Català - Castellano
¡Asóciate! Noticia anterior
Noticia siguiente
Les ces de Cèlia Sànchez-Mústich
31/8/2026
L
a poeta ha fet una tria de tres dècades de versos a l'autoantologia ‘Si creus que hi soc’, publicada per Pagès Editors.
A la tardor farà dos anys de la publicació de l’autoantologia Si creus que hi soc de Cèlia Sànchez-Mústich a Pagès. Si fa uns dies celebràvem l’obra equivalent de Jordi Llavina, que abastava de 2006 a 2025, en el cas de la poeta resident a Sitges i ànima de la Festa de la poesia junt amb Joan Duran, el període antologat s’estén entre 1989 i 2021, és a dir, abasta 32 anys de producció poètica. Ens trobem, doncs, amb l’obra d’una escriptora amb una trajectòria que travessa èpoques força diferents quant a estils i plantejaments poètics dominants.
Prologat per l’autora mateix, Si creus que hi soc inclou poemes de La cendra i el miracle (1989), El lleu respir (1991), Temperatura humana (1994), Taques (1997), Llum de claraboia (2004), A la taula del mig (2010), On no sabem (2012), A l’hotel a deshora (2014), La gota negra (2016) i Mudança endins (2021). Clou el recull un poema solt adreçat a Màrius Sampere i un ric epíleg de Sònia Moll. Les il·lustracions són a càrrec del penedesenc Joan Raven, que ha creat unes imatges oníriques, vagament figuratives, que combinen collage, estampació i manipulació fotogràfica i que per la seva obscuritat, contrasten harmònicament amb la claredat de l’obra antologada.
Hi ha unes quantes ces de Cèlia en l’obra de Sànchez-Mústich. La primera que destacaríem és justament la que ja hem assenyalat, la ce de claredat. La poeta no té cap interès a mostrar-se com a críptica o misteriosa. Els poemes són entenedors en una primera lectura, idonis per ser recitats, ja que l’oient els entendrà en sentir-los i una primera interpretació els serà sempre transparent. Aquesta ce de claredat no és incompatible, però, amb una altra que tot i semblar contradictòria no ho és pas, la ce de calatge o si voleu, de capes, és a dir de profunditat moral. Aquestes capes se’ns revelaran a la segona lectura, quan ens passi l’enlluernament de les frescor o del joc que ja ens ha fascinat en sentir-los o llegir-los per primer cop.
Un bon exemple d’aquesta doble articulació de claredat i calatge, el tenim, per exemple, a “Un dia al departament d’identificació policíaca” del primer llibre, La cendra i el miracle, on el pretext simple d’una identificació s’obre a l’irracional i la profunditat de manera abrupta en dos versos paradoxals: “Faccions de víctima conformen / un rostre de botxí”. O, d’una època molt posterior, al final del bellíssim poema “Doblecs” (On no sabem), ben representatiu de l’estil de Sànchez-Mústich i d’un dels seus temes centrals, l’enyor de la persona estimada: “Algunes pàgines del llibre / estaven doblegades per l’angle superior. / N’he alçat, d’amagat i amb reverència, / els triangles menuts de les puntes. / Ha estat com obrir les finestres / d’una casa tancada i barrada / des de feia molts anys / i anar descobrint les empremtes / dels teus dits als porticons”.
Aquest mateix poema ens porta també a una altra ce rellevant al recull, la concisió. No hi ha material sobrer als poemes recollits a Si creus que hi soc. La poeta depura a consciència els versos i només hi deixa aquells elements que sap, amb certesa, que són indispensables per entendre’ls o bé que són útils per provocar un efecte emocional determinat. De l’obra El lleu respir (1991), l’antologia ens mostra el poema “Lladrucs”: “A la Font del Racó / uns lladrucs / esvaloten la nit / mentre nosaltres / retornem dels besos. / Com si el silenci parlés / amb veu enrogallada / per haver-se excedit / en el fred i en l’amor.”
