Era a una sessió de fotos amb el Xarim Aresté i amb la Canon del Gerard Quin­tana quan una tru­cada del diari m’infor­mava de la mort del poeta Joan Mar­ga­rit, vell amic des de començament dels vui­tanta i mes­tre per a molts de nosal­tres. Guia generós, però sem­pre des de la paraula. Mar­ga­rit t’aju­dava a per­fi­lar un poema i treure-li incor­rec­ci­ons, però mai t’obria por­tes perquè sabia que el nos­tre ofici era dur i no valien reco­ma­na­ci­ons. Jo sem­pre havia pen­sat que el seu ori­gen, en un feréstec poble de la Segarra, havia estat un incen­tiu per a un home que es va moure en la poe­sia de tocar de peus a terra i el càlcul d’estruc­tu­res a l’arqui­tec­tura. No hem d’obli­dar que el poeta va ser durant anys mes­tre d’arqui­tec­tes i cada cop que hi havia un enfon­sa­ment a la ciu­tat, la seva empresa hi acu­dia, fos en un túnel, el forat del Car­mel o les aigües d’un edi­fici del Coll, on me’l vaig tro­bar un dia amb el casc entre obrers, engi­nyers i geòlegs. Alguns poe­mes dels seus lli­bres més nota­bles par­la­ven d’això. I quan es va jubi­lar el pri­mer que em va dir és que ja no hau­ria de témer mai més tru­ca­des de mati­nada perquè un dels seus edi­fici s’havia enfon­sat amb morts.

Gerard Quin­tana, que ha estat gai­rebé tan insul­tat pel seu premi Ramon Llull com ho havia estat el Joan quan va rebre el Cer­van­tes, imme­di­a­ta­ment va citar el poema ''Els morts'', que el Joan sem­pre reci­tava posant èmfasi i picant la paret: “Els tres cops dels pal­mells damunt del mur: / Un, dos, tres: pica paret. / Ens llan­cem enda­vant men­tre res­so­nen / i ens atu­rem mirant l’esquena de la Mort, / que es gira molt de pressa per sor­pren­dre / els qui es mouen encara amb l’embran­zida / i els fa fora per sem­pre d’aquest joc.”

La inter­pre­tació d’un poema de tan­tes lec­tu­res ja ser­vi­ria per omplir aquest obi­tu­ari, però l’única con­clusió és la tris­tesa. Durant les últi­mes set­ma­nes i mesos des que se li va decla­rar el càncer que ha posat fi a la seva vida, vaig par­lar amb el Joan en dife­rents oca­si­ons. Li tru­cava al matí perquè a la tarda es que­dava sense for­ces i amb la gola seca a causa dels trac­ta­ments. Un matí em va dir amb sorna que anava cap al pòquer: “Què vols que faci ja? Tinc els tres asos, quasi 83 anys, el càncer que no em deixa i la pos­si­bi­li­tat del coro­na­vi­rus. Tot té un final i el meu sem­bla ja deci­dit.” Vaig con­ti­nuar pro­vant de tro­bar-lo, però va dei­xar de res­pon­dre. Fa apro­xi­ma­da­ment una set­mana em va tru­car ell per dir-me, amb veu d’ultra­tomba, que el quart trac­ta­ment també havia fra­cas­sat i que li que­da­ven poques coses a fer. Eren més de les sis de la tarda i tenia ganes de par­lar. Amb prou fei­nes es podia pas­se­jar pel pas­sadís de casa, però estava molt con­tent perquè havia pogut enlles­tir un últim poe­mari i el seu edi­tor Josep Lluch –al qual apre­ci­ava– l’havia rebut. Quan es va fati­gar, suposo que també pels meus intents infruc­tu­o­sos de donar-li ànims, va dir que espe­rava poder-me tor­nar a tru­car.

