El 3 de desembre es van cloure les Jornades Poètiques d’enguany, dedicades a Poesia i Filosofia, amb la participació de dos poetes amb una llarga i reconeguda trajectòria com Olvido García Valdés i Juan Antonio Masoliver, al costat de dues veus representatives de les noves generacions de poetes catalans com Laia Noguera i Josep Pedrals.

En primer lloc va recitar Juan Antonio Masoliver (Barcelona, 1939). Poeta, novel·lista, assagista i traductor, llicenciat en Filosofia i Lletres, ha estat catedràtic de Literatura Espanyola i Llatinoamericana a la Westminster University, i cap d’estudis a l’Instituto de España en Londres. És crític literari de La Vanguardia de Barcelona. Un recull del seus articles i assaigs sobre literatura mexicana i espanyola ha estat compilada a Las libertades enlazadas (2000) i Voces contemporáneas (2004). Com a narrador ha publicat els llibres de relats La sombra del triángulo (1996), La noche de la conspiración de la pólvora (2006) i La calle Fontanills (2010), i les novel·les Retiro lo escrito (1988), Beatriz Miami (1991) i La puerta del inglés (2001). Ha traduït entre d’altres Cesare Pavese, Giorgio Saviane, Carson McCullers, Djuna Barnes i Vladimir Nabokov. La seva obra poètica ha aparegut a Poesía reunida (1999), La memoria sin tregua (2002), Sònia (2008) i Paraísos a ciegas (2012). El 2008, va publicar el llibre de poemes en català El laberint del cos.

'Ahora que el corazón me duele como nunca...'
Ahora que el corazón me duele como nunca,
como un espejo, sí, como un espejo
herido, como un sol incendiado o las cenizas
de sol en la mirada de lo que fue:
días de amor como dicen que son
en la penumbra los muebles de una alcoba,
sus espejos, los cuerpos que reposan
en la indolencia de un prado o de una cama.
Al pintar iniciamos la creación
de la realidad. El tiempo ignora este instante
de dicha, este dolor del lienzo
que revela el cuerpo que ahora duele
tanto porque es tan sólo el cuerpo
de un instante. Y está aquí, con nosotros.
Como el día del amor en el lienzo,
sin ventanas, ni luces, ni paisaje,
sólo este hondo dolor,
este abrazo que ahora, en el vacío,
es una herida, como las sombras
que dejan los muertos más queridos
en nuestros ojos. Y duele tanto
amarles. Y amarla duele más
porque está viva y no está aquí
y es feliz y ha olvidado mi abandono.

A continuació va compartir els seus poemes amb el públic assistent Olvido García Valdés (Astúries, 1950). Llicenciada en Filologia Romànica i Filosofia, l’escriptora i docent asturiana ha destacat especialment per la seva obra poètica, guardonada amb l’accèssit del Premio Esquío de Poesía en Lengua Castellana (1989), el Premio Ícaro de Literatura (1990), el Premio Leonor de Poesía (1993) i el Premio Nacional de Poesía (2007). La seva trajectòria literària, però, va més enllà de la poesia; també ha conreat l’assaig, la traducció i ha fet catàlegs per a diverses exposicions culturals. Antiga directora de l’Instituto Cervantes de Toulouse, és codirectora de la revista Los Infolios i va ser fundadora i membre del consell editor d’El signo del gorrión. Citem algunes dels títols publicats: El tercer jardín (1986), Exposición (1990), Ella, los pájaros (1994), Mimosa de febrero (1994), Caza nocturna (1997), Y todos estábamos vivos (2006), Esa polilla que delante de mí revolotea. Poesía reunida (1982-2008) (2008), Lo solo animal (2012).

'Lo solo del animal'
El silencio hizo del mundo un pozo, que
haya cesado el canto, que la inquietud
le impida estar en sí, alzarse en calma
al tejadillo exagonal, el jardín vibra como un pozo
después, casi inaudible
una música recién
aprendida, átona casi, llegaba
al corazón de su consuelo
la inquietud parece
culpa y es mal solo de lo que no, mal
de la vida.

