Pere Gimferrer i Andreu Jaume van presentar a la llibreria Laie l'últim poemari d'Edgardo Dobry, Contratiempo (Adriana Hidalgo Ed.).
Andreu Jaume va comentar que en aquest últim poemari, Edgardo Dobry aconsegueix que la poesia sigui un gènere viu, contemporani, en què el poema sap captar la parla i expressar una mirada nova sobre la ciutat, actualitzant el diàleg amb el que ha estat la millor tradició de la poesia moderna, des Baudelaire fins avui. Va destacar també la seva tasca com a traductor i crític literari, els seus assajos sobre la doble tradició llatinoamericana i espanyola, molt presents en la seva obra, així com les seves lectures renovadores de la poesia de Gabriel Ferrater i Jaime Gil de Biedma.
Per la seva banda, Pere Gimferrer, després de recordar que va ser un dels primers a conèixer i valorar el projecte d'aquest llibre, Contratiempo, va indicar que es tracta d'un dels llibres més importants d'Edgardo Dobry. Va destacar la unitat del poemari, i va dir que podria ser considerat com un llarg i únic poema, tot i l'aparença fragmentada en poemes individuals, encara que el fet de no tenir títols dóna encara més unitat poemàtica als fragments.
Edgardo Dobry, en la seva intervenció, s'ha referit a la poètica del "flaneur" de Baudelaire, del passejant que observa i escolta en el seu deambular pels carrers, i ha citat els treballs de Walter Benjamin sobre l'art, la mercaderia i la seva circulació. Va explicar que en els seus poemes busca que cada vers negui i debati amb el vers anterior, incorporant formes de la parla i imatges esquerdades que el poeta descobreix al seu voltant, en un temps del que "ara estem en la part més salvatge ", va dir .
Tot seguit, Edgardo Dobry va llegir alguns poemes del seu llibre, entre ells: "Hoy otra vez el sol ... ", "El traductor amoroso ... " , "Para una suite de la mercancía no consumida ... " , "Mañana de verano... " ( homenatge a Victor Hugo ) i, per finalitzar, va llegir el poema “Prefiere su bata de abrojos y vainas la tierra ...”, del qual citem uns versos: Se ve una antena ofendida con la luna / -el edificio es una postal con demasiadas estampillas- / y, en la ventana, tus camisas secándose: // son mariposas puro alas, su sola carne / una pinza de madera. Dirás que son de siempre / soñaciones mías, pero mirálas ahora: ¡aletean! / Al fin tenemos tiempo para cosas así.
