Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Vint-i-set rèquiems
6/6/2025
E
n la seva ja llarga trajectòria com a autor de textos sobre música, Oriol Pérez Treviño ha anat destil·lant i configurant de manera ordenada, metòdica i, sense deixar-nos espantar pel gruix d’alguns conceptes, doctrinal, la idea que de totes les arts la música és la més capacitada per posar els humans en contacte amb els ens inefables que escapen als tractes de la raó. Un ens que ha pres al llarg de la Història diverses formes i noms, des de Déu –potser la més freqüentada, i comuna a diferents construccions– fins al seu contrari, el No-res, la pràctica del qual, o el simple fet de mirar cap a un altre lloc, no deixa de ser també una creença, i potser aquest és el concepte clau, la pràctica de creure. De manera respectuosa i potser fins i tot eclèctica, i sense amagar les conviccions, Pérez Treviño fa sovint la distinció entre “creients” i “no creients”, la majoria de vegades sense concloure’n grans diferències.
Què té la música que la posa per sobre d’altres arts quan es tracta de les emocions descomunals, i que en fa l’instrument més efectiu per accedir als inefables? Vet aquí una matèria de vastes especulacions. De la mà de Pérez Treviño ens quedem amb dos elements: la immediatesa d’accés a les fibres sensitives i l’absència d’arguments narratius identificables amb la realitat quotidiana. Un encontre que no deixa de ser paradoxal, perquè l’abstracció màxima és el que acosta més els humans a la música. La música: invenció o descobriment? Deixem-ho per a una altra ocasió.
És obligat remarcar el notabilíssim treball de Pérez Treviño en activitats relacionades amb la música, en especial les destinades a quedar en el repertori cultural. Pròlegs a les Converses d’Arthur Abel amb Brahms, Grieg, Puccini, a la traducció al català de la primera biografia de Bach, a càrrec de Forkel, els assajos Bach en temps de pandèmia, Robert Gerhard, un Quixot amb noblesa d’esperit...; depassa la dimensió d’aquestes línies la llista completa. Centrem-nos en el que motiva l’escrit present, Tots els morts són un de sol / 27 requiem in tempore belli (Dinsic, 2024), com el seu nom indica 27 interessantíssimes glosses d’alguns dels rèquiems més apreciats i coneguts de la cultura occidental, amb presències previsibles per diferents motius –Mozart, Vivancos–, i alguna absència –Fauré– no provinent d’un descuit sinó d’un propòsit conscient.
A més de l’esmentada requesta espiritual, crida l’atenció la riquesa de referències i continguts d’aquest text, un tret comú a tota l’obra de Pérez Treviño, i en aquest cas dut a altures poc habituals. Estem davant d’un dels caps més ben ordenats i més capaços de processar, interrelacionar i transmetre dades de la nostra cultura. Mal que en molts casos sigui així, no es pot dir que cada un dels 27 capítols estigui dedicat a un rèquiem; en molts, el rèquiem –diguem-ne– “titular” és tan sols un ham d’on penja un seguit de relacions causa-efecte del fet musical i les seves repercussions en l’oient, sense oblidar mai el lector interessat en la Història, en la bibliografia, en les referències, en els orígens.
Pérez Treviño és col·laborador habitual i freqüent de la revista digital No Sólo Cine, on discorre habitualment sobre música, però també de tant en tant sobre qüestions d’actualitat, amb un leitmotiv també present en aquest Tots els morts són un de sol: la denúncia d’una gestió cultural negligent, descurada, àvida de guanys materials, gasiva i, al cap i la fi, inculta a càrrec de la majoria, per no dir de la totalitat, dels qui tenen els recursos, el poder i –també i sobretot– l’obligació d’atendre les arts i el coneixement de la col·lectivitat. La perseverança incorruptible amb què Pérez Treviño assenyala, posa en evidència i reclama és exemplar perquè, a més, tal com hem intentat explicar, va vehiculada per un riquíssim arsenal de pensament, i del regirament estètic i formal on es fonamenta el regirament moral.
