“L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat en tots els àmbits”
acec15/12/2018
(Foto:)
| |
El seu llibre desmenteix la idea de la importació massiva del castellà pel franquisme i situa uns precedents que van des dels Trastàmara i arriben fins a la generació de la revista ‘Ajoblanco’... Sí, encara avui es pot sentir de vegades que la presència del castellà a Catalunya va ser una imposició del franquisme. Que el règim de Franco va desenvolupar una política repressiva contra la llengua catalana és un fet històric terrorífic i molt documentat. Però abans de la Guerra Civil el castellà ja era la primera llengua al món editorial i el periodístic, i com a idioma de cultura portava més de cinc segles de presència continuada a Catalunya.
De fet va fins al 1150, pel matrimoni entre Ramon Berenguer i l’aragonesa Peronella. La data clau és el 1412, quan es produeix el Compromís de Casp. La dinastia Trastàmara substitueix la dels comtes de Barcelona en la Corona d’Aragó. Els Trastàmara tenen molt pes a Castella, i alguns escriptors de la cort, com ara Enrique de Villena, Francisco de Moner i Pere Torroella, conreen el bilingüisme o es passen al castellà. A partir del segle XVI aquesta castellanització va en augment, amb figures com Juan Boscán, que revoluciona la lírica espanyola, o Joaquín Setantí, antecessor de Gracián amb els seus aforismes. Quan arribem a una data considerada clau com és el 1714, la cultura catalana ja està en bona mesura castellanitzada.
El seu llibre és com una resposta a un article del 1990 de Xavier Bru de Sala en què observava la cultura catalana en castellà com una anormalitat? Abans de la Guerra Civil, en textos d’historiadors literaris catalanistes com els Rubió o Manuel de Montoliu, el fet que Catalunya comptava amb literatura en les seves dues llengües principals era una cosa sabuda i no es discutia. Però en els anys posteriors a la mort de Franco, un sector del nacionalisme opta per negar la catalanitat a aquesta tradició. El Congrés de Cultura Catalana del 1976 declara que només són escriptors catalans “els que escriuen i/o publiquen les seves obres de creació en català”. I les institucions culturals establertes pel pujolisme responen en bona mesura a aquesta concepció.
Actualment el debat entre les dues llengües pot quedar superat perquè hi ha zones de Barcelona en què tots els rètols i fins i tot els empleats tenen l’anglès com a primera llengua. També l’emigració converteix les nostres escoles en una torre de Babel… Sí, la multiculturalitat modifica el panorama. Però no és la primera vegada que la vivim. En la Corona d’Aragó s’utilitzava el català, l’aragonès, el llatí, el castellà...
Recorda una sèrie d’articles de Miquel dels Sants Oliver de començament del segle XX on feia una nòmina dels escriptors catalans en castellà. Ara n’hi ha més encara, en proporció? El Diccionari històric d’autors catalans de Fèlix Torres Amat publicat el 1836 recull més de 600 autors que havien escrit en castellà, uns 400 que ho havien fet en llatí, prop de 300 en català, uns 200 bilingües o trilingües... Actualment el percentatge d’autors en català, que voltaria el 50%, és molt més favorable a aquesta llengua.
La nòmina d’escriptors catalans en castellà i fins i tot bilingües és immensa. És impossible afavorir el diàleg? El diàleg no sol és possible sinó que és inevitable. Durant el franquisme hi va haver figures pont, com Martí de Riquer, Josep Maria Castellet i Baltasar Porcel. Avui es mouen també a cavall d’aquests dos mons, que en realitat són el mateix, autors com Pere Gimferrer, Carme Riera i Valentí Puig, i investigadors com Adolfo Sotelo, Anna Caballé, Jordi Gracia, Julià Guillamon, Sergi Doria i Jordi Amat. El món editorial i universitari propicia les interconnexions. I hi ha institucions en què les dues tradicions conflueixen, com la històrica Reial Acadèmia de Bones Lletres o l’ACEC. De persones i canals de diàleg no en falten, però cal potenciar-los més, convocar simposis, obrir plataformes, fer estudis de literatura comparada...
No creu que la influència del castellà i de l’anglès acabarà debilitant encara més el català? Quina creu que hauria de ser la normalitat entre les dues llengües? Jo crec que cal millorar el reconeixement simbòlic en les dues direccions. L’Estat hauria de fer més visible la pluriculturalitat espanyola en els seus àmbits: les institucions, els discursos dels seus representants i l’ensenyament, segons s’estipulava en la proposta de llei de llengües presentada sense èxit pels socialistes en el Senat el 2013 i en el Congrés el 2017. Cal tornar urgentíssimament a aquella llei. I les institucions culturals catalanes, mantenint mecanismes de protecció i estímul al català, també han d’assumir millor la nostra pluralitat i fer-la igualment més visible.
David Castillo
|
|
|
|
|