspectes.
Els seus textos, empeltats de temàtiques en aparença absurdes, sovint desesperats i angoixants, han estat interpretats per l’aparell de crítics que al llarg dels anys l’han anat analitzat com a part d’escoles com ara l’existencialista, la marxista, l’anarquista, la freudiana...
“Una de les gràcies de Kafka és que mai no l’acabes d’entendre pels canals habituals en què encarem les lectures literàries. Per participar de la literatura de Kafka –aquest escriptor gran i mínim--, has de fer un salt mental, un gir en la teva manera habitual de llegir i de pensar, t’has de fer kafkià per entendre Kafka. Per això aquest autor és com una religió”, opina el novel·lista Melcior Comes a l’epíleg del llibre Petites faules, amb traducció i pròleg d’Anna Punsoda, que va publicar Comanegra el novembre del 2019 i que ara treuen de l’armari i reactiven de cara a l’imminent centenari.
Aquesta edició, enriquida amb la reproducció d’una dotzena de dibuixos originals de Kafka, parteix d’un text del 1920, Petita faula, que va ser rebutjat per l’autor, com bona part de la seva obra, però és una de les mostres més sintètiques de l’univers kafkià: un ratolí, uns murs i un gat ho contenen tot.
És tan breu, que el podem reproduir íntegrament. Diu així: “«Ah», va dir el ratolí, «el món és cada dia més estret. De primer era tan ample que tenia por; vaig córrer i córrer i vaig alegrar-me quan per fi vaig veure murs a banda i banda, però aquests murs s’apropen tan ràpid l’un a l’altre que ara ja soc a l’última habitació, i allà al racó hi ha el parany cap al qual corro». «Només has de canviar la direcció», va dir el gat, i se’l va cruspir.”
“De la literatura de Kafka només se’n poden fer males lectures. Llegir-lo és com llegir el mar, o el record d’aquella crisi de febre i vòmits que tanmateix ens va fer créixer i ens va salvar d’anar a la guerra, on moriren els nostres millors amics. Potser és el motiu pel qual, a la seva mort, va voler destruir tot el que havia escrit i no estava publicat. [...] Tot en ell és profecia i acudit, misèria i riallada. Cada línia que va escriure participa tant de la tragèdia com de la farsa, de l’acusació i de la nota de comiat: com si una carta de suïcidi fos alhora una invitació perquè anem a noces. És tan còmic que és impossible no agafar-se’l seriosament; és tan seriós a moments que només té sentit com a broma”, reflexiona Comes.
Fem una breu repassada dels llibres que va escriure l’autor txec, de llengua alemanya, que tampoc en són tants però que li han valgut per ser una de les obres més influents de la literatura universal, específicament del segle XX.
A banda de desenes de contes i faules breus, com la del llibre de Comanegra citat, va publicar dues novel·les no gaire llargues, La colònia penitenciària (1914) i la molt coneguda, llegida, estudiada, versionada i parodiada La transformació –també anomenada La metamorfosi–, publicada el 1915.
A banda hi ha tres novel·les que es van publicar quan ell ja era mort i el seu amic Max Brod va decidir trair-lo i no cremar els seus papers; al contrari, els va anar publicant [com podeu llegir a l’esquerra]. I són El procés (1925), El castell (1926) i Amèrica (1927), també coneguda com El desaparegut. Totes tres, per cert, inacabades.
També, entre els papers pòstums, va quedar un extens llegat de correspondència que ha permès analitzar més a fons la seva personalitat canviant a través d’uns textos que no buscaven en tots els casos ser literaris.
Això de poder publicar la correspondència d’un autor, en un futur immediat ja no serà possible o no de la mateixa manera, tenint en compte que avui, amb sort, algú pot conservar correus electrònics o missatges breus de les xarxes socials, escrits generalment de manera apressada i poc curosa. Potser poden tenir algun valor documental, però no literari.
En la correspondència de Kafka hi ha de tot i força i això ens porta a un altre llibre, en aquest cas novetat absoluta, Cartas, 1914-1920, publicat per Galaxia Gutenberg, sota la direcció de Jordi Llovet, amb edició a cura d’Ignacio Echevarría i traducció de Carlos Fortea.
Aquest voluminós llibre de 1.064 pàgines ha arribat després de Cartas, 1900-1914 i és el cinquè volum del projecte de Galaxia Gutenberg de traduir al castellà tots els papers de l’autor txec. Per cartes cal entendre totes les missives escrites per Kafka al llarg de la seva vida, tant si eren postals com telegrames, a més de cartes de contingut oficial, comercial o professional.
