La Sala Segarra de l’Ateneu Barcelonès va acollir, el passat 5 de novembre, la presentació del poemari d’Inma Arrabal Una mirada al absurdo. A l’acte hi van participar, a més de l’autora, Pura Salceda, Pepa Caro i Santiago Tena, autor del pròleg. Com diu el periodista Joan-Ignasi Ortuño a la solapa del llibre, “Inma Arrabal intenta fer-nos veure en quasi tota la seva poesia que darrere dels versos, a més de l’autora, hi està la persona. I que en allò que escriu no només hi ha algunes vivències pròpies, sinó les de molts altres éssers humans que passen per circumstàncies semblants, incomprensibles, doloroses, tristes i injustes, en aquest món que Arrabal considera absurd. I, quan fa lliscar la seva mirada sobre ell, expressa el que veu amb el seu estil inmarrabalista, tan especial, directe i impactant”.

Pura Salcesa va iniciar la presentació saludant el públic assistent en nom de l’ACEC i de l’autora. Després va cedir la paraula a Pepa Caro, psicòloga i poeta, que va centrar la seva participació en un interessant anàlisi psicològic del per què d’aquesta mirada a l’absurd d’Inma Arrabal. Al seu entendre, “l’autora ens convida a acompanyar-la en una percepció crucial de la vida mateixa. Ens ofereix l’experiència d’aquest recorregut que ella fa, que s’inicia en l’experiència de l’ull que mira i que conclou en la transmissió d’una mirada crítica sobre el món”.

El poeta Santiago Tena, per la seva part, va comentar el seu pròleg: “El llibre d’Inma és una reflexió vital sobre la carència de sentit d’allò quotidià, sobre els passos que dia a dia fem sense que ningú no ens doni resposta ni pista d’on van, d’on anem...”.

L’autora va llegir diversos poemes i va acabar la presentació amb el titulat Gessamí.

“Te fuiste, Gessamí,
como la noche cuando el día nace.
Difuminándote.
Los verdes, amarillos y azules,
del cuadro de Monet
que dejaste olvidado,
se desvanecen vertiginosos
en el agua amarga de mi llanto.
Un murmullo de fuente cordobesa
estertor del amor perdido para siempre,
late flemático en mis sienes
y, primero, se convierte en gas que contamina,
más tarde, en remolino carmesí…
Hincado en mi cerebro
como el puntazo de un descabello,
el dolor permanece.

Y chapoteo en él, intentando olvidarte.
En vano.”

Inma Arrabal és biòloga, escriptora i poeta. A més d’Una mirada al absurdo (Huerga y Fierro Editores, 2013), té editats diversos llibres de poemes: Luna de cristal (Borràs Ediciones, 1996), Sura (Ediciones Torremozas, 2001) Amayamar (Huerga y Fierro Editores, 2004), Los que no volvimos (Huerga y Fierro Editores, 2006), La Poesía es una enfermedad cardiovascular (Huerga y Fierro Editores, 2009) i Cruzar el umbral (Huerga y Fierro Editores, 2011). També té editats la novel·la Por matar tiempo (Huerga y Fierro Editores) i el llibre de relats Espíritus líquidos (Ediciones Torremozas).