La Núria Albó (la Garriga, 1930) és escriptora i política. Llicenciada en Filosofia i Lletres, va exercir de professora fins a l’any 1979, en què va ser elegida alcaldessa de la Garriga pel PSC. La seva obra literària és prolífica, i s’hi compten un premi de narració i un de poesia al certamen de Cantonigròs, un Premi Caravel·la, un Premi Guillem Viladot i un Premi de Literatura Infantil El Vaixell de Vapor. L’any 2012 va ser guardonada amb la creu de Sant Jordi i la Biblioteca de la Garriga duu el seu nom des de l’any 2010. 

Ens trobem la tarda del dijous d’Ascensió a la Garriga. Puntualitzo que és a la tarda perquè la Núria Albó no té mai els matins disponibles. “Soc velleta” –té noranta-cinc anys– “i quan surto a peu els matins, trigo molt a tornar a casa”. Cada matí surt a trobar-se amb una amiga per anar a la plaça, a fer un cafè i un cigarret, “per escàndol de tothom”. Quan torna a casa llegeix, parla amb les seves filles per Skype i fa tasques de la llar. A noranta-cinc anys, la Núria Albó viu sola. 

En arribar a casa seva, seiem a la sala d’estar i em pregunta per la meva família i pels meus avis materns, que ja són morts. Al lloc d’on som, fins fa no gaires anys, ens coneixíem tots. De fet, encara ara n’hi ha prou amb enriolar-se en alguna de les associacions de la Garriga per entrar al nucli “dels de tota la vida”. Parlant d’això i d’allò, engego la gravadora perquè detecto que el que m’explica ja no és xerrameca d’ascensor. 

Era un poble petitó. Sempre recordo amb gran nostàlgia la muntanyeta, el bosquet que hi havia passat el pont de l’estació de tren. Jo vivia just al costat del cinema Alhambra i anàvem caminant a la muntanyeta. M’hi podia passar hores, en aquell bosquet. Agafàvem el dinar i ens hi enfilàvem amb els meus germans, també. La muntanyeta era com el jardí de casa. Ara tot això no hi és. La Garriga d’aleshores era força més plàcida. Malgrat totes les desgràcies que hi havien passat, i malgrat que durant la guerra havíem passat molta por perquè pensàvem tothora que ens podien venir a buscar, i malgrat que la meva mare es va quedar sola amb cinc fills, després de la guerra, a la Garriga hi recordo una infantesa feliç. La por que vam passar els fills i la por que va passar la meva mare van ser pors diferents, em sembla. La por de la meva mare devia ser una por espantosa: una por conscient. Acabada la guerra, recordo anar a l’escola a les monges, i a comprar cromets, però no gaires, perquè no teníem cèntims. Durant aquells anys tothom anava molt just. Però no va ser, en absolut, una infantesa trista. 

Va ser d’adolescent que em vaig començar a “trobar malament”. Jo volia una bicicleta i no vaig aconseguir mai tenir una bicicleta. I de gran ja m’havia passat la fal·lera. A casa vam ser cinc germans: dues monges, dos capellans i jo, que volia una bicicleta. Quedava com l’estranya. La que volia la bici, la que volia sortir. 

Sí, i a més a més el vaig veure mort. Realment és un trauma horrorós, per una criatura. Aquest és un dels pocs records que en tinc, i que m’avenia més amb el meu pare que amb la meva mare aleshores. Encara ara, sempre que penso en el meu pare el veig al cementiri, en aquella caixa, ple de sang, acabat d’afusellar pels anarquistes. El van matar just un mes després de començar la guerra, el divuit d’agost del trenta-sis. A casa érem dels blancs, no cal que ho digui. 

o no soc psicòloga, però la pèrdua del primer home que estimes –que és el pare– marca molt. Excepte quan era casada amb el meu marit, jo sempre vaig ser molt enamoradissa. I sempre pensava “ai, que el perdràs!”, i procurava aferrar-m’hi amb totes les meves forces. Desenganyem-nos, això als homes no els agrada. D’aquesta pèrdua n’he anat estirant totes aquestes coses, que evidentment afecten en com represento un home o una dona en escriure. Vull pensar. 

