DONES SENSE CIUTAT
Durant els set anys que he treballat als Museus de Sitges vaig abandonar altres activitats perquè no m’hi podia dedicar. Per més que m’hi he dedicat, la feina ha estat absorbent i he constatat que la gestió burrocràtica (sí, amb doble erra) devora. I jo que sempre havia practicat la doble vida professional i literària em vaig trobar escapçada perquè la conciliació era pràcticament impossible. Vaig deixar les lletres a mínims mantenint aquest “Marge Llarg” que dóna fe de la meva existència, i vaig anar desant idees i projectes. Fins que fa gairebé quatre mesos vaig canviar de via.
Aquest raonament el tens clar quan prens distància amb el passat immediat. La creació literària durant la doble vida són en una quinzena de llibres de poesia, traduccions d’altres poetes, i un total de quaranta-un llibres i opuscles publicats; vaig fer-ne el recompte fa poc per a un cv que havia de posar al dia. I encara pren més força quan retornes a escenaris que fa temps que havies deixar. Aquests dies he pres part a les jornades organitzades pel grup de Dones i Lletres de l’ACEC amb el títol de III Jornades Dones sense ciutat, inspirat en la utopia formulada Christine de Pizan (1364-1430) a La ciutat de les donesen tant que espai lliure i igualitari.
He compartit converses amb Marta Pessarrodona, flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019 (cinquanta-un anys de premi i només sis dones); amb la poeta andalusa Juana Castro, autora d’una poesia bella i contundent centrada en la persistència d’un patriarcat tan atàvic com violent, i amb la poeta i editora Rosa Lentini, que ha donat veu i visibilitat en un esplèndid catàleg de dones escriptores des de l’editorial Igitur: de Rosa Leveroni a Djuna Barnes, de Rose Ausländer a Hilda Doolittle, de Renée Vivienne a Else Lasker-Schüler. Des del públic, les complicitats de Concha Garcia, Noni Benegas, Cinta Montagut, Susanna Rafart, Àngels Gregori; Goya Gutiérrez, editora de la revista digital de literatura Alga i Amàlia Sanchís, entre altres.
Dones sense ciutat és interpel·lació que m’ha portat a la introspecció de la pròpia poètica en tant que descoberta i recerca del “jo sóc el que escric”. Una recerca sempre des d’un doble punt de partida. Són les ciutats on he buscat i he trobat les poetes que he llegit i anostrat amb lectures, escriptura, traduccions: Anna Akhmàtova a Sant Petersburg, Maria Tsvetàieva a Moscù, Else Lasker-Schuler a Jerusalem, Sophia de Mello Breyner a Lisboa, Irene Nemirowski a Auschwitz, Karen Blixen a Rungstedlund, Ada Negri i Alda Merini a Milà, i Simona Gay, tan oblidada encara, al Rosselló, al Conflent, a Illa de Têt de cara al Canigó, el seu paisatge natal i poètic.
L’altra recerca la vaig aprendre prop de Maria Mercè Marçal quan compartíem els inicis del Comitè d’Escriptores del PEN català, quan preconitzava la recerca i construcció de la tradició poètica de les escriptores catalanes. Una tradició que a parer meu està consolidada amb generacionalment coincidents i estèticament contraposades com Caterina Albert i Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni, Montserrat Abelló i Felícia Fuster, Maria Beneyto i Maria Oleart, Carme Guasch i Quima Jaume, Mercè Rodoreda i Maria Rosa Arquimbau , Zoraida Burgos i Olga Xirinacs, Maria Aurèlia Capmany i Quima Jaume, Maria Àngels Anglada i Rosa Fabregat, Simona Gay i Renada-Laura Portet.
Dones sense ciutat que existeixen i escriuen. Cal apuntar a vers el sector acadèmic perquè després de la feina ingent del sector editorial – el que opta per la qualitat i no per la quantificació massificada – cal capgirar el cànon, els manuals, i les històries de la literatura per fer-les visibles i presents. Aquesta va ser una de les conclusions del debat. L’altra, és la necessitat d intervenir activament a favor de la paritat com a concepte i pràctica imprescindibles i no només en el medi literari. Amb l’objectiu de Christine de Pizan, per una societat més igualitària i lliure.
Vinyet Panyella
