El dijous 19 de març de 2015 es van reunir en l'Ateneu Barcelonès un grup d'entusiastes seguidors de la poesia de Santiago Montobbio per assistir a la presentació del seu nou llibre de poemes Hasta el final camina el canto.
Dos dels seus traductors, l'holandès Kllas Wijnsma i la italiana Amaranta Sbardella, i el periodista barceloní, Rafael Lozano, es van encarregar de la presentació del poemari.
Rafael Lozano, després dels habituals agraïments l'ACEC, va posar l'accent que la col·lecció El Bard, on està editada aquesta obra i les dues que li van precedir, acull a grans autors espanyols el que és un símptoma de quina altura està la poesia de Montobbio.
D'una tetralogia futura que acollirà a tots els poemes que el poeta va escriure a partir de 2009 –després d'anys de silenci–, aquesta és el tercer lliurament que es diferencia dels dos anteriors volums pel cant a la vida, al mar, al camp, fins i tot a la migdiada, i per un sentit regular i concatenat del pensament del poeta. Tot un contrast amb el primer que es podria concebre com una primera part antològica, o amb el segon que va ser resultat de conformar-ho amb els poemes que no estaven en aquest primer, al que completa i amb el qual s'entrecreua. Aquest tercer llibre recull els escrits entre el 31 de juliol i el 17 d'agost de 2009.
Amaranta  Sbardella, traductora i doctora en Literatura comparada, va dir estar orgullosa de formar part del grup de traductors de Santiago Montobbio a qui li uneix la devoció i l'admiració per l'obra d'Espriu i de Cessés Pavese. Va confessar que segueix fascinada per l'obra de Montobbio com el primer dia i que, de la present recopilació, destacaria un estat especial, gairebé místic de l'autor, i que es veu que aquesta poesia és una vida que deixa escapar com un fil d'Ariadna que a ella li dóna les claus per llegir i desembolicar el significat dels versos que va traduint; a Santiago Montobbio, la poesia és una vida i té una mica d'humà i metafísic: per això, en aquest tercer llibre, la poesia neix d'un moment íntim en el qual hi ha harmonia de música, silenci, consciència de l'efímer, fruit de la meditació del poeta: el silenci, per exemple, és l'oblit, és pausa de la vida, és pausa de la paraula, és a dir, és l'estat contra el qual combat l'autor. A més, Montobbio es lliura a la creació i aixeca imatges i metàfores amb les quals els poemes resulten variacions sobre la lluita de viure perquè la poesia com la música es configuren sobre les variacions.
Klass Wijnsma, traductor a l'holandès –llengua que desconeix Montobbio–llicenciat en filologia escandinava. Va explicar que el primer període de Montobbio es caracteritza per frases llargues, gairebé sense puntuació, on no hi ha al·literació ni assonància o, si n'hi ha, sembla que no és així; que la majoria dels poemes són narratius, obrint punts de vista insospitats. El seu treball es fa dificultós perquè ha de ‘registrar’ el contingut, el ritme, l'estil i l'humor de què va reconèixer que li agrada perquè el poeta mai ho empra a costa d'altres persones.
Va posar l'accent que una altra dificultat afegida és la diferència estructural entre les llengües germàniques i les romàniques, com la necessitat del pronom davant el verb germà, la atonicitat final de certes formes verbals tan abundants en els poemes de 2009, les frases curtes successives, l'assonància que dóna la musicalitat en el poema de Montobbio… Tot això requereix una terminologia consistent. Va acabar explicant que la poesia de 2009 no és narrativa, ja que explica sensacions gairebé místiques del poeta i per això a ell, el seu traductor holandès, li ha resultat difícil traduir-les. A continuació es va procedir a la lectura de diversos poemes i es va obrir un col·loqui en el qual Santiago Montobbio va començar citant a Bergamín: «Un laberint no és un embolic: és tot el contrari. És molt fàcil fer-se un embolic; però no és fàcil fer-se un laberint». «El monstre en el seu laberint: i el ximple en el seu embolic».
Respecte a l'amor, les dades concretes no importaven, ja que escriure per amor és donar notícia d'ell, però també és catàrtic. Certament, hi ha més coses, entre elles el silenci. També té el seu paper el destinatari, el lector, ja que en llegir-nos ens descobrim a nosaltres mateixos.
Respecte a les variacions que havien esmentat tant Klaas com Sbardella, va revelar que, en aquest llibre, els poemes segueixen l'ordre d'escriptura i fluir s'aprecia en les variacions fins al punt que, a vegades, l'últim vers d'un poema és el primer del següent.
Amaranta Sbardella va aprofitar per ressaltar que en aquests poemes s'ha fet una l'associació que la lluita per la vida és una lluita per la poesia.
La seva particular opinió com a traductora és que el traductor és el primer intèrpret d'una obra i aquesta interpretació de vegades no coincideix amb el sentit que li ha donat l'autor com li ha ocorregut a ella.
Montobbio va dir que el poema és una llavor que s'obre a diverses lectures.
Rafael Lozano va entendre que s'estaven posant sobre el tapet dos punts de vista que potser xocaven, ja que mentre que la poesia és un rapte per a Santiago Montobbio, per als seus traductors és una tècnica en què es fa una anàlisi de material literari.
Klaas va defensar que la creació és inspiració i que la traducció és transpiració perquè el traductor entra en un laberint de paraules i connotacions i ha de descobrir les paraules adequades perquè no resulti un text mort, ha de transcriure en paraules que transmetin la força que vol expressar el poeta. Sbardella va afirmar que creu que un poeta arriba del seu passat i de la seva cultura i això es fa patent en la seva obra. No es tracta de traduir com Google, s'ha de traduir amb l'ànima.
Montobbio va estar d'acord en el fet que la labor del traductor de poesia exigeix una sèrie de dons en el traductor: encert, sensibilitat i comunió amb l'obra del poeta.
Van seguir diverses intervencions del Públic sobre el tema de la funció del traductor i dels recursos necessaris i es va acabar amb una lectura de poemes en la llengua original i en les seves traduccions.