La concisió és segurament una de les causes que fa que els poemes de l’autora no hagin envellit gens i encaixin bé en un moment en què domina la fragmentarietat, s’imposa l’economia de l’atenció i tot el que és extens tendeix a ser abandonat abans d’acabar. Paradoxalment, als darrers llibres antologats és on Sànchez-Mústich sol mostrar-se textualment més prolixa. En la tria de poemes del darrer llibre, Mudança endins (2021), hi apreciem versos de mètriques més llargues i arguments que tendeixen a ser complexos a mesura que passa del pretext al fons moral; així i tot, s’hi detecta encara l’imperatiu de la concisió. Començaments que fan pensar en una llarga exposició com “«Digues que l’estimaves, no que l’estimes, / perquè és un ésser que ha deixat d’existir»”, / m’esmenes.” es resolen de nou amb simplicitat: “Lingüista o filòsof saberut, /en dir que és un ésser t’has traït. / Mai no em desprendré del temps present / que m’aferra al substantiu / com la petxina a la roca.”
Hi trobem més ces de Cèlia en l’obra de Sànchez-Mústich. Les següents que hi afegiríem són les de coherència i cohesió. Hi ha, evidentment una evolució temàtica en una antologia que abasta dècades i en alguns casos, aquesta evolució temàtica hauria portat en molts autors a una profunda commoció estilística. Com ella mateixa explica al pròleg, al centre de la seva obra hi ha dues experiències consecutives de dol amorós, d’irrupció a deshora de la mort. Tanmateix, la lectura dels poemes dels dos extrems del llibre mostren una gran identitat estilística. És veritat que l’obra final visualitza més la complexitat que la inicial. Segurament conté més capes de dolor i experiència que ho fan necessari i això es reflecteix en la textura dels versos, però curiosament aquest efecte no fa res més que cohesionar encara més el conjunt.
Encara hi afegiríem dues ces més, les de català i castellà. La consciència lingüística és essencial en qualsevol poeta que sàpiga que es deu, sempre, a una matèria primera més enllà de les pròpies capacitats. I de vegades aquesta matèria primera, la llengua, no és innata sinó electiva. L’autora explica que la seva llengua materna —i lògicament estimada— és el castellà, però que ha optat per fer la seva obra en català. En aquest sentit, hi ha dos poemes que tracten exactament aquesta qüestió. El primer, “Petita llengua”, pertanyent a La cendra i el miracle (1989), ens parla del català, que considera gairebé una llengua orientada a la bellesa, una bellesa que és, però, de petit format, quasi de postal: “Més aviat s’assembla a una cala petita / equipada amb tots els colors reglamentaris, / terrible i temptadorament fotogènica / des del poema”. Anys més tard, a Taques (1996) inclou el poema “Dedicatòria” en què el castellà es presenta com una llengua “(…) de vocals aferrissades, / rodones com un amor de mare”. La peça es tanca dedicant al castellà la pròpia obra en català: “A tu, / malgrat que no et convidi / a entrar en els meus poemes”.
Amb un repertori de temes que van des de l’amor a la pèrdua o les relacions socials, la poesia de Sánchez-Mústich també adopta ací i allà un discurs més existencial i aborda temes com el cel, presentat com un àpat que passa de social a íntim, o la figura de Déu mateix. “Nom incert” és, segurament, un dels poemes més representatius del seu estil i parla, justament, de Déu. Un oient hipotètic pot sentir-lo de dalt a baix per primera vegada i hi trobarà un sentit profund sense perdre en cap moment la comprensibilitat, però si s’entreté a llegir-lo atentament, la profunditat se li farà fins i tot inquietant. Arrenca amb un “No et vaig dir «crec en Tu» / perquè hi cregués / sinó per creure-hi” i materialitza aquesta afirmació amb la imatge d’un comptagotes “que fa les gotes / en l’instant de comptar-les”. Mica en mica, aquest déu creat esdevé verb, però no és un concepte sòlid, ans al contrari: “et dic déu i és només l’abreviatura / de la paraula que encara desconec / i a poc a poc va creixent / dins del tub d’assaig / d’un laboratori en ruïnes”.
