La completíssima i exitosa setmana de Barcelona Poesia culminarà aquesta nit amb el Festival Internacional de Poesia de la ciutat, que arriba a la 34ena edició. Serà un gran i solemne acte al Palau de la Música amb poetes com ara Maria Cabrera, Hollie McNish o Adam Zagajewski. També hi participarà la coreògrafa Marina Mascarell, que s’encarrega de la direcció artística. Les butaques del Palau canviaran, doncs, el públic melòman per oients (i lectors) de poesia. Serà el punt final a set dies de versos en què hem escoltat les veus de Raúl Zurita, Nuno Júdice o Jaume Subirana.
En aquesta edició, la ciutat serà el fil conductor, el que donarà sentit a la nit. “L’espai referenciat com a forma d’acollida i, alhora, de fugida”, resa el llibre del festival. “Hem convidat poetes que comparteixen una forta dialèctica amb la ciutat. Una identificació clara”, va explicar Àngels Gregori, codirectora de Barcelona Poesia juntament amb Mireia Calafell, durant la roda de premsa de presentació que es va fer ahir. La ciutat pensada ho és en diverses formes. Som habitants d’un cos o residents en una llengua, per exemple. “Descobrirem de quina manera els signes lingüístics es confirmen com una construcció”, ha afegit Gregori. I la ciutat, evidentment, expel·leix temes. “El desarrelament, els lligams i la seva manca, el viatge com a forma de desplaçament”.
Maria Cabrera, la veu catalana al Palau, és una poeta que als seus versos afronta “les contradiccions i la difícil semàntica d’una ciutat cansada”, segons Gregori, que n’ha volgut destacar un “magnetisme fràgil i contundent” i “la cadència i la fonètica dels seus versos”. Característiques que podem trobar a Jonàs o, justament, La ciutat cansada, llibre amb què va obtenir el Premi Carles Riba 2016. Cabrera (Girona, 1983), molt sensible amb la llengua, es fa seva una màxima de Riba: “No hi ha poesia si no agafés les paraules per la cua”. La poeta diu sentir-se còmoda i identificada amb el motiu del festival i especialment amb una de les frases que l’explica: “El cos, com la ciutat, és un camp de batalla”. “La ciutat em permet projectar dubtes i incerteses cap enfora i alhora mirar-me interiorment”, ha apuntat finalment.
Marta Ana Diz (Buenos Aires, 1942) fa quaranta anys que viu als Estats Units. Nova York és la seva ciutat adoptiva i on pràcticament ha escrit tots els versos. Versos que parlen del que acostuma a parlar la poesia, “l’amor, la mort, el viatge, la realitat o la pèrdua”. Diz considera que “el que importa és el que no es pot dir”. “No tinc res a dir. És l’escriptura qui dicta el que he d’escriure”, ha afegit. Les quatre dècades que porta als Estats Units no les viu com un exili. Ella prefereix parlar “d’estrangeria”. Una estrangeria que costa un temps assimilar: “Fer un cafè, anar a comprar… Els hàbits s’ho mengen tot”. També pensa que “no es pot tornar. Qui torna ja no és el mateix”. El poeta Francisco Brines, ha fet veure Gregori, va dir d’ella que és “la poeta de l’arrodoniment, dels finals perfectes”. La seva poesia també concentra la tensió urbana. En el seu cas una alta tensió, una tibantor novaiorquesa. Gregori ha explicat també que el seu primer llibre de poesia el va escriure en anglès; Diz ha viscut “un retorn a la pròpia llengua, la llengua materna”.
“La poesia és l’art de la contradicció”, sentencia Adam Zagajewski (Lwów, Polònia, 1945). Ho diu perquè el que l’atrau de la ciutat és el més llunyà a la seva essència. Zagajewski es fixa en els ocells i els arbres. Escriu, doncs, sobre “la contradicció entre ciutat i natura, sobre la tensió constant entre el mal i la bellesa”. Premi Princesa d’Astúries de les Lletres 2017, el polonès explica que va començar escrivint versos polítics, però ben aviat se’n va cansar: “La política és un camp limitat”. Va decidir, doncs, fer lírica sobre “tota la resta, la política inclosa”. Ara ha tornat a escriure algun poema compromès atès “el govern estrany” que dirigeix Polònia: “És molt nacionalista”. Segons Gregori, Zagajewski és “una de les veus més rellevants de la poesia actual”. Al català està traduït per Xavier Farré i publicat per Quaderns Crema.
La poesia és el diari personal de Hollie McNish (Reading, 1983). “Porto tota la vida escrivint poesia”, diu aquesta poeta britànica. “N’escric perquè m’agrada crear-ne i perquè m’agrada la seva simplicitat. També és la manera que tinc per explicar-me”, ha continuat. A McNish l’ha sorprès la invitació a un festival de poesia on la ciutat sigui protagonista: “Sempre he viscut en pobles petits. Fujo de les ciutats, són massa cares”. Els temes de McNish són, per posar alguns exemples, la migració, la salut infantil o l’aprenentatge dels idiomes. Acostuma, a més, a recitar en spoken word.
I finalment, Najwan Darwish (Jerusalem, 1978). El palestí, una de les veus àrabs més consolidades de la seva generació, viu la ciutat com una tragèdia personal. I així l’escriu. Darwish ja no reconeix el seu Jerusalem: “Vaig néixer una ciutat robada. Ocupada per una potència colonitzadora”. Explica com ha vist perdre a la ciutat la seva “identitat històrica”. “Ara és una altra ciutat. Treballen per esborrar la meva història”. La seva experiència l’ha fet buscar “ciutats ferides”, que ha plasmat en obres com Nada más que perder (Valparaíso). De fet, Darwish considera que el poeta “pensa com un historiador”. “Busca històries a les quals la gent no para atenció”. “La poesia és l’única ciutat possible”, conclou.
