"He buscat durant llarg temps el gènere que respongués a com veig jo el món. A com estan fets la meva vista, les meves oïdes...

I vaig escollir el gènere de les veus humanes... Jo construeixo els meus llibres i els recullo del carrer. Des de la finestra. En ells diverses persones reals parlen sobre els diferents esdeveniments del seu temps: la guerra, l'enfonsament de l'imperi soviètic, Txernòbil, i tots junts reflecteixen en les paraules la història del país, la història comuna. La vella i la més recent. I cadascun, la història de la seva petita destinació humana".

L'obra de Svetlana Alexiévich —La guerra no tiene rostro de mujer (1983), Los últimos testigos (Cien relatos no de niños) (1985), Hechizados por la muerte (1993); Los muchachos de zinc (1994), Voces de Chernóbil (1996), El fin del hombre rojo (2013)— es podria definir com "la literatura al servei de la realitat".

Un tret clar de l'obra de Svetlana Alexiévich és un caràcter periodístic, documental en diversos sentits: tota la seva obra gira entorn dels fets que van ocórrer al seu país, que para ella segueix sent l'antiga Unió Soviètica, i el material "de camp", de treball, són les veus dels protagonistes. La veracitat periodística es fon amb el complex tractament literari de l'obra, que ens ofereix des de molt diversos angles, en molt diverses i dissonants veus el quadre ordenat del món en els aspectes que a ella li interessen, que giren sobretot entorn de l'enfonsament del món soviètic.

Quant a la traducció d'una prosa que al lector li sembla escoltar, al traductor se li planteja gairebé el mateix problema que a l'autora: fer que les veus, ja siguin les de Txernòbil, de la Gran Guerra Pàtria, de la guerra d'Afganistan, les veus vives de dones i homes, joves i majors, camperols o filòsofs, encaixin en un text formalment ordenat i esclaridor, subratllant, sobretot, l'enorme capacitat dels humans a crear bellesa del dolor.

Els problemes de la traducció estan molt relacionats amb el coneixement que té el lector del món que l'autor li transmet. En el nostre cas, el lector espanyol està encara lluny de percebre i comprendre la realitat russa com li ocorre, per exemple, amb la italiana o l'anglesa. Un poeta rus escrivia al segle XIX que "Rússia no es comprèn amb la raó, solament es pot creure en ella…". Potser això sigui demanar massa als lectors. De totes maneres, confiem que aquest premi Nobel a una escriptora bielorusa que escriu en rus ajudi a dibuixar les coordenades del passat soviètic i pel mateix contribueixi a apropar al lector a la literatura russa en general.

Ricardo Sant Vicente
traductor de Voces de Chernóbil (Debolsillo)
Article publicat al diari El País (9-9-2015