Per acabar aquest aplec de ces de Cèlia Sànchez-Mústich podríem parlar de la ce de coda. Cèlia Sànchez-Mústich té una habilitat especial pels epifonemes eficaços, que donen sentit al conjunt del poema i enerven emocionalment el lector o bé de versos que, sense ser sempre al final, tenen aquesta mateixa funció de detonant de totes les essències i dimensions del poema. A diferència d’altres autors, però, no solen ser fàcilment aïllables per convertir-se en versos memorables, dels que circulen fora de context. Incardinats en el poema mateix és on agafen la seva força i se’ns revelen poderosíssims. Així, del llibre A la taula del mig, a “Orfenesa”, llegim: “Aviciats com els tinc, / qui es desviurà , quan jo no hi sigui, / pels meus morts” o a Mudança endins: “Pare nostre que esteu en el cel, / no sentiu la contrasenya? Aquí fora fa fred… / Pedra, paper, tisora”.
Tot i això, si n’haguéssim d’escollir un, d’epifonema, ens quedaríem amb el que clou un dels poemes més llargs del llibre i tot fa pensar que més íntims i encarnats de l’autora, “L’últim hotel” de A l’hotel, a deshora (2014). La composició tracta de la impersonalitat i les relacions, molt principalment les amoroses, contrapuntant-ho irònicament amb la poesia, presentada com el servei que ofereix el telèfon de l’establiment als seus clients. Arrenca amb el contrapunt, que es mostra sempre en cursiva: “Benvinguts al servei d’atenció al poeta. Si vol enregistrar el seu poema, premi u”. A continuació, salta a la rodona amb una formulació d’altíssima eficàcia: “És tan impersonal, aquesta habitació / que m’hi sento a casa”. La coda, després d’un ben ric desplegament poètic d’alta tensió moral, és devastadora i dona ple sentit a l’inici: “La llum del minibar m’ensenyarà el camí. / He triat aquesta habitació d’hotel / per morir-me a casa.”
Anton Ferret Baig- Nuvol
Artículos relacionados :
31/8/2026
A la tardor farà dos anys de la publicació de l’autoantologia Si creus que hi soc de Cèlia Sànchez-Mústich a Pagès. Si fa uns dies celebràvem l’obra equivalent de Jordi Llavina, que abastava de 2006 a 2025, en el cas de la poeta resident a Sitges i ànima de la Festa de la poesia junt amb Joan Duran, el període antologat s’estén entre 1989 i 2021, és a dir, abasta 32 anys de producció poètica. Ens trobem, doncs, amb l’obra d’una escriptora amb una trajectòria que travessa èpoques força diferents quant a estils i plantejaments poètics dominants.
Prologat per l’autora mateix, Si creus que hi soc inclou poemes de La cendra i el miracle (1989), El lleu respir (1991), Temperatura humana (1994), Taques (1997), Llum de claraboia (2004), A la taula del mig (2010), On no sabem (2012), A l’hotel a deshora (2014), La gota negra (2016) i Mudança endins (2021). Clou el recull un poema solt adreçat a Màrius Sampere i un ric epíleg de Sònia Moll. Les il·lustracions són a càrrec del penedesenc Joan Raven, que ha creat unes imatges oníriques, vagament figuratives, que combinen collage, estampació i manipulació fotogràfica i que per la seva obscuritat, contrasten harmònicament amb la claredat de l’obra antologada.
Hi ha unes quantes ces de Cèlia en l’obra de Sànchez-Mústich. La primera que destacaríem és justament la que ja hem assenyalat, la ce de claredat. La poeta no té cap interès a mostrar-se com a críptica o misteriosa. Els poemes són entenedors en una primera lectura, idonis per ser recitats, ja que l’oient els entendrà en sentir-los i una primera interpretació els serà sempre transparent. Aquesta ce de claredat no és incompatible, però, amb una altra que tot i semblar contradictòria no ho és pas, la ce de calatge o si voleu, de capes, és a dir de profunditat moral. Aquestes capes se’ns revelaran a la segona lectura, quan ens passi l’enlluernament de les frescor o del joc que ja ens ha fascinat en sentir-los o llegir-los per primer cop.
