Poques coses tenen en comú l’estiu del 1816 i el del 2016. El de fa dos segles fou glaçat, amb temperatures molt baixes. De fet, va batre tots els registres negatius i no hi va haver gairebé sol. El responsable directe de tot això va ser, és clar, un volcà. El Tambora, a Indonèsia, va tenir una erupció tan intensa que les cendres ocultaren la llum del sol durant mesos. Aquell estiu hi hagué un dels aplecs literaris més importants i famosos de la història: Mary Shelley, el seu marit Percey, Lord Byron i el seu metge personal, John Polidori, es varen trobar i varen començar a escriure cadascú una història de terror. Diuen que només Polidori la va acabar, però que Mary Shelley va desenvolupar el bessó de la futura Frankenstein o el modern Prometeu, obra que es va publicar el 1818 i que ha conformat un mite prou conegut, bé per la lectura directa, bé per alguna de les moltes adaptacions cinematogràfiques que la criatura ha tingut.
El segon estiu, el de 2016, va viure un altre desafiament literari que només el temps podrà dir si ha estat important per a la història de la literatura. Aquell dia, a la nau Comanegra –en algun lloc del carrer del Consell de Cent de Barcelona– es varen reunir els editors amb set escriptors: Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol, Ada Castells, Núria Cadenes, Mar Bosch i Susanna Rafart i els van proposar que fessin una novel·la sobre Barcelona que, agafada en conjunt, esdevingués la gran novel·la sobre Barcelona. El títol del projecte es diu Matar el monstre. Totes les novel·les apareixeran enguany, com a homenatge explícit a Frankenstein, i constitueixen l’entrada de Comanegra en la narrativa per a adults. L’editorial publicarà entre vuit i deu títols de ficció l’any, que aniran en detriment dels títols de no-ficció que es publicaven fins ara. ‘És a dir, ens quedarem entorn dels seixanta llibres l’any, que és el que considerem que podem fer bé’, diuen els responsables de l’editorial.
Joan Sala, editor de Comanegra, explica: ‘En aquests moments es fan projectes editorials molt sòlids, especialment pel que fa a les traduccions. De manera que si havíem de fer res en narrativa, com volien els més joves de la casa, havia de ser alguna cosa que tingués sentit per si mateix, que valgués la pena. Ens vàrem posar a pensar i aviat va sorgir aquest projecte que ara s’ha fet una realitat i que uneix una obra literària universal, una efemèride i la ciutat de Barcelona, que com tots sabeu és la marca de la casa.’ L’Ajuntament de Barcelona també ha col·laborat en el projecte.
Jordi Puig, editor literari de la casa diu: ‘A totes les novel·les s’inclou un personatge que va variant al llarg del temps, però que té una història pròpia. Tanmateix, totes les novel·les són independents.’ Per acabar de posar fil a l’agulla, l’editorial va posar-se en contacte amb el professor Francesco Ardolino perquè hi fes endreça i és ell qui ha triat els autors. ‘Hi havia el condicionament d’una certa paritat i també que les diverses generacions hi estiguessin representades. Però, més enllà d’això, havia de ser gent capaç d’escriure novel·la per encàrrec i, si s’esqueia, de fer novel·la històrica. A més, sempre he tingut molt clar que la gran novel·la sobre Barcelona només pot ser una novel·la polifònica, i hem fet això, amb una resposta excel·lent pel que fa al joc literari i per l’escrupolositat en el lliurament dels originals. Crec que l’entrada en la narrativa catalana de l’editorial és molt interessant i se’n deriva una bona pregunta: què en fem, dels nostres autors?’
Ardolino va ser l’encarregat de cercar les afinitats electives entre les èpoques i els autors i al final els aparellaments han estat els següents: La primavera pendent (ambientada el 1818), d’Ada Castells, que ja ha sortit a la venda; La fugida d’Urània (amb escenari el 1888), a càrrec de Susanna Rafart, que sortirà el 7 de març. El mateix dia també apareixerà Els vulnerables, de Julià de Jòdar, ambientada el 1929. Els ulls dels homes mentiders és el títol que ha fet servir Jordi Coca per a la seva obra (1968) i es posarà a la venda el maig, quan farà cinquanta anys de l’efemèride revolucionària. Els Secundaris de Núria Cadenes sortiran durant la Setmana del Llibre en Català per acostar-nos la Barcelona del 1992. El 2004 és l’any que ha tocat a Mar Bosch, que edita el llibre també per la Setmana, amb el títol Vindràs amb mi després del diluvi. I Miquel de Palol tanca la sèrie amb Angèlica i Rafel, el Nadal del 2018. Malgrat l’aparició en etapes diferenciades en el calendari, tots els autors han escrit les obres sense haver llegit les dels altres.
