Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
“ Tenir feina ja no ens garanteix que tinguem un lloc per viure”
25/3/2026
L
a periodista Llucia Ramis, que publica Un metre quadrat, ha viscut en deu pisos els últims trenta anys
Els records de Llucia Ramis (Palma, 1977) es divideixen entre les cases on ha viscut i això és una cosa que ha estat present al llarg de la seva obra, amb novel·les com Les possessions (Anagrama / Libros del Asteroide) o el recent assaig Un metre quadrat, guanyador del premi de no-ficció Libros del Asteroide, que estarà disponible en llibreries a partir de dilluns amb aquest segell, i en català amb Anagrama a partir del 13 de maig. A les seves pàgines, l’autora posa al servei del lector la seva pròpia experiència com a llogatera i el convida a acompanyar-la en gairebé tots els pisos on ha viscut a Barcelona.
Un problema estructural
Com ha estat tornar als llocs que un dia va anomenar llar?
Tenia una idea del que passaria i no ha estat exactament així. Sens dubte, no imaginava que en dos dels pisos em trobaria amb persones conegudes. Això demostra que tots ens acabem movent pels mateixos llocs.
Com canvien les percepcions? Reflexiona que alguns dels seus pisos eren vells i assequibles a finals dels noranta i que ara tenen “un encant altament cotitzat”.
Davant l’alta demanda, hi ha zones que s’han posat de moda. Però jo hi vaig entrar al seu dia perquè eren pisos modestos. I molts ho continuen sent, ho venguin com ho venguin i al preu que sigui. En tot cas, aquestes cases m’han marcat, i volia comprovar si la meva essència continuava allà d’alguna manera.
I hi continua?
En molts llocs sí. Però no a la casa familiar a Mallorca, Can Garruví. És el lloc on sempre vaig pensar que em retiraria, però, al final, quan van morir els avis, va ser molt difícil mantenir-la. Es va vendre, però dol veure el que han fet amb la casa. Una piscina on hi havia les vinyes, murs alts que sembla que es protegeixen de l’exterior i ja no són de pedra seca, tan característica de les Balears... Aquesta ja no és casa nostra. I és frustrant saber que mai més no pots tornar a un lloc, encara que sigui de visita.
Com han estat la resta de les seves experiències al llarg d’aquests anys? Deu pisos els últims trenta anys, es diu aviat.
Marca molt, sens dubte. És esgotador no tenir la sensació de dir: “Em quedo aquí”. Posar-te a buscar en portals cada dos per tres, mentre els preus es disparen. Altre cop, contractar una empresa de mudances, fer-ho tot en cap de setmana, perquè jo soc freelance... Això genera, més enllà d’esgotament físic i mental, la sensació que un no val res. La societat et valora pel que tens, però com que no tens res, no vals res.
Llavors, va decidir ser propietària.
Una mica en contra dels meus principis, però la situació em va portar a hipotecar-me amb 40 anys. Vaig aconseguir tenir uns estalvis i vaig arribar a la conclusió que no podia continuar amb aquesta angoixa més temps. Però, si els preus per llogar haguessin estat normals, no m’hauria hipotecat mai.
No tothom pot, per molt que treballi.
Aquesta és la gran diferència amb la generació dels nostres pares, que la feina ja no ens garanteix que tinguem un lloc per viure. I no només parlo de joves. Hi ha gent de la meva edat, i jo estic a punt de fer-ne 49, que encara avui no pot hipotecar-se, malgrat tenir una feina estable. El dret a tenir un habitatge no hauria de dependre de la sort que tinguis amb el teu propietari. I les solucions no s’haurien de limitar a heretar, hipotecar-se o tornar a casa dels pares.
Aquesta inestabilitat fa que costi sentir les cases com a pròpies.
Sempre he provat de convertir les meves cases en llar, el que passa és que et fas a la idea que tenen data de caducitat. I aquesta idea porta al silenci.
A què es refereix?
Doncs que amagues els possibles problemes que puguis tenir perquè no se n’assabenti el propietari. Conceptes com inquiokupas , i tants altres presents als mitjans, han fet créixer la desconfiança cap als llogaters. I suportar la precarietat en silenci és molt complex, però això sembla que va canviant des que va aparèixer el Sindicat de Llogateres. Cada vegada es concentra més la propietat i augmenta la confusió de creure que el dret és el de ser propietari i no el de tenir un habitatge. Però canviar la manera de pensar és molt difícil. És un problema estructural.
I té solució?
Jo no en dono cap. Prefereixo limitar-me a fer una radiografia, i això ha estat possible gràcies a la feina que han fet molts periodistes abans que jo. Em quedo amb una reflexió: si ara tornés a tenir 18 anys, no podria fer tot el que he fet. Els pares no podrien pagar-me un lloguer aquí. Per això dedico el llibre als meus nebots, perquè en la seva infantesa hauran passat per diverses cases, mentre que jo vaig poder viure sempre a la mateixa.
