Antonio Rabinad, un escriptor important per descobrir
26/5/2010
La taula rodona es va celebrar al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Foto:Carme Esteve)
| |
Carme Riera, Màxim Pérez, Jordi Gracia, Enrique Turpin i Fernando Valls van ser els ponents que, el passat 25 de maig, van participar a la taula rodona que l’ACEC va organitzar al Col·legi de Periodistes de Catalunya per retre un homenatge a l’escriptor i guionista Antonio Rabinad (1927-2009), Soci d’Honor de l’entitat. Tots cinc van coincidir a destacar la importància de l’autor en la literatura de la segona meitat del segle XX i van reivindicar el reconeixement que es mereix i que ha tingut mai.
L’escriptora Carme Riera va glossar la seva trajectòria professional i personal i els trets més característics de Rabinad, “un lector compulsiu a qui els llibres van deslliurar del pànic de la guerra”. Així, amb la lectura com a “taula de salvació”, l’escriptor va haver de treballar des de ben jove i després es va dedicar a vendre llibres i també a escriure’ls. I era un “extraordinari narrador”, tot i que, segons Riera, “el seu nom no apareix entre els autors de la Generació dels 50”. La intervenció de Carme Riera, que va parlar també de l’ombra del pare mort i els horrors de la postguerra com a temes recurrents en la seva obra, va acabar dient: “Amb la mort de Rabinad desapareix un gran novel·lista, però jo crec que almenys no l’esperança de que algun dia sigui reconegut com a tal. Ell s’ho mereix i els lectors també”.
“Què pensaria l’Antonio si ens veiés ara? Vindria? No ho sé”. Així va començar la ponència de Màxim Pérez, que va explicar com va conèixer l’autor i la relació que va establir amb ell, així com la importància de la seva obra i la temàtica dels seus llibres. “Crec que és un gran escriptor, potser un dels més importants de la segona meitat del segle XX i dels menys coneguts”, va dir Pérez, que va descriure la seva veu com a “pròpia, que busca l’essencial” i va assegurar que l’autor “va renegar de pertànyer a qualsevol generació perquè anava per lliure”. El ponent va lamentar que la mort de Rabinad va arrabassar no només el que era sinó el que podria haver estat, ja que “quantes novel·les hauria escrit si hagués viscut 102 anys, i quin plaer seria llegir-les”.
Jordi Gracia va destacar sobretot la distància que Antonio Rabinad va prendre amb la literatura, una distància amb tota la intenció, ja que “ell sabia que el preu de la integració a la cultura literària contemporània podria estar massa a prop de la vanitat, de l’adulació, del teatre de màscares de l’autoelogi, etc.”. Així, gran part de la responsabilitat d’aquest silenci entorn l’obra de Rabinad, segons Gracia, “no és culpa del lectors o dels editors o dels crítics, sinó en gran mesura és responsabilitat d’un vocacional autodestructiu que podia ser l’Antonio”. Gracia va exemplificar-ho amb el fet que “quan Rabinad decideix abordar de manera directa i contundent la literatura memorialísitica ho fa amb un títol com El hombre indigno, quan si algú no era un home indigne era Antonio Rabinad”. Per Jordi Gracia, aquesta era una manera de dir “no estic en el sistema i no hi vull estar”.
“Rabinad era una persona bona”, va afirmar Enrique Turpin. “Crec que coneixia molt bé l’ésser humà i la seva vilesa i per això es declarava un home indigne”. Turpin va tornar a ressaltar el secretisme de la seva obra i la seva” importància poc reconeguda a l’hora de generar la cartografia de Barcelona”. A partir d’aquí, la intervenció va girar entorn l’escriptura cinematogràfica de l’autor i la seva relació d’amistat i professional amb el director Vicente Aranda. “Ell concep l’escriptura com a artefacte visual, d’aquí aquesta nuesa en la seves novel·les”. També va insistir en el fet que “va ser l’escriptor secret de la seva generació” i va afegir, fent referència a una de les seves novel·les, que “va ser des de sempre un nen bocabadat” per l’època que li va tocar viure. Turpin va concretar aquesta faceta de guionista amb el procés de creació i d’adaptació al cinema de Libertarias, i va acabar dient: “encara queda molt de Rabinad per descobrir, tot i que alguns de nosaltres vam tenir la sort que ens expliqués alguns dels secrets de primera mà”.
L’última intervenció, la de Fernando Valls, es va centrar en la seva primera novel·la, Los contactos furtivos, publicada el 1956. Un llibre de barri que transcorre al Clot i que, segons Valls, tot i tenir moltes errades, sobretot de llenguatge, ja Masoliver, en la crítica que en va fer llavors, se n’adona que darrere l’obra hi ha un escriptor important. Valls va puntualitzar que “es tracta d’una novel·la que vol cridar l’atenció sobre la passivitat de l’ésser humà –una constant en la seva obra–, sobre la dificultat d’actuar” i va recordar una de les frases de Rabinad, marcat per la guerra i la postguerra: “tots portem l’espant de la guerra dins la sang”. Finalment, el crític literari va reivindicar una monografia extensa i acurada sobre Rabinad, “perquè la seva obra ocupi el lloc que es mereix”.
Galería
fotogràfica
|
|
|
|
|