Oriol Pérez Treviño predica en un desert? A aquest cronista li fa tot l’efecte que sí, que el got ja no és mig buit, sinó buit del tot, però també troba injust acabar amb missatges apocalíptics, que a hores d’ara ja semblen anar edificant un subgènere còmic, i perquè la glossa d’un llibre tan bell, profund, instructiu i amè com Tots els morts són un de sol es mereix un final en to major indefalliblement ascendent.
Miquel de Palol -ElpuntAvui
Artículos relacionados :
6/6/2025
Què té la música que la posa per sobre d’altres arts quan es tracta de les emocions descomunals, i que en fa l’instrument més efectiu per accedir als inefables? Vet aquí una matèria de vastes especulacions. De la mà de Pérez Treviño ens quedem amb dos elements: la immediatesa d’accés a les fibres sensitives i l’absència d’arguments narratius identificables amb la realitat quotidiana. Un encontre que no deixa de ser paradoxal, perquè l’abstracció màxima és el que acosta més els humans a la música. La música: invenció o descobriment? Deixem-ho per a una altra ocasió.
És obligat remarcar el notabilíssim treball de Pérez Treviño en activitats relacionades amb la música, en especial les destinades a quedar en el repertori cultural. Pròlegs a les Converses d’Arthur Abel amb Brahms, Grieg, Puccini, a la traducció al català de la primera biografia de Bach, a càrrec de Forkel, els assajos Bach en temps de pandèmia, Robert Gerhard, un Quixot amb noblesa d’esperit...; depassa la dimensió d’aquestes línies la llista completa. Centrem-nos en el que motiva l’escrit present, Tots els morts són un de sol / 27 requiem in tempore belli (Dinsic, 2024), com el seu nom indica 27 interessantíssimes glosses d’alguns dels rèquiems més apreciats i coneguts de la cultura occidental, amb presències previsibles per diferents motius –Mozart, Vivancos–, i alguna absència –Fauré– no provinent d’un descuit sinó d’un propòsit conscient.
A més de l’esmentada requesta espiritual, crida l’atenció la riquesa de referències i continguts d’aquest text, un tret comú a tota l’obra de Pérez Treviño, i en aquest cas dut a altures poc habituals. Estem davant d’un dels caps més ben ordenats i més capaços de processar, interrelacionar i transmetre dades de la nostra cultura. Mal que en molts casos sigui així, no es pot dir que cada un dels 27 capítols estigui dedicat a un rèquiem; en molts, el rèquiem –diguem-ne– “titular” és tan sols un ham d’on penja un seguit de relacions causa-efecte del fet musical i les seves repercussions en l’oient, sense oblidar mai el lector interessat en la Història, en la bibliografia, en les referències, en els orígens.
Pérez Treviño és col·laborador habitual i freqüent de la revista digital No Sólo Cine, on discorre habitualment sobre música, però també de tant en tant sobre qüestions d’actualitat, amb un leitmotiv també present en aquest Tots els morts són un de sol: la denúncia d’una gestió cultural negligent, descurada, àvida de guanys materials, gasiva i, al cap i la fi, inculta a càrrec de la majoria, per no dir de la totalitat, dels qui tenen els recursos, el poder i –també i sobretot– l’obligació d’atendre les arts i el coneixement de la col·lectivitat. La perseverança incorruptible amb què Pérez Treviño assenyala, posa en evidència i reclama és exemplar perquè, a més, tal com hem intentat explicar, va vehiculada per un riquíssim arsenal de pensament, i del regirament estètic i formal on es fonamenta el regirament moral.
Oriol Pérez Treviño predica en un desert? A aquest cronista li fa tot l’efecte que sí, que el got ja no és mig buit, sinó buit del tot, però també troba injust acabar amb missatges apocalíptics, que a hores d’ara ja semblen anar edificant un subgènere còmic, i perquè la glossa d’un llibre tan bell, profund, instructiu i amè com Tots els morts són un de sol es mereix un final en to major indefalliblement ascendent.
Miquel de Palol -ElpuntAvui
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
