Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Frida Kahlo, Virginia Woolf o Kandinski: el talent sorgia del seu patiment?
28/5/2025
E
ntrevistem el neurocientífic Mario de la Piedra Walter, autor de ‘Mentes geniales’, que aborda la relació entre creativitat i salut mental
Artistes com Dostoievski, Kandinski, Borges o Frida Kahlo tenien dues coses en comú: eren creadors i patien alguna malaltia mental. I la llista de noms cèlebres encara podria ser més llarga: Van Gogh, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Edvard Munch... noms que avui formen part del cànon universal, però que també van conviure amb l’ombra de trastorns com la depressió, el trastorn bipolar o l’esquizofrènia. Com és possible? ¿La neurociència pot explicar aquesta correlació que es dona amb tants genis artístics que han passat a la història?
Aquestes són les preguntes que es fa el neuròleg Mario de la Piedra Walter en el seu llibre Mentes geniales (Debate, 2025), una obra que busca entendre, des del punt de vista mèdic i científic, les complexitats d’aquesta relació aparentment paradoxal entre malaltia mental i creativitat. Al llarg del llibre, l’autor es capbussa en casos concrets d’artistes que han fet del seu patiment una font d’inspiració, o fins i tot una eina expressiva, per canalitzar la seva mirada singular sobre el món.
Un cas conegut és el de Frida Kahlo, que després d’un greu accident va estar postrada al llit durant mesos, plena de dolor. I, tot i això, va crear pintures que han passat a la història. "Si m’hagués passat a mi, m’hauria quedat al llit queixant-me del dolor, però ella era diferent –explica Walter–. Hi ha un factor de predisposició biològica i una certa sensibilitat que no sempre es té".
També hi ha casos com el del pintor Kandinski, considerat un dels precursors de l’abstracció en la pintura, que patia de sinestèsia, fenomen que feia que veiés la música. "Totes les pintures s’anomenaven com simfonies i composicions perquè pintava la música que veia", explica Walter, que assegura que una de cada cent persones pot tenir aquest espectre. "Fins i tot la gent normal podem experimentar sinestèsies, com en el llenguatge, quan diem que una persona és molt àcida o amarga", continua el neuròleg. "El cervell té la capacitat de crear sempre noves connexions, que al final són la base de la creativitat", explica.
Experiències sensitives
Dostoievski, en canvi, patia episodis d’epilèpsia que ell qualificava de "fenòmens místics". "Li afectava una part del cervell que li feia sentir una experiència extracorpòria i gairebé espiritual just abans de tenir la convulsió", explica el neuròleg. Era aquesta sensació de "divinitat" la que traslladava a la seva obra, on molts dels seus personatges eren epilèptics. "La seva filosofia era: «Em val una vida de misèria i patiment per un segon de divinitat»", continua.
Tampoc són pocs els genis que han patit problemes amb la depressió. Les escriptores Sylvia Plath, Virginia Woolf i Anne Sexton tenien en comú que eren les tres escriptores més importants del segle XX de parla anglesa i que totes tres es van suïcidar. "És cert que patien depressió, però també se sap que van patir abusos per part de familiars i un context social complicat", matisa Walter. D’altra banda, Andy Warhol tenia autisme i va aprofitar els seus trets com a matèria per propulsar el seu art a través de la repetició, fins a crear el que avui coneixem com a pop art.
Amb tot, en el llibre el neuròleg intenta desmentir la percepció popular que per ser un geni i crear coses memorables s’ha de patir alguna mena de patologia mental. "És perillós pensar el contrari, perquè és una manera d’idealitzar els trastorns mentals, que no deixen de ser un drama per a la gent que els pateix", explica Walter.
El problema, segons el neuròleg, és que a les persones ens solen agradar les biografies tràgiques com les de Van Gogh o Hemingway i després acabem fent aquestes relacions entre art i salut mental. "La realitat és que les malalties mentals són molt comunes, fins a un 10% de la població pot tenir algun trastorn, mentre que no tots els artistes en pateixen", aclareix.
Així doncs, per a Walter, la genialitat d’aquests creadors no sorgeix perquè tinguessin una patologia, sinó que, "tot i patir-les, van poder transformar-les i utilitzar-les en el seu art". "Tots som capaços de crear, tot el que ens passa pot ser un material que podem transformar en una cosa positiva", conclou el neuròleg. En altres paraules, la creativitat no és una força reservada a uns pocs genis turmentats, sinó una facultat que tots podem cultivar.