Gairebé dues-centes de les cartes que es reprodueixen en aquest volum mai havien estat traduïdes al castellà. A més, estan dins d’una seqüència cronològica establerta per l’edició crítica alemanya, molt exigent, de Hans-Gerd Koch i acompanyades de notes i referències.
El període que abracen és l’època de maduresa de l’autor, un moment decisiu en la vida de Kafka, que el va viure esclafat per l’ambient complex d’Europa durant la Primera Guerra Mundial, que va començar el 28 de juliol del 1914, dos dies després de l’última carta que apareixia en el primer volum de les cartes de Franz Kafka.
Com a mostra dels canvis de l’època, l’agost del 1914 Kafka va començar la redacció d’El procés, poc després va reprendre la relació amb Felice Bauer i, per primer cop –i cal tenir en compte que ja tenia 31 anys–, va llogar una habitació per a ell sol fora de la llar familiar. El 1917 li van diagnosticar tuberculosi, cosa que va capgirar la seva vida i la seva escriptura. Va ser quan va trencar novament amb Bauer i, aviat, va començar a sortir amb la jove Julie Wohryzek, relació que només va durar un any perquè Kafka es va enamorar, allò que se sol dir bojament –adverbi que en el sovint kafkià món del que és políticament correcte no deu estar ben vist–, de Milena Pollak, amb qui va mantenir una intensa correspondència, en bona part, recollida en aquest volum.
Les cartes d’aquesta edició –enviades a les seves parelles, a la família, als amics, als editors...– permeten copsar la polifonia de les veus de l’autor i els registres variats de la seva personalitat.
Per Comes, Franz Kafka va ser “un cadàver intel·ligent”. “Això va ser ell, tota la vida, un home mort i enamorat, recònditament feliç, un lúcid que escrivia cartes d’amor a les nòvies per qui no es deixava estimar o cartes d’odi al seu pare [...], un dietarista del tedi i de la impossibilita de fer res que no fos queixar-se per no estar escrivint una obra fantàstica i boja.” Mort fa cent anys, encara l’aplaudim.
Gràcies a la traïció de l’amic
Al llarg dels gairebé 41 anys de vida, Franz Kafka va publicar una cinquantena de narracions i alguna de les seves novel·les mítiques, com La transformació. Quan ja se sentia a prop de traspassar, però, va demanar al seu amic Max Brod (1884-1968) que destruís tots els seues papers: obres inèdites, correspondència, diaris, esborranys, dibuixos... Brod va ser un mal amic perquè no va fer cas del prec del seu company moribund, però va fer un gran favor a la història de la literatura perquè, gràcies a la seva traïció, hem pogut llegir obres cabdals –tot i que inacabades– com El procés, El castell i Amèrica (també coneguda com El desaparegut), a més de peces personals com la Carta al pare, entre moltes altres. El premi de Max Brod va ser que, tot i tenir una obra abundant de 83 títols, la història de la literatura l’ha ignorat i només és recordat per haver salvat els papers de Kafka. Brod, el 1952, ja vivint a Tel Aviv, va cedir aquest fons documental a qui va ser la seva secretària, Esther Hoffe. Després de dècades de litigis, l’estat d’Israel va aconseguir el 2018 la propietat del fons, que actualment està a la Biblioteca Nacional d’Israel.
L’ombra llarga de Kafka al cinema, teatre, música i còmic
L’obra i figura de l’autor de Praga han estat font d’inspiració en formats artístics variats. En cinema, Orson Welles va fer una versió d’El procés el 1962 –protagonitzada per Anthony Perkins, Romy Schneider, Jeanne Moreau, Elsa Martinelli i el mateix Welles–, i David Hugh Jones en va rodar una altra el 1993. El castell també té dues versions, una de Rudolph Noelte (1968) i una de Michael Haneke (1996). Amb tot, l’obra amb més versions és La metamorfosi (o La transformació), amb títols dirigits per Caroline Leaf (1977), Carlos Atanes (1993), Josefina Molina (1996) i Fran Estévez (2004). Steven Soderbergh va dirigir Kafka el 1991, protagonitzada per Jeremy Irons, en què barreja la biografia i les obres de l’autor txec amb una fotografia en blanc i negre molt expressionista. I, entre altres títols, també hi ha Franz Kafka’s It’s a Wonderful Life, una comèdia de Peter Capaldi estrenada el 1993.