Enrere que­den infi­ni­tat de reci­tals ple­gats, viat­ges a ciu­tats insos­pi­ta­des i, sobre­tot, con­ver­ses que podien ser indis­tin­ta­ment sobre aspec­tes de l’arqui­tec­tura que m’interes­sa­ven, sobre el jazz clàssic i, sobre­tot, sobre les for­mes poètiques que l’apas­si­o­na­ven. Cami­nant pel car­rer, mirava unes case­tes bai­xes de Gràcia i les col·locava per davant dels palaus i el luxe. Li agra­dava l’aus­te­ri­tat i la sen­zi­llesa. En arqui­tec­tura, en música i també en poe­sia, de la qual dema­nava que fos intel·ligi­ble. “Si vostè no ho entén és que no fun­ci­ona”, con­tes­tava en el moment del torn de pre­gun­tes als reci­tals. Una vegada va venir al meu pis del Ras­pall i em va renyar pels milers de lli­bres a les parets, no tant pel pes que el feia peri­llar sinó pel fet de tenir-ne tants: “Mira els savis de l’anti­gui­tat, es movien amb els lli­bres que caben en un bagul.” Cos­tava força dur-li la contrària perquè segu­ra­ment tenia raó, però molts de nosal­tres som com les iaies que acu­mu­len men­jar cada cop que algun polític fa un pet.

La seva obra és plena de poe­mes des­car­tats per ell mateix: infi­ni­tat de lli­bres liqui­dats al cent per cent en anto­lo­gies i sem­pre amb els últims a l’avant­guarda. Entre els últims, un d’auto­bi­ogràfic en prosa, una anto­lo­gia i una poètica, tots al Grup 62, que també té l’inèdit.

Des dels pri­mers lli­bres publi­cats a començament dels anys sei­xanta, Mar­ga­rit havia revi­sat pro­fun­da­ment la seva obra men­tre bas­tia amb un ribot sense con­tem­pla­ci­ons els nous poe­mes. De fet, en l’última anto­lo­gia, Sense el dolor no hauríem esti­mat, reduïa a dos poe­mes vint anys d’obra. Res­pec­tava una mica més l’eix cen­tral, que s’ini­cia amb Estació de França (1999), publi­cat en una edició bilingüe a Hiperión de Madrid perquè no tro­bava inter­lo­cu­tors vàlids en l’edició d’aquí. El lli­bre va ser un gran èxit a tot el país i de gran pro­jecció inter­na­ci­o­nal. Seria el pre­ce­dent de Joana, del 2002, poe­mari elegíac a la seva esti­mada filla i com­pa­nya de l’estudi d’arqui­tec­tura, un lli­bre mar­cat pel dolor, amb moments que mos­tra­ven la des­trucció que implica la vida: “Plo­via amb dei­xa­desa. / A les nou de la nit –dinou d’octu­bre– / la Joana arri­bava espan­tada al quiròfan / vol­tada per nosal­tres, que ens quedàvem / a la saleta mal il·lumi­nada de vora els ascen­sors. / Diu que ella, en un intent des­es­pe­rat / de sal­var-se, va dir t’estimo al metge...”

Tot i ser un poe­mari que podríem equi­pa­rar a la reper­cussió que va tenir Esti­mada Marta, de Miquel Martí i Pol, Joana no va tenir efec­tes terapèutics perquè el Joan es va des­fer. En algu­nes de les gires que vam fer durant la pri­mera dècada del segle, pre­fe­ria que­dar-se als hotels, cor­re­gia poe­mes nous i plo­rava per les filles mor­tes, pel pas del temps, pels records de la joven­tut, però també man­te­nia el crit d’espe­rança quan par­lava dels altres fills, Mònica i Car­les, de la seva dona Mari­ona Ribalta o del seu esti­mat soci Car­les Buxadé. O pel trom­pe­tista Chet Baker i pels seus amics poe­tes Martí Pol, Pere Rovira, Jaume Pont, Sam Abrams o García Mon­tero.

