Els lectors de Miquel de Palol (Barcelona, 1953) recordaran l’abast de les seves grans novel·les, les llargues llarguíssimes com El Jardí els Set Crepuscles o Bootes (Navona), de més de mil pàgines, per no parlar d’ El Troiacord, publicada en cinc volums i que l’any que ve començarà a reeditar Cràter. Abans més que Encara (Navona) és també una obra monumental que en 800 pàgines atapeïdes de lletra menuda narra els avatars d’una nissaga empresarial catalana –en dues famílies, estil Romeu i Julieta– els últims quaranta anys, poblada de personatges amb un patriarca, l’Aureli, com a fil conductor.

Puc assemblar-m’hi, jo tinc un cor remot anarquista, i la gran contradicció de l’Aureli és que és un artista que per circumstàncies de la vida es veu obligat a posar-se al capdavant de l’empresa. Però també és una mica el meu pare, que volia ser escultor; volia anar a París amb el seu amic Francesc Torres Monsó, a viure la bohèmia i fer escultura, però la meva àvia el va agafar per l’orella i li va dir que molt bé, però que abans fes una carrera universitària. És a dir, en el seu cas no va ser una empresa, però va ser una carrera universitària. El pare –l’arqueòleg Pere de Palol– va fer una vida acadèmica, però tinc la casa plena de les escultures que havia fet. L’Aureli també té coses de la fractura interna que el meu pare no va deixar de portar en sa vida, i quan vaig dir que em volia dedicar a l’escriptura li vaig donar un gran disgust i em va dir que havia de ser catedràtic d’universitat, que és, com tothom sap, la màxima etapa de la condició humana.

Justament hi havia el model de l’avi, que havia sigut poeta, escriptor. Un dels grans deutes pendents de les lletres catalanes, és flagrant. Va ser un tipus amb caràcter esquerp, que no es plegava davant de res i per això ha estat castigat amb el silenci. De fet, l’excepció era el meu pare, perquè el seu avi també va ser poeta, de la Renaixença, i l’avi va participar en la polèmica entre modernistes i noucentistes, una confrontació que continua. Jo he pres decididament partit pels modernistes.

Em sembla una de les pitjors desgràcies que li ha passat a aquest país, és un poeta kitsch.

La questa de Carner és una broma pesada de Gabriel Ferrater, a qui tenien putejat. Era un home tremendament llegit i intel·ligent, i si llegeixes el pròleg que va fer de Nabí veus que té molt mala llet, que és una bomba de rellotgeria. “Ara us la clavaré doblegada”, deuria pensar.

La meva idea de principi era fer una novel·la dintre de la gran tradició romàntica del segle XIX, per entendre’ns, passant per Dickens, els francesos i els russos, però amb dues famílies. Seguir en tres generacions l’evolució del país i del món, perquè les coses no són el que semblen, sinó que el passat explica el que ha vingut després, que tot té una arrel. Si tires enrere, veus que moltes coses que creies que eren d’una manera, són d’una altra, i encara si tires una mica més enrere, encara són d’una altra.

És realisme. Fins i tot hi ha diàlegs que no se sap qui parla, perquè la caracterització de personatges m’interessa relativament. Els personatges moltes vegades són icones i el que els passa per dintre és cosa seva.

Tinc coses d’algun i he posat coses meves en un altre, però m’interessen tots. No m’amago darrere els meus personatges, ni els faig dir coses que jo no hauria dit, disbarats inclosos.

M’interessa molt, les contradiccions. No és cap crim, tots vivim amb contradiccions, formen part de la vida. Soc conscient de les meves i sé que algunes les podré resoldre i d’altres no, hauré de viure amb elles. Qui no té contradiccions és un aspirant inquisidor.

Déu no existiria si no fos per Bach. O sigui, el gran inventor de la idea de Déu és Bach. O com diu Cioran, ningú deu tant com Déu a Bach.

Haydn és el gran tapat, les dues grans institucions de la música són les cantates de Bach i les simfonies de Haydn. Haydn està empanat entre Mozart i Beethoven, però és un dels grans.

No tinc cap necessitat d’exhibir res, hi és pel realisme, però és que a més molt de pop surt de la música anterior, A whiter, shade of pale de Procol Harum està inspiradíssima en Bach, o Can’t help falling in love de l’Elvis és una represa de Plaisir d’amour de Jean Paul Égide Martini, del 1784.

Sí, sobretot geometria, que són les imatges de les matemàtiques. Totes les disciplines estan entrellaçades, i sempre pots trobar estructures i trets comuns que les relacionin, i probablement la més abstracta i més aplicable a totes les altres és la geometria, però no cal saber-ne per llegir el llibre. La geometria, com les matemàtiques en general, té un avantatge, i és que sense saber pràcticament res tot és deduïble, a partir d’elements senzillíssims pots arribar a tot.

És un nou element realista, i és que no se sap massa bé què fan.

I no és cap invenció, això ho sabem tots. Els que manen no han estat elegits. Els governants, que teòricament escollim en les eleccions, són empleats dels amos, com els masovers, i cada vegada més. És un nou feudalisme, una nova era feudal, en la qual els governants que surten dels parlaments estan a les ordres de l’amo.

Si ens carreguem les institucions tindrem un problema d’intendència diària, seria tremendament destructiu per la població, i els primers que rebrien serien els més desfavorits. L’anarquisme ha estat sempre una utopia, però ara ho és més que mai.

També va de la caiguda del mascle alfa, de fet.

No està fora dels meus plans arribat el moment, i ho dic sense cap dramatisme. Vindrà un moment que serà una qüestió pràctica. Vaig veient el que va passant al meu voltant i penso que per aquí no hi vull passar. Al moment que m’hagin de portar amb un carretó, m’hagin d’eixugar el cul i em torni més burro del que soc... Una altra cosa és si arribat el moment tindré valor per fer-ho. Però des d’un punt de vista objectiu, és una opció per considerar.

Fa uns anys li va costar publicar, però ara surten llibres i traduccions. La crítica nord-americana va elogiar El Jardí dels Set Crepuscles , i ara s’està traduint a l’anglès El Troiacord ...

I estic escrivint una novel·la llarga que com que hi treballo fa deus anys, penso que serà l’última. Però aquí està molt petat, tinc molt poques expectatives en aquest país, amb polítiques institucionals ferotgement autodestructives com carregar-se la nit de Santa Llúcia, perquè una de les grans mancances col·lectives d’aquest país és el sentit de la continuïtat i de respecte per les pròpies tradicions. A més, s’afavoreix una literatura que és un producte d’encefalograma pla, que pugui llegir tothom, igualant per terra. No dic que tothom hagi d’escriure com Proust o Kafka, que tampoc són tan difícils, o Hegel, que quan el vaig llegir em va semblar divertidíssim.

Foto: Ana Jiménez