De teatre kafkià hi ha publicades obres d’autors com ara Milan Richter, Mariano Taccagni, Silvia Peláez i Alejandro Jodorowsky, entre d’altres. Al festival Grec del 2012 es va interpretar Metamorphosis, a càrrec de la companyia islandesa Vesturport.
En música, destaca l’obra del compositor danès Poul Ruders, Kafkapriccio (2008), que parteix de l’òpera que ell mateix va escriure, El procès de Kafka (2003), amb llibret de Paul Bentley, centrat en la relació de Kafka amb Felice Bauer. També és destacable la figura del compositor hongarès György Kurtág, que ha posat música a diversos textos de Kafka.
En el món del còmic hi ha novel·les gràfiques d’artistes com ara el mític Robert Crumb, Paco Roca, Radek Malí, Daniel Casanave, Peter Kuper, Chantal Montellier... A més, Galaxia Gutenberg va publicar el 2021 un llibre amb alguns dels molts dibuixos de Kafka que Max Brod també va salvar de la crema.
Lluís Llort- elpuntavui
Artículos relacionados :
31/5/2024
Els darrers cent anys hem passat per situacions, en sentit global i en àmbits com ara el polític, el social, l’econòmic, el bèl·lic, el de medi ambient, el de salut, etcètera, que ens han permès utilitzar una bona col·lecció d’epònims, com ara dantesc, darwinià, maquiavèl·lic, sàdic, masoquista i... kafkià. Aquest darrer parteix del món que va oferir Franz Kafka a través de les seves obres, escasses però molt potents, fins al punt de ser encara llegides i analitzades. Perquè Kafka és molt més que el personatge que apareix en moltes samarretes per a turistes que es poden comprar a Praga.
Per reblar el clau del concepte kafkià amb un martell de l’actualitat dels darrers anys a casa nostra, llegim aquestes paraules de Melcior Comes: “Ara ja ens governen els malsons kafkians, ja vivim sotmesos a les mil veus d’una burocràcia de miratges i d’ecos, d’acudits i d’angoixes, de poders que han trobat amb la nostra volubilitat l’ancoratge perfecte per a sotmetre’ns a la seva desídia. [...] A K. [Josef K., protagonista d’El procés, precisament] se l’acusa de no sabem què, un tribunal que tampoc té gaire clar de què va la causa. Això per nosaltres ja és terriblement familiar: s’investiguen uns fets a la recerca del delicte [...], un crim que només existeix als ulls dels punidors.”
Nascut a Praga quan encara era una ciutat de l’Imperi Austrohongarès –actualment és Txèquia– el 3 de juliol del 1883, Kafka va morir al que ara és la ciutat austríaca de Klosterneuburg el 3 de juny del 1924, és a dir, dilluns vinent farà cent anys justos. Club Editor ha organitzat per dilluns una xerrada a la Central del Raval entre la filòloga Inés Gracía i Joan Ferrarons, traductor a qui l’editorial ha encarregat una nova traducció al català de totes les obres de Kafka.
No va ser un autor especialment prolífic, però la seva obra, naturalment marcada pel seu tarannà i les seves circumstàncies vitals, va ser tan peculiar que encara és vigent. I d’ell, de la seva obra, com ja hem dit a l’inici, va néixer un epònim ben conegut i per desgràcia molt utilitzat en el món complex en què vivim, ara i fa cent anys, perquè la història dictada pels humans no és que es repeteixi, és que fa l’efecte que sempre és la mateixa, en determinats aspectes.
Els seus textos, empeltats de temàtiques en aparença absurdes, sovint desesperats i angoixants, han estat interpretats per l’aparell de crítics que al llarg dels anys l’han anat analitzat com a part d’escoles com ara l’existencialista, la marxista, l’anarquista, la freudiana...
“Una de les gràcies de Kafka és que mai no l’acabes d’entendre pels canals habituals en què encarem les lectures literàries. Per participar de la literatura de Kafka –aquest escriptor gran i mínim--, has de fer un salt mental, un gir en la teva manera habitual de llegir i de pensar, t’has de fer kafkià per entendre Kafka. Per això aquest autor és com una religió”, opina el novel·lista Melcior Comes a l’epíleg del llibre Petites faules, amb traducció i pròleg d’Anna Punsoda, que va publicar Comanegra el novembre del 2019 i que ara treuen de l’armari i reactiven de cara a l’imminent centenari.
