Hi ha poetes que són natura, d'altres són ment, d'altres, com és el cas de les dues veus noves que hem presentat a l'espai coordinat per Albert Tugues, són ambdues coses i caldria afegir-hi "cor" i "acció". Des del mateix títol, la poesia d'aquests poemaris, A recer de les ventades de Mercè Amat i Caótica y poética de Sara Avendaño, ja ens presenta una natura que va molt més enllà d'ella mateixa i que pot tenir un clar protagonisme amb referències concretes, vivencials, en poemes de la Mercè Amat, on es fa menció a la Ribera de l'Ebre o al mateix espai ciutadà; també pot arribar a adquirir trets simbòlics en “Bendita lluvia” i “Atardecer” de Sara Avendaño, on se'ns mostra com els sers humans vivim també les nostres estacions i podem tornar a començar: “Como la vida”. Ambdues autores ens parlen de les inquietuds de l'´ésser humà, de l'itinerari sovint trasvalsat de la mateixa vida, en la poesia Mercè Amat més presidit per la nostàlgia de rerefons, i en Sara Avendaño amb referències directes als valors humans que poden permetre que entre tots construïm un món millor, en poemes intencionadament interrogants com “¿Respeto?”

En aquest itinerari serà inevitable passar pels carrerons estrets de la pèrdua i del dolor que van conformant allò que veritablement som. Naixem una i mil vegades, i poemes com “Nihilisme” de A recer de les ventades, esdevenen testimoni d'aquest recorregut vital: “Ens caldran immersions aprofundides/ en la llacuna de l`'absència i del dolor/ per poder-ne foragitar tanta impostura". Una altra de les virtuts d'aquests dos poemaris és la capacitat de síntesi, la contundència expressiva que demostren ambdues poetes, algunes d'elles com a carta de presentació, a l'inici, per exemple, de “Veus de poema” de Mercè Amat: “El poema mai no es clou ni s'abandona,/ a terra mut, inert i en solitud”; d'altres, com a colofó del poema, com succeïx al final del llibre de “Caótica y poética”, també en referències meta poètiques que afirmen l'importància del procés creatiu com a una forma de creixement personal: “(...) inspira, reparte, baila,/desea, admira, respira,/felicita, comparte, llora,/escribe, escribe, escribe”. Si a tot això hi sumem la implicació d'ambdues poetes en el teixit del món col.laboratiu a partir del treball solidari que realitzen en Poesia en Acció, arribem a entendre la fondària d'unes formes de poesia que no es queden en la reflexió intel.lectual o amb modes estilístiques sinó que erigeixen les seves veus de la mateixa experiència vital i, en definitiva, d'un ser en i amb el món.

SELECCIÓ POÈTICA
SARA AVENDAÑO

Tu creación
Tu destino en tus manos,
latente, sereno, impávido,
con ganas de mostrarse al mundo,
de apaciguar espíritus,
de proyectar Luz,
de generar Amor,
sintiéndose dueño de todo
sin saber de nada, ausente,
forjándose en tu alma
para liberar la mente,
los egos, las dudas.
Tenías que ser tú. Siempre TÚ
Y su destino saboreó tu piel,
sereno, latente, dulce.

Mi querido enero
Te vas, triste y frío,
dejando tras de ti un gélido rastro
acompañado de imborrables recuerdos
como huellas invisibles
que marcan un corazón
maltrecho con heridas de guerra,
como la profunda soledad
que experimenta el ser
incomprendido en el propio SER,
a la vez que extiendes
tu blanco manto de terciopelo
más allá de océanos y mares,
derramando tu magia
en perfectos copos de nieve
que nos hacen a todos más humanos,
más sinceros, más sensibles.
Gracias por ser el primero de los doce,
el maestro, el más duro, el más frío,
el alquimista, el que arranca el nuevo año.
Y con él, los miedos.

Universalmente poética
Tenías tantas cosas que decir
que el Universo contuvo su aliento
en una inspiración fuerte y profunda.
Y te escuchaba hablar de la vida,
de los años de juventud y locura,
de la tristeza vivida en soledad,
de la belleza de los amaneceres,
de las injustas leyes humanas,
de las oportunidades nacidas
del fracaso más absoluto.
Y te respondía que conectaras con Él,
con los sueños, con la inmensidad
de su caos, de su presencia,
con la plena conciencia de tu existir,
con la vida, con la gratitud de su Amor,
con la poesía del Universo, de las estrellas,
con el infinito que habita en ti.
Y en su expiración
universalmente poética
te empujó a Él.

MERCÈ AMAT

Deriva
Hi va haver paraules no dites arreu, escampades. 
Sòrdides allaus d’empaitades solituds
que adormien el crepuscle del dolor
dins la nascuda por que humitejava les cendres.
Avui, encara esperen les que foren pronunciades
ser l’anvers d’allò real enllà les aparences,
on res, cap cortesia ni ningú, insolents, no les aturen;
i enlloc més fugen rere ironies de la història.
Si no les reculls, persistiran incansables
en la boscúria, tal com les ombres empaiten
la indigència de les formes. Mira-les!
Dansen com les heures a galop de la cridòria.
Hi ronden folles esqueixant la bardissa de la lògica.
(Creu-me quan et dic:
“temoroses s’apropen, t’estrenyen i, si poden,
t’encerclaran somiant-te”.)
És aquesta hora dels atzars de freturosa fressa
que empeny a fer renéixer un nou llenguatge,
però no saps pas quin i tanques el llum dels ulls.
Despertes. Te’n vas de pressa.
Hi va haver paraules no pronunciades
que llisquen en el fangar d’un subsòl inefable.
I aquelles altres, erràtiques, que foren dites,
violenten el silenci fent trencadissa:
… dissonàncies … desdibuixades ... 
                 … dissemblances ... descapçalades ...
                              ... dissorts … desconstruïdes ...
Vaguen enlaire, irreversibles!
Desencisades.

Expectació
Lenta i persistent la pluja se’ns instal·la
a mitja tarda i sense por,
damunt el bosc que sembla endormiscat
i no té pressa.
Cau plàcidament
i, a poc a poc, és duta cap al moviment
per una dansa que fa l’aire
amb els sons reverberats de terra humida que s’escampa.
Se’ns instal·la sent els brots d’una olor fresca:
remoreig de creació i contínua naixença
d’uns primers noms en una ment
que no descansa i descobreix
quina és l’afinitat entre les coses,
i entre subjecte i objecte.
Mosaic de versemblances que poden fer conèixer
quins són els caràcters expressats en les paraules,
tan expectants d’una saviesa que, dins nostre,
despunta irrenunciable,
mentre la tarda va allargant-se
com un estol de comprensió del tot indefugible.

Despertar
La muntanya desperta d’una soledat tan fictícia, com quan
les aigües en silenci llisquen,
de la mateixa manera que viuen les edats disbauxades
un ordre pretès quiet.
Xiula el vent
els somnis d’altres temps que frisen demanant, com de biaix
i enfront dels termes fets,
una existència entreteixida per les fascinacions,
els imaginaris i els relats
que sobrevolin l’obvietat que tant destensa l’ànima, empetitint-la.