El balanç de les III Jornades de l'Excel.lència és sens dubte encoratjador. Es podria afirmar per l'èxit de la convocatòria -les dues jornades a la sala Josep Maria de Sagarra de l’Ateneu estava plena-, però sobretot per la qualitat dels ponents i la figura central que ha suposat Ángel Crespo per a l'Associació Col.legial d'Escriptors de Catalunya, per als seus alumnes i per tots els que vam tenir la sort de conèixer-ho. Dividides en tres blocs, que resumien els principals interessos de Crespo, és a dir, la poesia, la traducció i la crítica, tots els participants van coincidir que la poesia havia estat el motiu central de la seva vida, tal com em va confessar fa trenta anys en una entrevista per la revesteixi Quimera: “En 1964 vaig decidir renunciar al meu lloc en una important companyia d'assegurances de Madrid, en la qual treballava com advocat i director del departament de conservació de cartera, i tancar el meu bufet, doncs em vaig adonar que necessitava tot el meu temps per a la poesia. Els meus ingressos van quedar reduïts en gairebé un vuitanta per cent, però...”
Després de la benvinguda als presents per part de Miquel de Palol, president de l’ACEC, la conferència inaugural va ser a càrrec del poeta Francesc Parcerisas, qui va evocar el compromís de Crespo en l'àmbit de la traducció de qualitat, la seva hospitalitat i les coincidències estètiques quan ho visitava a la seva casa de Calaceite. El poeta català va traçar algunes línies sobre la repercussió de les traduccions de Dante i la introducció de Pessoa en el nostre imaginari, abans que intervinguessin tres dels grans interlocutors de Crespo, el crític Josep Maria Balcells i els poetes manxecs Antonio Beneyto i José Corredor-Matheos. Beneyto situó les seves coordenades en l'influx de les avantguardes en l'esdevenir artístic de la modernitat, cosa que va ser aprofitada per Corredor-Matheos per relativitzar el ressò de l'avantguarda en l'obra més clasicista de Crespo, fent una distinció entre la superficialitat de les avantguardes franceses enfront del contingut i l'espiritualitat de les russes. Per la seva banda, Balcells va centrar el seu comentari en els vessants per on es va moure la poètica de Crespo, des del realisme màgic i un humanisme de fons, que es va calar de simbolisme per penetrar en una dimensió esotèrica.
Els aspectes cosmopolites, civilitzats i urbans del poeta de Ciudad Real van ser realçats en la segona jornada, quan el professor Jordi Ardanuy va insistir en la complicitat amb altres creadors i la seva implicació en la història de les diferents generacions que va influir, a través del seu compromís com a mestre, traductor i poeta, també a una visió de la cultura “concebuda amb una marcada empremta espiritual”. Ardanuy va coincidir amb Balcells per fixar una base esotèrica en la seva obra creativa, veient un tot entre els diferents aspectes que conreo: “En repassar el treball de Crespo com a traductor, editor, estudiós i assagista salta a la vista el seu interès primordial per autors que han tingut la voluntat de crear un món simbòlic que aspira a ser una imatge totalitzadora de la realitat. I la finalitat d'aquest interès és reviure aquesta totalització per apropiar-la-hi reverencialmente”. En aquest sentit va ser també brillant la intervenció del poeta lleidatà Jaume Pont, estudiós del postismo i especialista en Carlos Edmundo de Ory, un dels primers interlocutors artístics del jove Crespo. Pont va destacar el discurs crític eminentment assatgístic, que travessa de principi a fi un saber enciclopèdic, que viu de l'humanisme, la literatura comparada i un europeisme, “que aglutina un interès transfonterizo per cultures, llengües i literatures diverses, amb el lusitanisme i la llengua italiana com a eix.” L'aventura de coneixement del poeta manxec va ser accentuada per Pont com una cerca de la identitat a través de la lectura: “Llegir críticament és per a Crespo rellegir i rellegir-se des del present.” També va ser notable la intervenció de la poeta i editora Rosa Lentini quan va recordar els anys amb Crespo en la revista Hora de Poesia, que va fundar el seu pare, el doctor Javier Lentini: “Què volem dir quan parlem de crítica com a relectura, i què era per a Ángel Crespo l'escriptura: poètica, narrativa o crítica sobre la qual no feia distinció? Un lloc amenaçat.” L'aventura de les paraules, l'artesania i l'especialització van ser aspectes realçats per Rosa quan va afirmar que “tot artista és artesà del seu llenguatge i té així mateix l'obligació d'escriure a la major altura estètica possible, i Crespo ens va incitar a això il.lustrant-nos amb el seu exemple.”
