Divendres, 22 de novembre de 2024



Castellano  


Jordi Amat publica ‘El fill del xofer’ sobre qui va destapar el cas Banca Catalana i va ser el primer director de TV3
acec11/11/2020



(Foto:)
 
Jordi Amat: “He fet algunes biografies de personatges exemplars i el cas d’Alfons Quintà és d’algú execrable”


El filòleg i peri­o­dista Jordi Amat ha escrit les bio­gra­fies de “per­so­nes exem­plars” com ell mateix les ha des­crit com Josep Benet o Josep Maria Vila­seca.


No obs­tant això, ara publica la bio­gra­fia d’un per­sona que ha defi­nit com “exe­cra­ble”, la del peri­o­dista Alfons Quintà (Figue­res 1943-Bar­ce­lona 2016), que va ser advo­cat i jutge, que el 19 de desem­bre de 2016 va assas­si­nar la seva dona i després es va suïcidar amb una esco­peta de caça.


Així, remarca que és “un per­so­natge malalt, des­a­gra­da­ble i amb la plena consciència d’exer­cir el poder d’una manera despòtica”. El fill del xofer arriba a les lli­bre­ries aquest dime­cres en català publi­cat per Edi­ci­ons 62 i en cas­tellà, per Tus­quets Edi­to­res.


Cres­cut a l’ombra de Josep Pla, Quintà va ser el pri­mer dele­gat a Cata­lu­nya del diari El País, des d’on va des­ta­par el cas Banca Cata­lana, des­a­fi­ant Jordi Pujol i va ser el pri­mer direc­tor de TV3, nome­nat, segons ell mateix va con­fes­sar, per tot el que sabia i callava de la rebo­tiga del poder. Va exer­cir de jutge suplent, i va aca­bar els seus dies al Diari de Girona.


Amat explica que en un pri­mer moment tenia “una idea vaga” de qui era Quintà, però conei­xia que exis­tia el mis­teri de com algú que des­tapa el cas Banca Cata­lana als 80, és esco­llit dos anys després direc­tor de TV3.


Amat des­taca que, un mes després de la mort de Quintà, va publi­car un arti­cle a La Van­guar­dia que es deia el fill del xofer. Remarca que la figura del xofer és de la màxima con­fiança i el pare de Quintà era el xofer de Josep Pla.


“És gràcies a aquesta relació del pare, a qui el fill odi­ava a mort, que ell té un back­ground sobre quin és el poder català durant el fran­quisme que cap altra peri­o­dista de la seva gene­ració té”.


L’autor indica que Quintà va començar a fer peri­o­disme sabent unes coses que ningú sabia i és perquè havia cres­cut veient la gent que havia vist Josep Pla, intel·lec­tu­als, ban­quers, empre­ses i polítics.


“Ell té un conei­xe­ment que li per­met jugar amb la infor­mació i des de molt d’hora sap que la infor­mació és poder i lla­vors comença a fer-la ser­vir d’aquesta manera i des de molt aviat amb cer­tes mani­fes­ta­ci­ons clares de psi­co­pa­tia”.


Amat asse­gura que el mal és “fas­ci­nant” i el poder també. “I només pots tenir una relació adulta amb la veri­tat si t’enca­res a la cara fosca i clara del poder i del mal, i ell ho per­me­tia amb la par­ti­cu­la­ri­tat que el mal que em per­me­tia veure era el seu i el del meu país”.


Creu que hi ha bas­tants pocs per­so­nat­ges com ell que van des de la cul­tura de la tran­sició fins que mor Quintà, l’any 2016, que per­me­tin “acce­dir al món de la clo­aca perquè ell por­tava la clo­aca dins i estava habi­tuat a viure-hi.


Això el feia fas­ci­nant en el pit­jor sen­tit de la paraula, però neces­sari per saber quina és la nos­tra veri­tat i aquest és el motor que fa el per­so­natge fas­ci­nant, que és el seu mal i el nos­tre mal”.


Entre altres exem­ples, l’autor narra que Quintà va ser una per­sona que se sap que l’estiu de 1968 per­se­gueix a la seva pare­lla amb una pis­tola per l’Avin­guda Meri­di­ana; és “algú que mer­ca­deja amb la infor­mació per ocu­par posi­ci­ons de poder i que assetja sem­pre que pot a dones que tre­ba­llen a les seves ordres. M’ha estat molt difícil tro­bar per­fils posi­tius del per­so­natge”.


En aquest sen­tit, remarca que és “un per­so­natge malalt, des­a­gra­da­ble i amb la plena consciència d’exer­cir el poder d’una manera despòtica”.


Amat afirma que Quintà és algú que “vol tenir el màxim poder perquè és així com pot fer mal. La pre­gunta és: per què vol fer mal?”


L’autor explica que gent que el va conèixer par­lava de l’odi obses­siu que sen­tia vers el seu pare per “mal­trac­tes severs i perquè el seu pare sem­bla que tenia una doble vida”.


Explica que un dels grans rep­tes d’escriure bio­gra­fies és com abor­dar els per­so­nat­ges malig­nes i quin sen­tit té mos­trar el mal. “La quar­tada moral de fer un exer­cici indigne de reha­bi­li­tar dis­cur­si­va­ment un ésser sinis­tre és que si no som cons­ci­ents d’aquesta dimensió en la nos­tra vida i soci­e­tat som més vul­ne­ra­bles”.


L’autor explica que ha inten­tat que no hi hagues­sin adjec­tius qua­li­fi­ca­tius al lli­bre i quants “més fets com fos pos­si­ble ente­nent que era la des­cripció de situ­a­ci­ons on es valo­rava al per­so­natge. M’agrada dir que és una novel·la de fets reals. Vaig pen­sar que el text tenia més veri­tat humana quan no hi havia un judici per­ma­nent per part de nar­ra­dor”.


Règim del 78

“Mol­tes vega­des hem pen­sat que el règim del 78 no anava amb els cata­lans i em sem­bla que el lli­bre explica que el pujo­lisme va ser la versió cata­lana del règim del 78 i no és menor el paper que en la reso­lució de Banca Cata­lana té el rei”.


Amat recorda que aquesta es va con­ver­tir en una qüestió d’estat i quan El País va dei­xar d’infor­mar de Banca Cata­lana és perquè era una qüestió d’estat.





El fill del xofer, Edicions 62. Traducció de Ricard Vela 

El hijo del chófer. Tusquets Editores


   
Vídeo destacat

 
Presentació del llibre 'Atreverse a saber'

[+] Vídeos

 

 

 

 

¿Vols rebre el butlletí electrònic de l'ACEC?

 

 
 
 

PATROCINADA PER

Pagina nueva 2