La meva mare era una persona superdotada. Si hagués viscut uns anys més tard, hauria fet carrera a la universitat. Ho sabia fer tot i tot ho feia bé. Sabia escriure, tenia gust per llegir, i ens el va donar. Tocava el piano com una professional, dibuixava molt bé, cosia molt bé. Era com una reina: benefactora, però distant. Tenia autoritat. 

A casa teníem tota la col·lecció de patufets, les novel·les de Folch i Torres. A casa hi havia llibres. Durant la guerra, que no anàvem a l’escola perquè la mare tenia por que ens passés alguna cosa, ella es va convertir en la nostra mestra. Ens va ensenyar a llegir les aventures d’en Massagran mentre ella ens feia trenes. Llegir i la música: tenia molt bon gust per totes dues coses. M’hauria agradat que hagués pogut viure una mica més tard i hagués pogut viure segons totes aquestes capacitats. 

Diria que escriure va ser una via per trobar una llibertat que llavors sentia que no tenia.

En certa manera, això va ser així perquè no teníem pare. Hi havia el meu oncle, que més o menys es cuidava de nosaltres, que deia “aquestes nenes haurien d’estudiar perquè s’haurien de guanyar la vida”. I érem bones estudiants. Vaig estudiar i vaig anar a la universitat, cosa que si haguéssim tingut el pare a casa segurament no hauria passat. Vaig fer filosofia i lletres, que se’n deia en aquell temps. Ara ja no se’n diu així. I a filosofia i lletres, de fet, ja érem majoritàriament dones. La veritat, vaig dedicar-me a estudiar molt. Volia especialitzar-me en semítiques, però resulta que vaig conèixer el meu marit, que era un advocat de Vic, i vaig deixar els estudis. 

Quan la vaig reprendre, jo ja tenia tres criatures. El meu marit em va insistir que acabés la carrera per tenir alternativa si a ell li passava alguna cosa, i amb penes i treballs vaig acabar. Finalment, però, no vaig fer semítiques: vaig fer pedagogia, perquè aleshores em va semblar més assequible per mi. Ho vaig fer sense anar classe, estudiant a casa i anant a la universitat només a examinar-me. Vaig tenir la sort que una noia coneguda em va deixar els apunts i vaig estudiar-me els llibres que ens donaven. 

Escrivia cosetes, però escriure, escriure, va ser després de la universitat. 

A casa érem tots grans lectors, i quan llegeixes arriba un moment que penses que potser podries escriure. Vaig començar fent poesia i em vaig animar perquè em van donar un premi. Llavors ja tenia cap a trenta anys. Vivia a Vic, i la vida aleshores era diferent de com és ara: no s’estimulava gens les dones perquè fessin res diferent que el que se suposa que havien de fer. Però als anys seixanta això va començar a canviar una mica, hi havia una certa efervescència i això em va ajudar molt. També va ser aleshores que vaig començar a treballar en un col·legi de Vic. Em van anar apartant de les escoles de monges successivament, perquè deien que escandalitzava les nenes. L’obertura que jo havia fet, també a través de l’escriptura, la transmetia als alumnes. Les monges i les mares em tenien mania. Diria que escriure va ser una via per trobar una llibertat que llavors sentia que no tenia. 

-L’art de la literatura és saber dir les coses ben dites, encara que sigui el que ja ha dit tothom, però dir-ho d’una manera nova i bonica.