Aquesta edició, enriquida amb la reproducció d’una dotzena de dibuixos originals de Kafka, parteix d’un text del 1920, Petita faula, que va ser rebutjat per l’autor, com bona part de la seva obra, però és una de les mostres més sintètiques de l’univers kafkià: un ratolí, uns murs i un gat ho contenen tot.
És tan breu, que el podem reproduir íntegrament. Diu així: “«Ah», va dir el ratolí, «el món és cada dia més estret. De primer era tan ample que tenia por; vaig córrer i córrer i vaig alegrar-me quan per fi vaig veure murs a banda i banda, però aquests murs s’apropen tan ràpid l’un a l’altre que ara ja soc a l’última habitació, i allà al racó hi ha el parany cap al qual corro». «Només has de canviar la direcció», va dir el gat, i se’l va cruspir.”
“De la literatura de Kafka només se’n poden fer males lectures. Llegir-lo és com llegir el mar, o el record d’aquella crisi de febre i vòmits que tanmateix ens va fer créixer i ens va salvar d’anar a la guerra, on moriren els nostres millors amics. Potser és el motiu pel qual, a la seva mort, va voler destruir tot el que havia escrit i no estava publicat. [...] Tot en ell és profecia i acudit, misèria i riallada. Cada línia que va escriure participa tant de la tragèdia com de la farsa, de l’acusació i de la nota de comiat: com si una carta de suïcidi fos alhora una invitació perquè anem a noces. És tan còmic que és impossible no agafar-se’l seriosament; és tan seriós a moments que només té sentit com a broma”, reflexiona Comes.
Fem una breu repassada dels llibres que va escriure l’autor txec, de llengua alemanya, que tampoc en són tants però que li han valgut per ser una de les obres més influents de la literatura universal, específicament del segle XX.
A banda de desenes de contes i faules breus, com la del llibre de Comanegra citat, va publicar dues novel·les no gaire llargues, La colònia penitenciària (1914) i la molt coneguda, llegida, estudiada, versionada i parodiada La transformació –també anomenada La metamorfosi–, publicada el 1915.
A banda hi ha tres novel·les que es van publicar quan ell ja era mort i el seu amic Max Brod va decidir trair-lo i no cremar els seus papers; al contrari, els va anar publicant [com podeu llegir a l’esquerra]. I són El procés (1925), El castell (1926) i Amèrica (1927), també coneguda com El desaparegut. Totes tres, per cert, inacabades.
També, entre els papers pòstums, va quedar un extens llegat de correspondència que ha permès analitzar més a fons la seva personalitat canviant a través d’uns textos que no buscaven en tots els casos ser literaris.
Això de poder publicar la correspondència d’un autor, en un futur immediat ja no serà possible o no de la mateixa manera, tenint en compte que avui, amb sort, algú pot conservar correus electrònics o missatges breus de les xarxes socials, escrits generalment de manera apressada i poc curosa. Potser poden tenir algun valor documental, però no literari.
En la correspondència de Kafka hi ha de tot i força i això ens porta a un altre llibre, en aquest cas novetat absoluta, Cartas, 1914-1920, publicat per Galaxia Gutenberg, sota la direcció de Jordi Llovet, amb edició a cura d’Ignacio Echevarría i traducció de Carlos Fortea.
Aquest voluminós llibre de 1.064 pàgines ha arribat després de Cartas, 1900-1914 i és el cinquè volum del projecte de Galaxia Gutenberg de traduir al castellà tots els papers de l’autor txec. Per cartes cal entendre totes les missives escrites per Kafka al llarg de la seva vida, tant si eren postals com telegrames, a més de cartes de contingut oficial, comercial o professional.
Gairebé dues-centes de les cartes que es reprodueixen en aquest volum mai havien estat traduïdes al castellà. A més, estan dins d’una seqüència cronològica establerta per l’edició crítica alemanya, molt exigent, de Hans-Gerd Koch i acompanyades de notes i referències.
El període que abracen és l’època de maduresa de l’autor, un moment decisiu en la vida de Kafka, que el va viure esclafat per l’ambient complex d’Europa durant la Primera Guerra Mundial, que va començar el 28 de juliol del 1914, dos dies després de l’última carta que apareixia en el primer volum de les cartes de Franz Kafka.