Joana va espe­ro­nar defi­ni­ti­va­ment la seva obra fins a con­ver­tir-lo en el poeta més lle­git i en molts sec­tors en el més admi­rat de la poe­sia cata­lana. La pri­mera dècada del nou segle l’acaba amb tres lli­bres des­ta­cats: Càlcul d’estruc­tu­res (2005), Casa de mise­ricòrdia (2007) i Mis­te­ri­o­sa­ment feliç (2008). Mar­ga­rit s’havia fet fort després de la pèrdua i es mos­trava pletòric, com al poema epifànic Amor i super­vivència: “Des­truït el pas­sat, sem­pre inten­tem / recons­truir-lo, com a un casa­lot. / Però no hi viu ningú. No hi ha ni la litúrgia / que té de mati­nada l’auto­pista. / Com­prenc ja poques coses d’aquells dies. / Que­den els resul­tats. Durs a vega­des. / Una casa de nines i l’escalf / que ocul­ta­ven la teva sole­dat. / Feri­des llet­ges sota benes blan­ques. / Camino sota llu­nes impe­ca­bles / que van lluir en la teva infància, sento un ordre de con­tes d’ador­mir-te...”

Entre els poe­ma­ris de l’últim cicle de la seva obra, Es perd el senyal, publi­cat el 2012, resulta gai­rebé profètic. Té imat­ges on el dolor i l’amor for­men un binomi devo­ra­dor i devas­ta­dor, com Pri­mera nit a Forès, la seva residència esti­uenca prop de la seva Sanaüja natal: “La casa aban­do­nada quan va aca­bar la guerra. / Amb el vent asset­jant per les fines­tres / i remors d’aus noc­tur­nes a les teu­les, / no trans­me­tia una pau de llar / en aquest món on cal tenir una casa. / L’empa­rança va ser aquells murs de pedra. / No que­dava cap més record que el sutge / gelat enver­nis­sant la llar de foc. / Per tenir casa has de gua­nyar la guerra.”

Recordo quan me’l va lle­gir. Em con­vi­dava sovint a esmor­zar en cafe­te­ries o gran­ges del vol­tant de Fran­cesc Macià, per Sant Ger­vasi petit o prop de l’avin­guda del Tibi­dabo, on deia que no li cos­tava tant apar­car l’Audi. Dema­nava iogurts i pas­tes de xoco­lata. Un dia, men­tre lle­gia un dels poe­mes, se’ns va acos­tar una noia que el va iden­ti­fi­car. Ell em va pre­sen­tar i li vam fir­mar una dedi­catòria en un tovalló, a ella i a una de les cam­bre­res cuba­nes, que ens va com­pa­rar amb Martí. No recordo el comen­tari, però no va ser amb el típic to bur­leta dels que freqüenten els del gènere sinó que va inter­pre­tar-ho com una victòria davant el silenci que habita majo­ritària­ment les nos­tres vides. Una vegada, a casa, li vaig ense­nyar els seus lli­bres vells i li vaig retreure que fos des­truc­tiu amb lli­bres que ens havien mar­cat tant. “Cal ser infle­xi­ble”, va sen­ten­ciar. Me’ls miro dedi­cats, alguns antics, men­tre lle­geixo el Poètica, que és encara nove­tat, i resulta reve­la­dor, un punt final que com­porta el que és i serà Mar­ga­rit a par­tir d’ara, un dels poe­tes més lle­gits i esti­mats del nos­tre pano­rama: “En el nos­tre uni­vers, la com­ple­xi­tat –la vida– ve donada per la monu­men­tal com­bi­natòria de partícules sim­ples –ele­men­tals, les hem ano­me­nat, amb un adjec­tiu més concís encara–. Avan­cem cap a alguna cosa que només acaba per ser-ho després d’una enorme quan­ti­tat de com­bi­na­ci­ons. Avan­cem cap al màxim de la pròpia com­ple­xi­tat, i això ha de dei­xar d’ocórrer tan sols amb la vellesa o la mort. Les per­so­nes a les quals la vida cansa en excés, per la seva pròpia debi­li­tat o perquè els ha tocat una situ­ació de par­tida molt dura i difícil, de vega­des són pro­clius a bus­car refugi en un des­cens d’aquesta com­ple­xi­tat, a bus­car la sen­zi­llesa, una sen­zi­llesa que els va debi­li­tant més encara, perquè la sen­zi­llesa només pot gau­dir-se al final de la vida, com un retorn.”