Bé, jo ara fa molts anys que soc fora de l’educació, però diria que la sèrie de problemes que detecto no són ben bé pedagògics de l’escola: són problemes pedagògics de la família. S’ha passat d’una rigidesa absoluta a una permissivitat que em sembla perjudicial per a les criatures. Com que la canalla ho vol tot i de seguida, si som permissius, s’acostumen a tenir-ho tot i de seguida. I això no pot ser, perquè en el moment en què no ho tenen tot i de seguida, l’abast de la tragèdia és incalculable. Això l’escola ho ha tolerat i s’hi ha adaptat. S’ha de poder renyar i s’ha de poder dir “no”. No fer-ho, no “posar-los de cara a la paret una estoneta”, perquè ens entenguem, els abocarà a la frustració, perquè al món hi ha límits. Si una casa no té parets, com sabran quan han d’entrar en una habitació o en una altra? I no se’ls ha d’explicar tot, no cal que entenguin per què els poses el límit: els has de posar i prou. 

Em sembla que una part d’aquest fenomen, d’aquesta permissivitat, s’explica perquè ara qui té fills és més gran; en comptes de fer de mares i pares, fan d’avis i d’àvies. Bé, potser tampoc del tot això, però una cosa intermèdia sí. Les àvies i els avis han de consentir les criatures, però les mares i els pares no. Els has d’ensenyar com és el món perquè hi puguin viure, ho has de fer per ells mateixos. Al món hi ha molts “no”. La vida són moltes bufetades. 

Parafrasejant en Raimon, però jo ja no soc “d’eixe món”. Quan penso que hi ha gent a qui no li agrada llegir, em costa molt d’entendre. Em sembla que passa perquè el món va molt de pressa i llegir vol molta, molta calma. Em passa que potser llegeixo algunes coses que ha escrit gent jove i ho trobo superficial. En general, la bona literatura és la que demana ser llegida a poc a poc. I de tant en tant pares i penses “que bé que ho diu”. Perquè no tot és el gust per a la idea, també és el gust de les paraules que trobem per a cada idea. L’art de la literatura és saber dir les coses ben dites, encara que sigui el que ja ha dit tothom, però dir-ho d’una manera nova i bonica. Quan es fa així, la bona literatura s’assembla molt a la música. De fet, la literatura em sembla el graonet que hi ha just abans d’arribar a la música. Però és que la música d’ara tampoc no demana cap esforç. Em fa pensar que tant amb la bona música com amb la bona literatura arribem a l’ataràxia, que deien els grecs. Aquell moment de contemplació i de calma que és com sentir la veu de Déu. Potser aquest és el secret. 

Bé, et diria que no gaire. Amb la Maria Aurèlia Capmany vam coincidir a la Diputació i vam tenir una certa amistat. Amb Carles Riba vam dinar un dia, el dia que vaig guanyar el Premi Cant espiritual de poesia de Cantonigròs, però no puc dir que fóssim amics. Si hagués viscut a Barcelona hauria anat a l’Ateneu, però no hi vivia. Com a escriptora he trobat a faltar el contacte amb d’altres escriptors, tot i que he de dir que de vegades és millor això, perquè coneixes la persona i penses: com pots escriure tan bé i ser tan tanoca?

Molta. Tota. El lloc és important, perquè dona a tot allò que escrius un clima concret. Quan penso en la meva obra penso en Quan xiula el tren, que és el penúltim llibre que vaig escriure. Va voler ser una mena d’homenatge a aquest clima concret, al meu poble. A més a més, jo vaig ensenyar història uns anys, i sempre he pensat que els temes de la classe d’història són els temes grans de la història, però llavors hi ha les coses petites, les coses dels pobles, que també expliquen la història. Vaig voler escriure sobre la Garriga perquè vaig pensar que el que passava a la Garriga devia passar al noranta per cent dels pobles. 

La recordo com una bona etapa. És una de les coses que no havia pensat mai que podria fer i, en canvi, en guardo un molt bon record. I mira que va coincidir amb el 23F i durant uns dies vam pensar que ens matarien a tots. Evidentment va haver-hi complicacions, gent que s’enrabia i aquesta mena de coses. Però vaig aprendre moltíssim i em va permetre de tenir una visió molt més àmplia del poble de la que havia tingut fins aleshores. Em va agradar molt i vam poder fer moltes coses: l’institut, escoles, escoles de música. Vaig poder ser part d’aquest enriquiment cultural del poble. Jo diria que culturalment no s’ha tornat a fer res semblant. Mal m’està dir-ho, però aquests que vam ser els primers després de Franco, érem bona gent. Tothom va entrar, del color que fos, amb moltes ganes de fer coses noves. 