Laea Gómez Ruiz -lavanguardia
Artículos relacionados :
25/3/2026
Els records de Llucia Ramis (Palma, 1977) es divideixen entre les cases on ha viscut i això és una cosa que ha estat present al llarg de la seva obra, amb novel·les com Les possessions (Anagrama / Libros del Asteroide) o el recent assaig Un metre quadrat, guanyador del premi de no-ficció Libros del Asteroide, que estarà disponible en llibreries a partir de dilluns amb aquest segell, i en català amb Anagrama a partir del 13 de maig. A les seves pàgines, l’autora posa al servei del lector la seva pròpia experiència com a llogatera i el convida a acompanyar-la en gairebé tots els pisos on ha viscut a Barcelona.
Un problema estructural
Com ha estat tornar als llocs que un dia va anomenar llar?
Tenia una idea del que passaria i no ha estat exactament així. Sens dubte, no imaginava que en dos dels pisos em trobaria amb persones conegudes. Això demostra que tots ens acabem movent pels mateixos llocs.
Com canvien les percepcions? Reflexiona que alguns dels seus pisos eren vells i assequibles a finals dels noranta i que ara tenen “un encant altament cotitzat”.
Davant l’alta demanda, hi ha zones que s’han posat de moda. Però jo hi vaig entrar al seu dia perquè eren pisos modestos. I molts ho continuen sent, ho venguin com ho venguin i al preu que sigui. En tot cas, aquestes cases m’han marcat, i volia comprovar si la meva essència continuava allà d’alguna manera.
I hi continua?
En molts llocs sí. Però no a la casa familiar a Mallorca, Can Garruví. És el lloc on sempre vaig pensar que em retiraria, però, al final, quan van morir els avis, va ser molt difícil mantenir-la. Es va vendre, però dol veure el que han fet amb la casa. Una piscina on hi havia les vinyes, murs alts que sembla que es protegeixen de l’exterior i ja no són de pedra seca, tan característica de les Balears... Aquesta ja no és casa nostra. I és frustrant saber que mai més no pots tornar a un lloc, encara que sigui de visita.
Com han estat la resta de les seves experiències al llarg d’aquests anys? Deu pisos els últims trenta anys, es diu aviat.
Marca molt, sens dubte. És esgotador no tenir la sensació de dir: “Em quedo aquí”. Posar-te a buscar en portals cada dos per tres, mentre els preus es disparen. Altre cop, contractar una empresa de mudances, fer-ho tot en cap de setmana, perquè jo soc freelance... Això genera, més enllà d’esgotament físic i mental, la sensació que un no val res. La societat et valora pel que tens, però com que no tens res, no vals res.
Llavors, va decidir ser propietària.
Una mica en contra dels meus principis, però la situació em va portar a hipotecar-me amb 40 anys. Vaig aconseguir tenir uns estalvis i vaig arribar a la conclusió que no podia continuar amb aquesta angoixa més temps. Però, si els preus per llogar haguessin estat normals, no m’hauria hipotecat mai.
No tothom pot, per molt que treballi.
Aquesta és la gran diferència amb la generació dels nostres pares, que la feina ja no ens garanteix que tinguem un lloc per viure. I no només parlo de joves. Hi ha gent de la meva edat, i jo estic a punt de fer-ne 49, que encara avui no pot hipotecar-se, malgrat tenir una feina estable. El dret a tenir un habitatge no hauria de dependre de la sort que tinguis amb el teu propietari. I les solucions no s’haurien de limitar a heretar, hipotecar-se o tornar a casa dels pares.
Aquesta inestabilitat fa que costi sentir les cases com a pròpies.
Sempre he provat de convertir les meves cases en llar, el que passa és que et fas a la idea que tenen data de caducitat. I aquesta idea porta al silenci.
A què es refereix?
Doncs que amagues els possibles problemes que puguis tenir perquè no se n’assabenti el propietari. Conceptes com inquiokupas , i tants altres presents als mitjans, han fet créixer la desconfiança cap als llogaters. I suportar la precarietat en silenci és molt complex, però això sembla que va canviant des que va aparèixer el Sindicat de Llogateres. Cada vegada es concentra més la propietat i augmenta la confusió de creure que el dret és el de ser propietari i no el de tenir un habitatge. Però canviar la manera de pensar és molt difícil. És un problema estructural.
I té solució?
Jo no en dono cap. Prefereixo limitar-me a fer una radiografia, i això ha estat possible gràcies a la feina que han fet molts periodistes abans que jo. Em quedo amb una reflexió: si ara tornés a tenir 18 anys, no podria fer tot el que he fet. Els pares no podrien pagar-me un lloguer aquí. Per això dedico el llibre als meus nebots, perquè en la seva infantesa hauran passat per diverses cases, mentre que jo vaig poder viure sempre a la mateixa.
Laea Gómez Ruiz -lavanguardia
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