Un bon exemple d’aquesta doble articulació de claredat i calatge, el tenim, per exemple, a “Un dia al departament d’identificació policíaca” del primer llibre, La cendra i el miracle, on el pretext simple d’una identificació s’obre a l’irracional i la profunditat de manera abrupta en dos versos paradoxals: “Faccions de víctima conformen / un rostre de botxí”. O, d’una època molt posterior, al final del bellíssim poema “Doblecs” (On no sabem), ben representatiu de l’estil de Sànchez-Mústich i d’un dels seus temes centrals, l’enyor de la persona estimada: “Algunes pàgines del llibre / estaven doblegades per l’angle superior. / N’he alçat, d’amagat i amb reverència, / els triangles menuts de les puntes. / Ha estat com obrir les finestres / d’una casa tancada i barrada / des de feia molts anys / i anar descobrint les empremtes / dels teus dits als porticons”.
Aquest mateix poema ens porta també a una altra ce rellevant al recull, la concisió. No hi ha material sobrer als poemes recollits a Si creus que hi soc. La poeta depura a consciència els versos i només hi deixa aquells elements que sap, amb certesa, que són indispensables per entendre’ls o bé que són útils per provocar un efecte emocional determinat. De l’obra El lleu respir (1991), l’antologia ens mostra el poema “Lladrucs”: “A la Font del Racó / uns lladrucs / esvaloten la nit / mentre nosaltres / retornem dels besos. / Com si el silenci parlés / amb veu enrogallada / per haver-se excedit / en el fred i en l’amor.”
La concisió és segurament una de les causes que fa que els poemes de l’autora no hagin envellit gens i encaixin bé en un moment en què domina la fragmentarietat, s’imposa l’economia de l’atenció i tot el que és extens tendeix a ser abandonat abans d’acabar. Paradoxalment, als darrers llibres antologats és on Sànchez-Mústich sol mostrar-se textualment més prolixa. En la tria de poemes del darrer llibre, Mudança endins (2021), hi apreciem versos de mètriques més llargues i arguments que tendeixen a ser complexos a mesura que passa del pretext al fons moral; així i tot, s’hi detecta encara l’imperatiu de la concisió. Començaments que fan pensar en una llarga exposició com “«Digues que l’estimaves, no que l’estimes, / perquè és un ésser que ha deixat d’existir»”, / m’esmenes.” es resolen de nou amb simplicitat: “Lingüista o filòsof saberut, /en dir que és un ésser t’has traït. / Mai no em desprendré del temps present / que m’aferra al substantiu / com la petxina a la roca.”
Hi trobem més ces de Cèlia en l’obra de Sànchez-Mústich. Les següents que hi afegiríem són les de coherència i cohesió. Hi ha, evidentment una evolució temàtica en una antologia que abasta dècades i en alguns casos, aquesta evolució temàtica hauria portat en molts autors a una profunda commoció estilística. Com ella mateixa explica al pròleg, al centre de la seva obra hi ha dues experiències consecutives de dol amorós, d’irrupció a deshora de la mort. Tanmateix, la lectura dels poemes dels dos extrems del llibre mostren una gran identitat estilística. És veritat que l’obra final visualitza més la complexitat que la inicial. Segurament conté més capes de dolor i experiència que ho fan necessari i això es reflecteix en la textura dels versos, però curiosament aquest efecte no fa res més que cohesionar encara més el conjunt.
