Divendres, 22 de novembre de 2024



Castellano  


“Si ets honest amb tu mateix, ho ets a la vegada amb el lector”. Editor de Graó durant dècades, Antoni García Porta ha desenvolupat a Acantilado una obra de referència en la literatura actual.
acec11/8/2019



(Foto:)
 


Amb ‘Hor­mi­gas sal­va­jes y sui­ci­das’ corona un cicle de novel·les en què l’argu­ment sem­pre qua­dra com en una novel·la policíaca.
No són novel·les policíaques en ús. Com a con­junt totes giren al vol­tant d’un per­so­natge, Brau­del, empa­ren­tat amb l’Angel Ros de Con­se­jos de un discípulo de Mor­ri­son a un fanático de Joyce, on els pro­ta­go­nis­tes i per­so­nat­ges que els envol­ten estan tocats ja sigui per l’espi­o­natge ja sigui pel fac­tor policíac. I és clar, on apa­reix un mort l’argu­ment agafa una importància que no es pot obviar.

 

Tenen veu per­so­nal.
El prin­ci­pal en qual­se­vol gènere lite­rari és la veu, la forma nar­ra­tiva a través de la qual desen­vo­lu­pem la història. Després passa que aques­tes novel·les, mal­grat pertànyer gai­rebé a una saga, poden ser lle­gi­des per sepa­rat sense depen­dre les unes de les altres, de manera que cadas­cuna té un trac­ta­ment lite­rari, una veu, una forma, un to, un regis­tre dife­rent. No és que sigui impres­cin­di­ble que el tin­guin dife­rent, però trobo que cada relat neces­sita la seva pròpia veu i això és el que he bus­cat sem­pre. Si excep­tuem la meva mania per tre­ba­llar amb blocs on no tenen cabuda els punts i a part, cap d’aques­tes novel·les s’assem­bla, i en canvi totes per­ta­nyen a un mateix con­junt i es toquen les unes a les altres ni que sigui tan­gen­ci­al­ment.

 


La pri­mera la va publi­car a qua­tre mans amb Roberto Bolaño. Què en recorda, d’aquells anys?
No recordo gaire cosa perquè tinc una memòria des­as­trosa des de ben petit. Con­servo sen­sa­ci­ons. Va ser una experiència i una aven­tura que encai­xava amb tot el que vivíem en aquells moments. Tot era intens. Estem par­lant dels pri­mers anys vui­tanta i volíem que tot ple­gat fos pur i gran i dife­rent, i que ho fos tot alhora. No és que fos l’època, sinó que érem joves. Literària­ment par­lant, Bolaño deia que els vui­tanta serien nos­tres, i, en fi, en el seu cas es va equi­vo­car d’uns setze anys i en el meu de moment en por­tem qua­ranta i encara no trobo que hi hagi hagut un sol any que pugui dir que aquest ha estat el meu any. Era el món de les il·lusi­ons que després aniríem per­dent a cops con­tra la rea­li­tat. Ara se’ns fa difícil d’ima­gi­nar algú que tre­ba­lli venent biju­te­ria per als turis­tes en un poble de la costa i que vis­qui a la mateixa rebo­tiga on escriu novel·les quan tanca. Això feia Bolaño. Amb els anys aca­bes pen­sant que todo tiempo pasado fue mejor, però no és veri­tat. Era nefast tot el que ens envol­tava, i amb aquest tot vull dir que ens sem­blava tot o gai­rebé tot tan nefast que jo mateix vaig dei­xar d’escriure deu o dotze anys.

 


El títol era un home­natge a Mario San­ti­ago Papas­quiaro...
Pri­mer la novel·la es titu­lava Flo­res para Mor­ri­son, però en un moment d’ins­pi­ració Bolaño devia pro­po­sar Con­se­jos de un discípulo de Mor­ri­son a un fanático de Joyce, en home­natge al poema Con­se­jos de un discípulo de Marx a un fanático de Hei­deg­ger del seu amic Mario San­ti­ago. Em va agra­dar a la pri­mera. Era llarg, però, i què? Al final aca­bes pen­sant que si el pro­blema és la llar­gada d’un títol o la seva com­ple­xi­tat és que no has entès res en lite­ra­tura. Ni tan sols tinc res en con­tra dels que no lle­gei­xen, però jo he d’anar a la meva i fer la meva obra o la meva lite­ra­tura i ser honest amb mi mateix. Si ets honest amb tu mateix, ho ets a la vegada amb el lec­tor. No ens vàrem posar a escriure per agra­dar al públic. En tot cas, a nosal­tres matei­xos.

 


Durant molts anys ha fet d’edi­tor de peda­go­gia cata­lana.
A par­tir de la pri­mera redacció de Con­se­jos..., vaig deci­dir que, per més que la lite­ra­tura me la prengués amb la seri­o­si­tat que reque­reix l’ofici d’escrip­tor, en rea­li­tat l’espe­rit amb què l’afron­ta­ria seria el d’un hobby, i això ho pen­sava lla­vors i ho segueixo pen­sant ara perquè allò que vull fer, això que en diem l’obra, no admet cap mena de nego­ci­ació. No he estat dis­po­sat mai a escriure segons el mer­cat i això m’ho ha permès el fet de tenir una altra feina. L’àvia deia que qui té el cul llo­gat no seu on vol. Dit això, els anys de Graó han estat insu­pe­ra­bles com a feina, he tre­ba­llat amb amics que, ara que fa anys que soc fora, encara ho són.

 


Com ho ha com­pa­gi­nat?
Quan tre­ba­lles en una empresa com Graó tens clar que pre­tens apor­tar el teu petit gra de sorra per a la millora del món. Sem­bla una ingenuïtat, però és així com es fan coses que can­vien coses. Molts grans de sorra fan una platja. Cosa que no s’ha d’enten­dre com a bonisme, sinó com a cons­ta­tació que si les coses no les fem nosal­tres ningú ens les farà. Cap al 1993 anava satu­rat de feina, amb jor­na­des de deu o dotze hores. Em cre­ava un bucle que no em per­me­tia dor­mir. Un metge em va acon­se­llar que em busqués un hobby, i com que el Bolaño no dei­xava de repe­tir-me allò de “escribe, Tonet”, doncs vaig aga­far-me jor­nada inten­siva per tor­nar a escriure. Era el hobby que havia dei­xat i que tenia més a mà.
   

David Castillo
Diari Avui



   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2