“Hi ha fra­ses que cap­tu­ren l’espe­rit. Car­to­gra­fien espais que tra­ves­sem, tor­nem a tra­ves­sar, inten­tem explo­tar i habi­tar.” Aquesta cita, extreta d’Errata. Una vida a exa­men (Proa, 1999), expressa a la per­fecció l’uni­vers intel·lec­tual, i alhora físic, de George Stei­ner, que ha mort als 90 anys. Nas­cut als afo­res de París dins una família jueva d’ori­gen vienès ins­tal·lada final­ment a Nova York, Stei­ner va estu­diar a Chi­cago i va aca­bar obte­nint la plaça defi­ni­tiva a Cam­bridge, on ha mort envol­tat dels seus dotze mil lli­bres. En un diàleg biogràfic amb Antoine Spire, que va publi­car Much­nik, Stei­ner recor­dava que la tra­dició de la seva família era que el pare fes diners perquè el fill pogués ser rabí en un sen­tit ampli: estudiós, pro­fes­sor, artista... Per exem­ple, fa dos anys expli­cava en una entre­vista que llui­tava con­tra la gran amenaça de l’Alz­hei­mer tra­duint cada dia unes línies en els qua­tre idi­o­mes que domi­nava: francès, ale­many, anglès i italià, que ado­rava. Evo­cava que la seva mare començava la frase en una llen­gua i l’aca­bava en una altra sense ado­nar-se’n. També aquesta ha estat la seva vida, la no exclu­si­va­ment lli­bresca i intel·lec­tual, sem­pre amb la lite­ra­tura al cen­tre del focus, però sense obli­dar tot el que hi havia al vol­tant.

No puc obli­dar l’impacte que ens va cau­sar la publi­cació als anys setanta d’Extra­ter­ri­to­rial. Quan Bar­ral edi­tors va petar, els seus fons es van repar­tir per tots els racons i el lli­bre va ser devo­rat per una massa amorfa, la dels que pre­teníem cop­sar la inves­ti­gació sobre el llen­guatge que ha trans­for­mat la meto­do­lo­gia dels estu­dis de filo­so­fia, psi­co­lo­gia, antro­po­lo­gia i ciències soci­als. La tesi del lli­bre, i la con­clusió, era con­fi­gu­rar la revo­lució del llen­guatge dins la nos­tra experiència literària. Defi­nit com un dels grans mes­tres de la lite­ra­tura com­pa­rada, Stei­ner ja ho era abans de l’apo­geu i decadència dels com­pa­ra­tis­tes. Limi­tat, com també va pas­sar al fa poc tras­pas­sat Harold Bloom, als idi­o­mes domi­nats, Stei­ner no va obli­dar les seves limi­ta­ci­ons i no es va can­sar de pre­sen­tar-se al món nu amb els seus conei­xe­ments, i, sobre­tot, amb la gimnàstica intel·lec­tual quo­ti­di­ana. Un dels pro­ble­mes de l’edu­cació i de l’ense­nya­ment és pro­gra­mar cer­vells a través de pro­ves, en què el tri­om­fa­dor és el que les supera quan les mar­quen els pro­fes­sors. Ningú s’adona que el conei­xe­ment és una car­rera de fons, un hàbit no pun­tual, mai cir­cums­crit a una assig­na­tura o a un exa­men. L’edu­cació amb exàmens queda reduïda al fracàs, com la cen­dra és el resul­tat d’un incendi. Stei­ner en va ser cons­ci­ent i va man­te­nir la curi­o­si­tat i la moti­vació fins que les for­ces han dit prou. A par­tir d’aquí, con­vindrà repas­sar els seus tex­tos i fer-nos-en còmpli­ces de nou, o rebut­jar-los. Aquesta nit he relle­git l’assaig sobre Trotski i la ima­gi­nació tràgica en el volum Len­guaje y silen­cio. En un dels subrat­llats, qüesti­ona: “Era Trotski, com va sug­ge­rir Sta­lin, massa orgullós per llui­tar?” Sobta la pre­gunta, perquè el revo­lu­ci­o­nari, mal­grat els seus múlti­ples errors, va ser un mili­tar i va morir en com­bat en mans d’un traïdor del PSUC. Stei­ner reco­neix que el comu­nisme va ser un motor, la força cen­tral, d’una bona part de la millor lite­ra­tura del segle XX, a diferència del fei­xisme, que va ser poc més que una moda. La pers­picàcia de l’anàlisi del pen­sa­dor ha estat, també, mirar-se al mirall de les con­tra­dic­ci­ons.

Com és que hem fet cas d’algú que dub­tava d’ell mateix en cada pàgina? Com es pot lle­gir un mora­lista que dubta de la moral? En la nota intro­ductòria de Los libros que nunca he escrito, ens diu: “Un lli­bre no escrit és alguna cosa més que un buit. Acom­pa­nya la resta de l’obra que un ha fet com una ombra irònica i trista. És una de les vides que podríem haver vis­cut, un dels viat­ges que mai no vam empren­dre. La filo­so­fia ense­nya que la negació pot ser deter­mi­nant...” I acaba amb una con­clusió lúcida i ambi­gua: “Ens podria haver permès fra­cas­sar millor. O pot­ser no.” El dubte cons­tant i l’absència de veri­tat con­tun­dent l’han fet escriure ben al caire de l’abisme, con­tem­plant-lo al més pur estil de Nietz­sche, al qual va rei­vin­di­car i cri­ti­car.

Mai ens can­sa­rem de lle­gir George Stei­ner, perquè els seus lli­bres de pen­sa­ment són sem­pre peces literàries, sovint a prop de la poe­sia, sobre­tot de l’afo­risme. A Diez (posi­bles) razo­nes para la tris­teza del pen­sa­mi­ento (dins els excel·lents lli­brets de but­xaca de Siru­ela), parla de les men­ti­des de la vida d’Ibsen abans d’objec­tar: “Com més ferotge és la pressió del pen­sa­ment, més resis­tent és el llen­guatge que l’embol­ca­lla.” I, en un ter­reny més des­crip­tiu, observa que a Shakes­pe­are el pre­o­cu­pa­ven molt els som­riu­res dels mal­vats després de sin­te­tit­zar que el som­riure és l’antítesi del riure. En fi, refle­xi­ons sobre el llen­guatge i la lite­ra­tura en l’exer­cici de vida que George Stei­ner ens va rega­lar.

David Castillo