Ara passa una cosa que jo diria que és fatal: tot i que en l’àmbit local passa menys, a la política en general hi ha massa gent que no ha fet res més que política. Això fa que ja no pensin en el bé comú, o en les necessitats del poble. Aquí és on es perden totes les bondats que té la política. 

- Em sembla que era Bertrand Russell, que deia: “si ensenyem anglès bàsic als nens, no podran llegir Shakespeare”. I és així: quina és la gràcia de saber anglès si no es pot llegir Shakespeare? Quina és la gràcia de saber català si no pots llegir Tirant lo Blanc?

A l’època de Maragall, del Maragall alcalde, al PSC hi havia tota una sèrie de gent que valien molt. Jo em vaig fer molt amb l’alcalde de Granollers, en Rafael Ballús, i amb l’alcalde de les Franqueses. Aquell era un partit dels socialistes molt potent. Amb la presidència de Maragall el meu parer ja va canviar, i vaig començar a veure coses que no m’agradaven dins el partit: li van fer la vida impossible. Maragall representava una família arrelada a Catalunya, i això a molts no els agradava. Tenia els enemics a dins del partit. Suposo que el partit dels socialistes d’avui també és fruit de tot allò. I no, no el reconec. Sincerament, ha arribat un moment que no vull ni mirar les notícies. És molt trist, però els nivells de desafecció política a Catalunya són molt alts. 

En general? Malament. Franco era pitjor, és clar, però nosaltres ens sentíem catalans. Estimàvem el país, pensàvem en el país. Es passen èpoques de tot, però veig que estem passant una mala època. No hi ha grans valors, no hi ha grans escriptors, no hi ha grans res. De tot el panorama actual, me’n miro la gent i penso: qui passarà a la història? És un moment de país molt mediocre. 

Malament. De fet, per això deia que els llibres d’ara no m’agraden: perquè de vegades sembla que estiguin pensats en castellà i traduïts per Google. La gràcia d’un idioma, de fet, el seu caràcter, és en tot allò que no es pot traduir. En els matisos. Pensar en una llengua és pensar-la des de tots els detalls que la fan única: és en aquests matisos que s’hi explica la manera com és la gent que la parla, perquè s’hi veu en què s’han esmerçat per posar mots. Funciona el mateix a la inversa, també: si una llengua no té una paraula és que no l’ha necessitada. Ara tothom té el català bàsic. Em sembla que era Bertrand Russell, que deia: “si ensenyem anglès bàsic als nens, no podran llegir Shakespeare”. I és així: quina és la gràcia de saber anglès si no es pot llegir Shakespeare? Quina és la gràcia de saber català si no pots llegir Tirant lo Blanc? Diria que quan jo era petita teníem un català genuí i que, de mica en mica, aquelles expressions que contenien el caràcter català, que ens explicaven, s’han anat perdent. Una part de la poesia i literatura infantil que he escrit l’he escrit des de la vocació de fer viure això. 

He intentat que fos molt musical, que rere els mots hi hagués música. He procurat donar molta importància a com s’han de dir les coses. Ha estat una literatura de suggerència, sobretot, més que de donar les coses fetes. Una literatura de deixar que la gent ho acabi i d’animar al fet que ho facin. 

Ha estat com una muntanya russa. M’han passat moltes coses molt tristes i molt tràgiques, però també he viscut moltes alegries. Penso que com a mínim, quan em mori, podran dir que he viscut una vida aprofitada. La vida és un gran do. I jo he tingut molta sort amb els meus fills, i nets, i besnet.