Encara hi afegiríem dues ces més, les de català i castellà. La consciència lingüística és essencial en qualsevol poeta que sàpiga que es deu, sempre, a una matèria primera més enllà de les pròpies capacitats. I de vegades aquesta matèria primera, la llengua, no és innata sinó electiva. L’autora explica que la seva llengua materna —i lògicament estimada— és el castellà, però que ha optat per fer la seva obra en català. En aquest sentit, hi ha dos poemes que tracten exactament aquesta qüestió. El primer, “Petita llengua”, pertanyent a La cendra i el miracle (1989), ens parla del català, que considera gairebé una llengua orientada a la bellesa, una bellesa que és, però, de petit format, quasi de postal: “Més aviat s’assembla a una cala petita / equipada amb tots els colors reglamentaris, / terrible i temptadorament fotogènica / des del poema”. Anys més tard, a Taques (1996) inclou el poema “Dedicatòria” en què el castellà es presenta com una llengua “(…) de vocals aferrissades, / rodones com un amor de mare”. La peça es tanca dedicant al castellà la pròpia obra en català: “A tu, / malgrat que no et convidi / a entrar en els meus poemes”.
Amb un repertori de temes que van des de l’amor a la pèrdua o les relacions socials, la poesia de Sánchez-Mústich també adopta ací i allà un discurs més existencial i aborda temes com el cel, presentat com un àpat que passa de social a íntim, o la figura de Déu mateix. “Nom incert” és, segurament, un dels poemes més representatius del seu estil i parla, justament, de Déu. Un oient hipotètic pot sentir-lo de dalt a baix per primera vegada i hi trobarà un sentit profund sense perdre en cap moment la comprensibilitat, però si s’entreté a llegir-lo atentament, la profunditat se li farà fins i tot inquietant. Arrenca amb un “No et vaig dir «crec en Tu» / perquè hi cregués / sinó per creure-hi” i materialitza aquesta afirmació amb la imatge d’un comptagotes “que fa les gotes / en l’instant de comptar-les”. Mica en mica, aquest déu creat esdevé verb, però no és un concepte sòlid, ans al contrari: “et dic déu i és només l’abreviatura / de la paraula que encara desconec / i a poc a poc va creixent / dins del tub d’assaig / d’un laboratori en ruïnes”.
Per acabar aquest aplec de ces de Cèlia Sànchez-Mústich podríem parlar de la ce de coda. Cèlia Sànchez-Mústich té una habilitat especial pels epifonemes eficaços, que donen sentit al conjunt del poema i enerven emocionalment el lector o bé de versos que, sense ser sempre al final, tenen aquesta mateixa funció de detonant de totes les essències i dimensions del poema. A diferència d’altres autors, però, no solen ser fàcilment aïllables per convertir-se en versos memorables, dels que circulen fora de context. Incardinats en el poema mateix és on agafen la seva força i se’ns revelen poderosíssims. Així, del llibre A la taula del mig, a “Orfenesa”, llegim: “Aviciats com els tinc, / qui es desviurà , quan jo no hi sigui, / pels meus morts” o a Mudança endins: “Pare nostre que esteu en el cel, / no sentiu la contrasenya? Aquí fora fa fred… / Pedra, paper, tisora”.
Tot i això, si n’haguéssim d’escollir un, d’epifonema, ens quedaríem amb el que clou un dels poemes més llargs del llibre i tot fa pensar que més íntims i encarnats de l’autora, “L’últim hotel” de A l’hotel, a deshora (2014). La composició tracta de la impersonalitat i les relacions, molt principalment les amoroses, contrapuntant-ho irònicament amb la poesia, presentada com el servei que ofereix el telèfon de l’establiment als seus clients. Arrenca amb el contrapunt, que es mostra sempre en cursiva: “Benvinguts al servei d’atenció al poeta. Si vol enregistrar el seu poema, premi u”. A continuació, salta a la rodona amb una formulació d’altíssima eficàcia: “És tan impersonal, aquesta habitació / que m’hi sento a casa”. La coda, després d’un ben ric desplegament poètic d’alta tensió moral, és devastadora i dona ple sentit a l’inici: “La llum del minibar m’ensenyarà el camí. / He triat aquesta habitació d’hotel / per morir-me a casa.”
Anton Ferret Baig- Nuvol
Artículos relacionados :
-
No hay artículos relacionados
Noticia anterior
Noticia siguiente
