La setmana passada, mentre parlàvem amb Flàvia Company –amb el nou heterònim, Andrea Mayo–, un ocellot ens enviava uns inquietants udols des de la immensa selva, paisatge de la cabana a més de sis-cents quilòmetres al sud de Buenos Aires. Després, la Flàvia em va aclarir que es tractava d’un ximango, un rapinyaire del sud d’Amèrica, de quaranta centímetres, una senyora bèstia, diríem. L’escriptora em va cantar un refrany: “No gastar pólvora en chimango”, entenent que no hi ha manera de cuinar-los. L’aparició de l’ocell no és accidental, perquè la primera novel·la d’Andrea Mayo, La planta carnívora (Proa), té molts aspectes de rapinya, de maltractament, d’intentar devorar la personalitat de l’altre, una història de ficció sobre la realitat d’una parella de dones en què el domini i el poder deixen de ser acceptats per una d’elles.
Amb títol prou explícit, la novel·la indaga en la crueltat humana, en els límits, en l’atracció sexual i amorosa. La Flàvia ho té clar: “Andrea Mayo investiga qüestions que tenen més a veure amb el poder que amb l’afecte. Tracta del maltractament d’una dona envers una altra, i de les seqüeles que deixa una relació com aquesta.” Li pregunto si es tracta d’una història autobiogràfica, però ho nega. La qüestió més formal, la relació d’una parella en què apareixen comportaments violents, és una línia de frontera entre realitat i ficció que explorarà el nou heterònim. “A partir d’ara, tot el que expliqui serà veritat”, sentencia de manera eloqüent i provocadora. La narració està estructurada en episodis breus, amb un to més o menys clàssic. Està recreada amb un estil viu, nerviós, plàstic, tens i, fins i tot, una actitud de provocació cap al lector, que es pot portar fins a passar-nos un informe policial de denúncia per omplir, i que podríem omplir nosaltres mateixos si tinguéssim dubtes del tipus de relació que mantenim.
23 anys després de la publicació de Dame placer, que es reedita el mateix dia de la sortida de La planta carnívora, la Flàvia considera que la literatura “és un joc”. “L’art és comunicació”, diu, i no dubta a relatar els equilibris que tindrà la seva nova personalitat després d’anunciar que com a Flàvia Company no tornarà a publicar mai: “Andrea Mayo explicarà casos reals dels quals tingui notícia, des de la ficció explicarà la realitat, és a dir, al contrari del que fem: parlar des de la realitat cap a la ficció.” Tenim clars els possibles equívocs, però Company és una de les escriptores més intel·ligents del panorama, que ja publicava novel·les molt joveneta a l’editorial de la revista Quimera i ha mantingut en català i en castellà el llistó ben alt: “Aquesta és una història real, però no autobiogràfica. No parteix necessàriament de la realitat ni de la biografia personal, però parla del que conec, perquè no et pots involucrar en el que no saps.” De fet, la novel·la descriu les fantasies del que no veu, d’algú que li ha demanat l’experiència dels altres.
Realitat i ficció mantenen un túnel de connexió. “M’interessa aquest binomi i, més que autobiogràfica, és una exploració de les nostres identitats, què som, qui som, com ens construïm”, explica. La construcció de la identitat ha estat un tema predilecte de la Flàvia al llarg de la seva carrera, amb novel·les extraordinàries, i mantenint-se al marge de les dictadures del mercat.
Ara ens porta una relació tòxica. “No faria cap distinció pel fet que siguin dues dones, sinó que són dues persones. La societat no és de cap dels gèneres, no és específica. Explico els trastorns i els deliris d’algunes persones, de la nul·la educació emocional. Què significa l’amor, la confiança, l’entrega...? Tenim una visió absurda de l’amor romàntic. Hi ha moltes coses que fan tòxica una relació, massa obstacles per impedir que sigui una font de felicitat”, assenyala. El ximango ens torna a cridar des del fons de la selva.
David Castillo