En tercer lloc, recità la poeta Laia Noguera (Calella, 1983). Llicenciada en Filologia Catalana, és coeditora de la l’editorial de poesia Edicions Terrícola. És l’autora de títols com L’oscultor (Premi Amadeu Oller 2002), Fuga evasió (Premi Recull 2003), Incendi (2005), No et puc dir res (Premi Martí Dot 2006), Els llops (2009, amb Esteve Pantada i Joan Duran), Triomf (Premi Miquel de Palol 2009), L’u (2010), Parets (2011), Caure (premi Ausiàs March 2011) i Rius soterrats (2011). També ha publicat l’adaptació teatral de la Disputa de l’ase (2009) i el llibre de poesia i teatre Ah! (2013). Amb la poesia sempre de rerafons, també ha col·laborat de manera estreta amb artistes d’altres disciplines i ha gravat un disc amb el violinista de roda Adrià Grandia, amb el qual ha realitzat diversos espectacles poeticomusicals. Ha traduït poetes bascos, gallecs i occitans, mentre que les seves obres –en català– també s’han adaptat al basc, l’amazic, el portuguès, l’occità, el francès, l’anglès i el castellà. 

'Sé'
Avui sé com escriure’t,
que s’alça una claror
en els fragments de mot
que se m’acuden.
Avui sabria dir-te
el so de dins del so,
la llum tan pàl·lida,
com s’alcen les alzines,
com rius i com t’acostes.

La llum és formidable i els teus braços.

Puc dir-te que t’alzines
(ara tinc mots)
del fons del so que vibra
i véns i te m’acostes
i em dius a cau d’orella
fragments que se t’acuden.
I ja ets poesia.

Va cloure la sessió el poeta i recitador Josep Pedrals (Barcelona, 1979). La seva poesia dóna molta importància a la sonoritat i la física del vers. Ha actuat en diverses poblacions europees i també a l’Àsia i Amèrica, on ha participat en concursos de recitació. Ha treballat la poesia per als públics adult i infantil, alhora que imparteix cursos i conferències sobre temes de poètica, prosòdia, oralitat recitació i escenificació. D’altra banda, coordina recitals poètics en nom de l’associació HORINAL (Obrador de Recitacions i Noves Actituds Literàries) i ha participat en el procés creatiu de diverses obres de teatre. L’obra El romanço d’Anna Tirant li va donar, el juny d’aquest any, el Premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en català durant el 2012. Ha estrenat diverses obres de teatre (entre elles: Estat major, Entremès, Ecs!…) i l’espectacle Wamba va! (Mercat de les Flors,  2005), creat a vuit mans amb Gerard Altaió, Eduard Escoffet i Martí Sales. Al 2012, el teatre La Seca va programar el cicle “Josep Pedrals”, amb les obres En comptes de la lletera (obra de creació desenvolupada amb Jordi Oriol, Carles Pedragosa i Àlex Aviñoa) i El furgatori. Formà part de la banda de funky-pop Explosion Bikini (1999-2004). Actualment lidera el grup de pop irònic Els Nens Eutròfics, escrivint les cançons, cantant i tocant el clarinet.

'Poesia de muntanya'
Capir l’immens en son retaule exacte
—l’ampla grandesa de l’èxtasi i la por—
i aixecar els ulls, seguir el perfil exacte
del cel serrell, la mola en ascensió…

Als plecs de falda roman l’estrany miracle
d’una puresa salvatge amb desraó;
que és verge i vella, d’edat impenetrable,
fada de pedra, d’aigua i vegetació.

La roca freda, el palp de neu perpètua,
valen l’esforç que el foc d’ànim penetra
en un combat místic de comunió.

Donant-li nom, un cop de vent flagella
el cant i el crit, i es fa més meravella:
muntanya viva, monumental cançó.