Alguna cosa mor en nosaltres i reneix d'una altra manera quan la vida ens copeja amb la mort, alguna cosa canvia profundament en nosaltres; es transforma. El buit que produeix la imminència de la pèrdua reivindica una altra presència que ho satisfaci. És trànsit per qui marxa i per qui queda. Felipe Sérvulo elabora el seu trànsit amb l'eina més subtil per l'íntim, la poesia, i emprèn de la seva mà el necessari trajecte que requereix el duel. I d'aquest procés surt transmutat, renovat. La seva relació amb qui ha marxat serà ja una altra, més profunda, més madurada, més definitiva. També la seva poesia surt renovada; la rotunda experiència sacseja la seva poesia com agita la seva ànima. ''Sit tibi terra levis'', reflecteix un canvi essencial –en la forma i en el fons-, un abans i un després en la seva trajectòria poètica''. (del pròleg)