Això és molt important, perquè hi entra en joc la vuitena novel·la o la vuitena història. Tots els autors tenien l’envit de fer aparèixer un personatge secundari amb un mínim d’indicacions aportades pels editors, de la mateixa manera que a la Comedia dell’Arte els canovacci eren els guions esquemàtics a partir dels quals els actors improvisaven la seva peça.
I com que al final tot és un joc de miralls, el sopar del 2016 en què es van posar d’acord es va fer a l’antiga fàbrica Lehmann, de nom molt semblant al llac Leman on es va trobar el quartet original. I ara ha estat també en aquesta fàbrica on s’ha fet la presentació del projecte.
Ada Castells (Barcelona, 1968) diu: ‘Això d’escriure per encàrrec era una cosa que en principi feia una certa por, però ha estat molt interessant. La meva obra és ambientada el 1818 i jo havia de recollir tres reptes: el tema de Frankenstein, que la protagonista fos una dona i que hi aparegués Barcelona. A La primavera pendent, hi col·loco una dona al capdavant d’una fàbrica d’indianes, cosa poc habitual a l’època.’
Susanna Rafart (Ripoll, 1962) a La fugida d’Urània presenta una ciutat de mags, poetes, vanitats i cabassos de misèria que permeten el desenvolupament de la fotografia, primer com a art i després a la premsa. ‘Per als poetes potser és més senzill de treballar amb restriccions; forma part de la nostra manera de treballar si fem servir la mètrica, per exemple.’ Rafart retrata, doncs, la Barcelona obrera i menestral explotada ja per la burgesia industrial catalana.
Julià de Jòdar (Barcelona, 1942) era, d’entrada, el més escèptic que el projecte acabés bé, oimés tenint en compte que ell havia assegurat que no tornaria a escriure. ‘I ja ho veus, he ressuscitat per matar el monstre.’ Els vulnerables és ambientat en bona part al barri de barraques de Can Tunis, on el 1929 Gregori Salicrú, jove de vint anys, treballa en un laboratori metal·lúrgic on s’experimenta per crear el Superhome Metal·lúrgic. ‘He tornat d’alguna manera a una Barcelona que conec molt bé i amb un personatge que he fet aparèixer en més obres, cosa que va ser un repte important.’
Jordi Coca (Barcelona, 1947), que el mes de setembre proppassat ja va publicar una reedició de L’emperador amb Comanegra, explica: ‘La meva obra és ambientada no solament en el 68, sinó entre el 1965 i el 1970 i té per protagonista un jove Ernest que entra a la universitat de Barcelona i acaba exiliat a París. És una novel·la plena d’homenatges culturals a gent que vaig conèixer a París, a l’exili.’ Els ulls dels homes mentiders esdevé també un homenatge al Maig del 68, cinquanta anys després.
Núria Cadenes (Barcelona, 1970) ha volgut situar els barris que habitualment no apareixen en el relat olímpic barceloní al centre de la seva novel·la, Secundaris. L’epicentre és al Turó de la Peira de l’aluminosi i de la misèria. ‘He volgut parlar d’una altra Barcelona que per a molta gent és la seva Barcelona. Estic molt contenta d’estar envoltada de tots aquests grans escriptors i també d’haver pogut descobrir i emocionar-me amb el Frankenstein, que és un llibre que no havia llegit mai. Tot i això, que sapigueu que jo en realitat algun dia vull escriure una novel·la de romans, però és clar, una novel·la d’encàrrec no és fer botifarres!’
Mar Bosch (Girona, 1981) ha hagut d’escriure sobre la Barcelona del fòrum i ha escollit el títol Vindràs amb mi després del diluvi per a la seva tercera novel·la. ‘No sé en què pensaven quan m’ho van proposar si joc sóc una gironina que no ha sortit gaire del seu carrer, però mira, he aprofitat l’encàrrec per fer la novel·la que volia fer, amb una llibertat absoluta, i hi he tornat a posar una mica de Calders, com a mi m’agrada.’
Finalment, Miquel de Palol (Barcelona, 1953) ha hagut de fer allò tan difícil d’escriure sobre el futur per a un moment, el de la lectura ‘en què ja serà present’. Per això ha optat per una novel·la d’espies en què per Nadal del 2018 l’Angèlica és una agent secreta que posa a prova uns altres agents disposats a sumar-se a la causa, però l’amor ho canvia tot. ‘A més a més, hi apareix Frankenstein i Nietzsche. Però que ningú no s’espanti: l’única transgressió que he fet ha estat la de l’espai; ha quedat molt més gran que els altres.’
Així doncs, el desafiament del 2016 s’ha convertit en una realitat en què set autors han mort el monstre. De moment, l’experiència catalana ha estat més fructífera que l’original. Deu ser allò que diuen que els catalans fan coses.
Sebastià Bennasar
Article publicat a VilaWeb
