Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Teresa Colom i l’abisme de la percepció
8/7/2026
'
Desaparèixer pels ulls' és una peça d’alta precisió literària: un relat sobre la visió que acaba parlant de la consciència, del cos, del límit entre percebre i existir.
Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) és una de les autores convidades al Das Festival 2026, que se celebrarà a La Cerdanya el 13 d’agost. L’autora també participarà en un club de lectura al poble de Das. I avui la Biblioteca del Núvol publica —en format ebook— la narració Desaparèixer pels ulls, de Teresa Colom. Es tracta d’un relat que no es limita a narrar una experiència, sinó que la inocula al lector fins a convertir la lectura en una forma d’alteració perceptiva.
Colom parteix d’un espai aparentment asèptic, gairebé clínic —la consulta oftalmològica, el protocol mèdic, la precisió tecnològica— per obrir una esquerda que aviat deixa de ser només física. L’angioma a la retina, el líquid entre màcula i retina i el raig de llum que ha de salvar la visió són l’excusa perfecta per endinsar-nos en allò que realment interessa a l’autora: la fragilitat de la realitat quan la mirada deixa de ser una finestra fiable.
El gran encert d’aquesta narració és la manera com converteix el cos en territori narratiu. L’ull no és només un òrgan: és un llindar. A partir del tractament, la protagonista no sols hi veu diferent, sinó que entra en una altra ontologia. La distorsió visual esdevé distorsió del món. Les parets ja no són parets, els colors deixen de correspondre a objectes i passen a tenir entitat pròpia, volum, capacitat d’absorció. El blanc, el ciment, l’ambre, el pissarra: Colom fa dels colors una arquitectura del malson.
I és aquí on el conte fa el salt de la bona factura narrativa a la literatura amb majúscules. El text no es conforma amb l’estranyesa; la fa créixer amb una intel·ligència formal admirable. El ritme s’accelera a mesura que la percepció es descompon. La sintaxi acompanya la desorientació mental del personatge, les repeticions —«no desviïs la pupil·la, mirada endavant»— ressonen com una ordre mèdica que es transforma en mantra existencial. Mirar endavant ja no és una indicació clínica, sinó una condemna.
Hi ha també una reflexió de fons, molt subtil, sobre la identitat. La desaparició final no és un gir fantàstic gratuït, sinó la culminació lògica d’un procés en què la mirada, que tradicionalment ens situa al món, aquí ens n’expulsa. Colom formula una pregunta inquietant: què queda de nosaltres quan la percepció deixa de sostenir la realitat? Si veure és una forma de ser-hi, deixar de veure és començar a deixar d’existir.
La força del relat rau en aquesta ambivalència entre la ciència i la metafísica. Tot neix d’un procediment perfectament plausible, documentat amb una precisió gairebé quirúrgica, i tanmateix deriva cap a una dimensió que voreja el terror ontològic. És Kafka passant per la medicina contemporània; és Poe filtrat per la fredor de la llum clínica.
També és remarcable la manera com Teresa Colom administra la tensió. No hi ha cap concessió sentimental. El marit, la casa, el bany, el gerro blau: tots aquests elements quotidians funcionen com a punts d’ancoratge que, en lloc de tranquil·litzar, accentuen la sensació de pèrdua. El familiar esdevé hostil. La llar, lluny de protegir, es transforma en un laberint perceptiu.
I el final és impecable. Sec, fred, devastador. La desaparició de la dona queda reduïda a un expedient policial, a sospites domèstiques, a l’absència d’un cos. El món exterior, administratiu, no pot comprendre el vertigen que el lector sí que ha travessat. Aquest contrast entre la magnitud de l’experiència interior i la banalitat burocràtica del desenllaç és, probablement, una de les claus més brillants de la narració.
Desaparèixer pels ulls és, en definitiva, una peça d’alta precisió literària: un relat sobre la visió que acaba parlant de la consciència, del cos, del límit entre percebre i existir. Teresa Colom hi demostra una capacitat extraordinària per convertir una anècdota mèdica en una exploració literària de l’abisme. No és només un conte que es llegeix. És un conte que, quan l’acabes, et fa desconfiar de la mirada amb què observes la paret del davant.
