“Els espanyols continuen igual de bojos que en l’època de la conquesta”, ha dit aquest dijous Ida Vitale quan José Guirao, ministre de Cultura i Esports, s'hi ha posat en contacte per telèfon per comunicar-li que acabava de guanyar el 44è premi Cervantes.
La poeta i assagista uruguaiana, de 95 anys, no s’acabava de creure el tercer premi que li arribava d’Espanya en tres anys. Primer va ser el Reina Sofía de Poesia Iberoamericana (2015), després el Premi Internacional de Poesia Federico García Lorca (2016) i ara el Cervantes, dotat amb 125.000 euros i que des de fa dues dècades no trencava l’alternança entre guardonar un autor del país i un de llatinoamericà. Si l’any passat el rebia el nicaragüenc Sergio Ramírez, ahir era Vitale, la segona autora uruguaiana del palmarès –el primer va ser Juan Carlos Onetti el 1980– i la cinquena dona en les més de quatre dècades d’història del premi. Vitale fa companyia des d’ara a María Zambrano (1988), Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowska (2013).
“La poesia busca treure del seu abisme algunes paraules que puguin constituir el teixit de cicatrització on tots ens trobem sense saber-ho”, escriu l’autora a 'Pensamientos propios'. Va ser gràcies a la lectura d’un poema de Gabriela Mistral a sisè de primària que l’autora, “intrigada perquè no entenia res”, va començar a pensar-hi. “Vaig començar a donar voltes a una forma d’escriure de la qual ignorava les normes”, admetia el 2016, poc després de publicar 'Mínimas de aguanieve'.
Nascuda el 1923 a Montevideo, Vitale forma part històricament de la generació del 45, a la qual pertanyen els autors uruguaians que van començar a publicar els anys 40 del segle XX. El seu debut en la poesia va ser 'La luz de esta memoria' (1949), on ja apareixen algunes de les constants de la seva obra:la precisió, la ironia i un punt de contacte amb les avantguardes. També la influència de Juan Ramón Jiménez, un dels autors que va col·laborar a forjar el seu estil.
Als 50 anys, quan ja havia publicat una desena de llibres i havia dirigit les pàgines culturals del diari 'Época', Vitale es va haver d’exiliar a Mèxic a causa de l’inici de la dictadura de Juan María Bordaberry. Des del 1990 i fins fa poc l’autora ha viscut a Austin (Texas). El jurat del premi Cervantes ha distingit Vitale “pel seu llenguatge, un dels més destacats i reconeguts de la poesia actual en llengua espanyola, que és alhora intel·lectual i popular, universal i personal, transparent i fondo”.
Al llarg d’una trajectòria de gairebé sis dècades, l’escriptora ha publicat una trentena de llibres: en poesia destaca 'Procura de lo imposible' (1988) i 'Mella y criba' (2010);en assaig, Léxico de afinidades (2014). La seva poesia completa, Obra reunida, està disponible a Tusquets des del 2017. A 'Justicia', un dels seus poemes més coneguts, escriu:“Duerme el aldeano en un colchón de heno / el pescador de esponjas descansa / sobre su mullidísima cosecha. / ¿Dormirás tú, en lenta flotación, / sobre papel escrito?”.
El premi Cervantes és, actualment, el de més prestigi de les lletres en llengua castellana i el més ben dotat a nivell institucional, amb 125.000 euros. Al llarg dels seus 43 anys d'història ha premiat majoritàriament autors espanyols –un total de 22–, però també 6 mexicans –entre els quals Carlos Fuentes (1987) i Fernando del Paso (2015)–, quatre argentins –com Jorge Luis Borges (1979) i Ernesto Sábato (1984)–, tres xilens –cas de Nicanor Parra (2011)–, tres cubans –entre els quals hi ha Alejo Carpentier (1977)–, el peruà Mario Vargas Llosa (1994) i l'uruguaià Juan Carlos Onetti (1980).
També és un dels premis literaris amb menys dones al palmarès: la primera va ser María Zambrano (1988), seguida de Dulce María Loynaz (1992), Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowska (2013). Al llarg dels seus quaranta anys d’història, el premi Cervantes l’han guanyat quatre autors catalans: Juan Marsé (2008), Ana María Matute (2010), Juan Goytisolo (2014) i Eduardo Mendoza (2016).
Jordi Nopca
Ara