Com a mostra dels canvis de l’època, l’agost del 1914 Kafka va començar la redacció d’El procés, poc després va reprendre la relació amb Felice Bauer i, per primer cop –i cal tenir en compte que ja tenia 31 anys–, va llogar una habitació per a ell sol fora de la llar familiar. El 1917 li van diagnosticar tuberculosi, cosa que va capgirar la seva vida i la seva escriptura. Va ser quan va trencar novament amb Bauer i, aviat, va començar a sortir amb la jove Julie Wohryzek, relació que només va durar un any perquè Kafka es va enamorar, allò que se sol dir bojament –adverbi que en el sovint kafkià món del que és políticament correcte no deu estar ben vist–, de Milena Pollak, amb qui va mantenir una intensa correspondència, en bona part, recollida en aquest volum.
Les cartes d’aquesta edició –enviades a les seves parelles, a la família, als amics, als editors...– permeten copsar la polifonia de les veus de l’autor i els registres variats de la seva personalitat.
Per Comes, Franz Kafka va ser “un cadàver intel·ligent”. “Això va ser ell, tota la vida, un home mort i enamorat, recònditament feliç, un lúcid que escrivia cartes d’amor a les nòvies per qui no es deixava estimar o cartes d’odi al seu pare [...], un dietarista del tedi i de la impossibilita de fer res que no fos queixar-se per no estar escrivint una obra fantàstica i boja.” Mort fa cent anys, encara l’aplaudim.
Gràcies a la traïció de l’amic
Al llarg dels gairebé 41 anys de vida, Franz Kafka va publicar una cinquantena de narracions i alguna de les seves novel·les mítiques, com La transformació. Quan ja se sentia a prop de traspassar, però, va demanar al seu amic Max Brod (1884-1968) que destruís tots els seues papers: obres inèdites, correspondència, diaris, esborranys, dibuixos... Brod va ser un mal amic perquè no va fer cas del prec del seu company moribund, però va fer un gran favor a la història de la literatura perquè, gràcies a la seva traïció, hem pogut llegir obres cabdals –tot i que inacabades– com El procés, El castell i Amèrica (també coneguda com El desaparegut), a més de peces personals com la Carta al pare, entre moltes altres. El premi de Max Brod va ser que, tot i tenir una obra abundant de 83 títols, la història de la literatura l’ha ignorat i només és recordat per haver salvat els papers de Kafka. Brod, el 1952, ja vivint a Tel Aviv, va cedir aquest fons documental a qui va ser la seva secretària, Esther Hoffe. Després de dècades de litigis, l’estat d’Israel va aconseguir el 2018 la propietat del fons, que actualment està a la Biblioteca Nacional d’Israel.
L’ombra llarga de Kafka al cinema, teatre, música i còmic
L’obra i figura de l’autor de Praga han estat font d’inspiració en formats artístics variats. En cinema, Orson Welles va fer una versió d’El procés el 1962 –protagonitzada per Anthony Perkins, Romy Schneider, Jeanne Moreau, Elsa Martinelli i el mateix Welles–, i David Hugh Jones en va rodar una altra el 1993. El castell també té dues versions, una de Rudolph Noelte (1968) i una de Michael Haneke (1996). Amb tot, l’obra amb més versions és La metamorfosi (o La transformació), amb títols dirigits per Caroline Leaf (1977), Carlos Atanes (1993), Josefina Molina (1996) i Fran Estévez (2004). Steven Soderbergh va dirigir Kafka el 1991, protagonitzada per Jeremy Irons, en què barreja la biografia i les obres de l’autor txec amb una fotografia en blanc i negre molt expressionista. I, entre altres títols, també hi ha Franz Kafka’s It’s a Wonderful Life, una comèdia de Peter Capaldi estrenada el 1993.
De teatre kafkià hi ha publicades obres d’autors com ara Milan Richter, Mariano Taccagni, Silvia Peláez i Alejandro Jodorowsky, entre d’altres. Al festival Grec del 2012 es va interpretar Metamorphosis, a càrrec de la companyia islandesa Vesturport.
En música, destaca l’obra del compositor danès Poul Ruders, Kafkapriccio (2008), que parteix de l’òpera que ell mateix va escriure, El procès de Kafka (2003), amb llibret de Paul Bentley, centrat en la relació de Kafka amb Felice Bauer. També és destacable la figura del compositor hongarès György Kurtág, que ha posat música a diversos textos de Kafka.
En el món del còmic hi ha novel·les gràfiques d’artistes com ara el mític Robert Crumb, Paco Roca, Radek Malí, Daniel Casanave, Peter Kuper, Chantal Montellier... A més, Galaxia Gutenberg va publicar el 2021 un llibre amb alguns dels molts dibuixos de Kafka que Max Brod també va salvar de la crema.
Lluís Llort- elpuntavui
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