Anna Carreras i Aubet-Nuvol
Artículos relacionados :
8/7/2026
Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) és una de les autores convidades al Das Festival 2026, que se celebrarà a La Cerdanya el 13 d’agost. L’autora també participarà en un club de lectura al poble de Das. I avui la Biblioteca del Núvol publica —en format ebook— la narració Desaparèixer pels ulls, de Teresa Colom. Es tracta d’un relat que no es limita a narrar una experiència, sinó que la inocula al lector fins a convertir la lectura en una forma d’alteració perceptiva.
Colom parteix d’un espai aparentment asèptic, gairebé clínic —la consulta oftalmològica, el protocol mèdic, la precisió tecnològica— per obrir una esquerda que aviat deixa de ser només física. L’angioma a la retina, el líquid entre màcula i retina i el raig de llum que ha de salvar la visió són l’excusa perfecta per endinsar-nos en allò que realment interessa a l’autora: la fragilitat de la realitat quan la mirada deixa de ser una finestra fiable.
El gran encert d’aquesta narració és la manera com converteix el cos en territori narratiu. L’ull no és només un òrgan: és un llindar. A partir del tractament, la protagonista no sols hi veu diferent, sinó que entra en una altra ontologia. La distorsió visual esdevé distorsió del món. Les parets ja no són parets, els colors deixen de correspondre a objectes i passen a tenir entitat pròpia, volum, capacitat d’absorció. El blanc, el ciment, l’ambre, el pissarra: Colom fa dels colors una arquitectura del malson.
I és aquí on el conte fa el salt de la bona factura narrativa a la literatura amb majúscules. El text no es conforma amb l’estranyesa; la fa créixer amb una intel·ligència formal admirable. El ritme s’accelera a mesura que la percepció es descompon. La sintaxi acompanya la desorientació mental del personatge, les repeticions —«no desviïs la pupil·la, mirada endavant»— ressonen com una ordre mèdica que es transforma en mantra existencial. Mirar endavant ja no és una indicació clínica, sinó una condemna.
Hi ha també una reflexió de fons, molt subtil, sobre la identitat. La desaparició final no és un gir fantàstic gratuït, sinó la culminació lògica d’un procés en què la mirada, que tradicionalment ens situa al món, aquí ens n’expulsa. Colom formula una pregunta inquietant: què queda de nosaltres quan la percepció deixa de sostenir la realitat? Si veure és una forma de ser-hi, deixar de veure és començar a deixar d’existir.
La força del relat rau en aquesta ambivalència entre la ciència i la metafísica. Tot neix d’un procediment perfectament plausible, documentat amb una precisió gairebé quirúrgica, i tanmateix deriva cap a una dimensió que voreja el terror ontològic. És Kafka passant per la medicina contemporània; és Poe filtrat per la fredor de la llum clínica.
També és remarcable la manera com Teresa Colom administra la tensió. No hi ha cap concessió sentimental. El marit, la casa, el bany, el gerro blau: tots aquests elements quotidians funcionen com a punts d’ancoratge que, en lloc de tranquil·litzar, accentuen la sensació de pèrdua. El familiar esdevé hostil. La llar, lluny de protegir, es transforma en un laberint perceptiu.
I el final és impecable. Sec, fred, devastador. La desaparició de la dona queda reduïda a un expedient policial, a sospites domèstiques, a l’absència d’un cos. El món exterior, administratiu, no pot comprendre el vertigen que el lector sí que ha travessat. Aquest contrast entre la magnitud de l’experiència interior i la banalitat burocràtica del desenllaç és, probablement, una de les claus més brillants de la narració.
Desaparèixer pels ulls és, en definitiva, una peça d’alta precisió literària: un relat sobre la visió que acaba parlant de la consciència, del cos, del límit entre percebre i existir. Teresa Colom hi demostra una capacitat extraordinària per convertir una anècdota mèdica en una exploració literària de l’abisme. No és només un conte que es llegeix. És un conte que, quan l’acabes, et fa desconfiar de la mirada amb què observes la paret del davant.
Anna Carreras i Aubet-Nuvol
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