En el segon bloc de la segona jornada, José Francisco Ruiz Casanova va destacar l'ingent temps que Crespo va dedicar a la lectura abans de la dissertació de Clara Janés sobre la traducció des d'una perspectiva més general. Combatiu, el poeta aragonès Ángel Guinda no va poder obviar l'esforç que va fer Crespo per la fabla abans de denunciar la mort per inanició de l'única casa del traductor que hi havia a Espanya, a Tarassona. Emocionat, Guinda va recordar els ponts de diàleg amb Salvador Espriu i va dibuixar un retrat de Crespo per “su bonhomia campechana, su magisterio literario, sus consejos impagables y su generosidad como puente hacia otras culturas" .La intervenció de Guinda va estar plagada de petites joies: “La traducció és una excavadora que derroca fronteres entre llengües”; “La traducció és una cirurgia estètica en un trasplantament de vida” o “El traductor d'excel.lència (com Ángel Crespo) aborda un procés d'immersió en la llengua d'origen, en la vida, història de l'època i en l'obra de l'autor a traduir i afronta un altre procés d'emersió a la llengua de destinació.”
Visiblement emocionada, Pilar Gómez Bedate, durant dècades companya i còmplice de Crespo, va agrair les jornades i va centrar la clausura en la relació del poeta amb Catalunya, des que a la seva ciutat natal, en la infància, sentís a uns venedors de mitjons parlar en una llengua que desconeixia. Aquests mitjons evocats, els va connectar Bedate amb la polèmica que es va produir amb el mitjó de Tàpies en el MNAC, que Ángel no va poder veure instal.lat. Des dels anys quaranta quan Crespo connecta amb els postistes Chicharro, Ory i Sernesi, els joves revolucionaris van buscar en Dau al Set altre referent peninsular. Guinovart, Barral, Foix, Espriu, Perucho, Cabral de Melo, Arderiu, Riba, Romà Vallès, Maria Girona, Ràfols Casamada, Giménez-Frontín i Corredor-Matheos van ser recordats per Bedate, que va situar un punt d'inflexió amb Catalunya els anys en què Juan Ferraté li va acceptar el repte d'una nova versió de la Comèdia de Dante. Els exilis, els anys de Puerto Rico, amb la immersió en l'edat Mitjana en un país sense història en comparació d'avantguarda en què va militar a Europa, i el retorn van ser disseccionats per Pilar en una intervenció en què el seu amor va quedar a l'altura de les seves paraules. Les anècdotes amb l'afició per les pipes que mantenia amb Martí de Riquer i els llibres amb Seix Barral, Dante i Pessoa, però també la primera gran antologia de la seva obra poètica, En medio del camino, van tenir un paper predominant, així com les seves classes en la UB, UAB i en la Pompeu Fabra, on va ser el primer emèrit, gràcies al rector Rafael Argullol.
Mai estarem suficientment agraïts al nostre Àngel. Cada any, una de les principals cites de l'associació és el premi de traducció que porta el seu nom. Ens hagués agradat un acte multitudinari, però el bon acolliment de les jornades i la qualitat de les mateixes, segurament ens portessin a projectar de nova l'excel.lència de Crespo, el nostre àngel preferit. Només estem davant un punt i seguit.