Laura Saula-ARA
Artículos relacionados :
28/5/2025
Artistes com Dostoievski, Kandinski, Borges o Frida Kahlo tenien dues coses en comú: eren creadors i patien alguna malaltia mental. I la llista de noms cèlebres encara podria ser més llarga: Van Gogh, Sylvia Plath, Virginia Woolf, Edvard Munch... noms que avui formen part del cànon universal, però que també van conviure amb l’ombra de trastorns com la depressió, el trastorn bipolar o l’esquizofrènia. Com és possible? ¿La neurociència pot explicar aquesta correlació que es dona amb tants genis artístics que han passat a la història?
Aquestes són les preguntes que es fa el neuròleg Mario de la Piedra Walter en el seu llibre Mentes geniales (Debate, 2025), una obra que busca entendre, des del punt de vista mèdic i científic, les complexitats d’aquesta relació aparentment paradoxal entre malaltia mental i creativitat. Al llarg del llibre, l’autor es capbussa en casos concrets d’artistes que han fet del seu patiment una font d’inspiració, o fins i tot una eina expressiva, per canalitzar la seva mirada singular sobre el món.
Un cas conegut és el de Frida Kahlo, que després d’un greu accident va estar postrada al llit durant mesos, plena de dolor. I, tot i això, va crear pintures que han passat a la història. "Si m’hagués passat a mi, m’hauria quedat al llit queixant-me del dolor, però ella era diferent –explica Walter–. Hi ha un factor de predisposició biològica i una certa sensibilitat que no sempre es té".
També hi ha casos com el del pintor Kandinski, considerat un dels precursors de l’abstracció en la pintura, que patia de sinestèsia, fenomen que feia que veiés la música. "Totes les pintures s’anomenaven com simfonies i composicions perquè pintava la música que veia", explica Walter, que assegura que una de cada cent persones pot tenir aquest espectre. "Fins i tot la gent normal podem experimentar sinestèsies, com en el llenguatge, quan diem que una persona és molt àcida o amarga", continua el neuròleg. "El cervell té la capacitat de crear sempre noves connexions, que al final són la base de la creativitat", explica.
Experiències sensitives
Dostoievski, en canvi, patia episodis d’epilèpsia que ell qualificava de "fenòmens místics". "Li afectava una part del cervell que li feia sentir una experiència extracorpòria i gairebé espiritual just abans de tenir la convulsió", explica el neuròleg. Era aquesta sensació de "divinitat" la que traslladava a la seva obra, on molts dels seus personatges eren epilèptics. "La seva filosofia era: «Em val una vida de misèria i patiment per un segon de divinitat»", continua.
Tampoc són pocs els genis que han patit problemes amb la depressió. Les escriptores Sylvia Plath, Virginia Woolf i Anne Sexton tenien en comú que eren les tres escriptores més importants del segle XX de parla anglesa i que totes tres es van suïcidar. "És cert que patien depressió, però també se sap que van patir abusos per part de familiars i un context social complicat", matisa Walter. D’altra banda, Andy Warhol tenia autisme i va aprofitar els seus trets com a matèria per propulsar el seu art a través de la repetició, fins a crear el que avui coneixem com a pop art.
Amb tot, en el llibre el neuròleg intenta desmentir la percepció popular que per ser un geni i crear coses memorables s’ha de patir alguna mena de patologia mental. "És perillós pensar el contrari, perquè és una manera d’idealitzar els trastorns mentals, que no deixen de ser un drama per a la gent que els pateix", explica Walter.
El problema, segons el neuròleg, és que a les persones ens solen agradar les biografies tràgiques com les de Van Gogh o Hemingway i després acabem fent aquestes relacions entre art i salut mental. "La realitat és que les malalties mentals són molt comunes, fins a un 10% de la població pot tenir algun trastorn, mentre que no tots els artistes en pateixen", aclareix.
Així doncs, per a Walter, la genialitat d’aquests creadors no sorgeix perquè tinguessin una patologia, sinó que, "tot i patir-les, van poder transformar-les i utilitzar-les en el seu art". "Tots som capaços de crear, tot el que ens passa pot ser un material que podem transformar en una cosa positiva", conclou el neuròleg. En altres paraules, la creativitat no és una força reservada a uns pocs genis turmentats, sinó una facultat que tots podem cultivar.
Laura Saula-ARA
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
