Les dotzenes Jornades Poètiques de l’ACEC van donar el tret de sortida ahir dilluns amb una ponència de Norbert Bilbeny sobre l’eix temàtic d’aquesta edició: la relació històrica entre poesia i filosofia. Catedràtic d’Ètica per la Universitat de Barcelona, Bilbeny és un dels pensadors contemporanis catalans que millor encarna el vincle entre aquestes dues disciplines, ja que ha combinat la investigació en diversos camps del coneixement amb la incursió al món de les lletres. De fet, ha escrit una trentena de llibres, ha col·laborat com a articulista en diversos mitjans de comunicació i ha estat guardonat, fins i tot, amb el Premi Josep Pla (1984) i el Premi Anagrama (1987).

Norbert Bilbeny va explicar que poesia i filosofia –igual que llenguatge i pensament– “comparteixen finalitats, experiències i actituds. Totes dues parteixen de la contemplació de les coses i, sobretot, de l’astorament que això provoca en els homes. Exploren i innoven per donar forma a les idees que generem i al món que ens envolta. Poesia i filosofia, doncs, són representacions de la realitat. Intenten respondre, des de registres diferents, què és l’home. Tractar allò humà des d’allò humà”.

Bilbeny sosté aquesta tesi a partir de quatre exemples situats en diferents etapes històriques de la humanitat. El primer: els múltiples filòsofs que han estat a la vora de la poesia (va citar Ramon Xirau, Miguel de Unamuno o Friedrich Nietzsche) i els encara més nombrosos poetes que han estat a la vora de la filosofia (com Joan Creixells, Joan Vinyoli, Antonio Machado). 

El segon: que els textos filosòfics més antics ja contenien aforismes, metàfores i altres formes poètiques. I és que, segons Bilbeny, “el rigor del pensament que cerca la filosofia no està renyit amb el llenguatge abstracte que aquesta utilitza. De fet, aquestes construccions pròpies de la poesia no només complementen el llenguatge filosòfic, sinó que el constitueixen en si mateix”.

El tercer nexe d’unió entre les dues disciplines cal ubicar-lo a cavall dels segles XVIII i XIX, coincidint amb el pas de la Il·lustració al Romanticisme. Autors destacats d’aquella època, com Friedrich Hölderlin o Wilhelm von Humboldt, van intensificar la creença que “tot allò que es pensa s’ha de poder expressar”, resumida en la pregunta “si algú no domina l’ús del llenguatge, com podrà explicar allò que és?”.

Finalment, el quart argument és que “tant el discurs filosòfic com el poètic comparteixen els mateixos elements: una llengua, un vocabulari, una sintaxi, una gramàtica… a més de la importància dels temps verbals i dels pronoms”. Per tot plegat, i fent un símil paisatgístic, Bilbeny va resumir que “poesia i filosofia són muntanyes diferents, però totes dues formen part de la mateixa serralada –la literatura–, inclosa dins el paraigües comú del llenguatge”.

La sessió va acabar amb les lectures poètiques de Ramón Andrés, Rodolfo Häsler, Lluís Izquierdo i Estel Solé, que van entusiasmar el nombrós públic que no va deixar pràcticament cap cadira buida a l’Aula Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu Barcelonès.