David Castillo

X.C

Proa publicarà en els pròxims mesos el nou poemari de Joan Margarit , Animal de bosc, ara ja pòstum. Entre molts altres llibres de Margarit –inclòs Per tenir casa cal guanyar la guerra, el seu llibre de memòries, on rememora la seva infància itinerant per Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona i Barcelona–, Proa va publicar el maig passat el que fins ara era l’últim llibre del poeta, l’antologia personal Sense el dolor no hauríem estimat. Ahir es va avançar un dels poemes inèdits d’Animal de bosc, titulat La casa:

Ens protegeix i guarda el que hem sigut. / Allò que mai no trobarà ningú: / sostres on hem deixat mirades de dolor, / veus que han quedat, callades, en els murs. /  La casa organitza el seu futur oblit. / De sobte, un corrent d’aire i una porta / que es tanca amb un cop sec com un avís. / Cadascú és casa seva, la que s’ha construït. / I que, al final, es buida.

Publiqem alguns fragments de diverses entrevistes realitzades a Joan Margarit al llarg dels anys, publicades al diari Avui, a la revista Presència durant la seva llarga etapa com a suplement dominical d’El Punt, i també a El Punt Avui.

“Sóc eclèctic, amb una obsessió per la llibertat personal que em porta a no lligar-me a cap moviment concret. Si una cosa no m’agrada, és ser soci de res.”

(Avui, 3 de maig del 1986)

“Jo procuro ser educat, ser cordial i no ofendre. Fins i tot sé dir mentides pietoses. Excepte en un territori, que és el de la poesia. Si algú ve a preguntar-me alguna cosa, s’ha d’arriscar a sentir el que penso.”  (Avui, 6 de gener del 1991)

“Fer poesia és una forma de viure. No és un ofici. El poeta manté una vida. I una vida està composta de l’ofici, de l’amor, del desamor, dels sentiments, de tot el que vulguis...”  (Avui, 27 d’agost del 1999)

“Per a mi la literatura i la vida han coincidit sempre. No concebo la literatura al marge de la vida, en poesia [...] Jo, escrigui en castellà o en català, he escrit sobre el meu interior i el que veia de fora passat per mi, no he canviat de temes ni res. Dit això, quan canvies de llengua poèticament canvies tota una estructura, i fas un altre poema. Quan faig els poemes en català i castellà alhora de fet estic fent dos poemes, d’alguna manera.”  (Avui, 23 de setembre del 2004)

“Ser vell no vol dir estar bé o malament. Es pot estar malament als trenta anys i molt bé als vuitanta. No és aquest el tema. Que al final et trobaràs molt malament, segur, però deixant això de banda, el cert és que fer-se vell és tenir molt més passat que futur. Doncs, bé: jo sóc vell. Ara, aquells poemes que rebutjo... No li sembla natural que, a mesura que vas fent alguna cosa, la facis millor? Jo sé que era més bon arquitecte als cinquanta anys que als trenta. És normal, doncs, que la mitjana de qualitat dels meus poemes hagi anat pujant. És per això que salvo pocs poemes d’aquella època [...] Però jo no rebutjo la joventut: el que rebutjo són molts dels poemes que vaig escriure durant aquells anys. Què més voldria, que fossin bons! Però un poema és només el que hi ha en un paper, no és cap altra cosa. Si jo ara pogués escriure tal com ho faig, podent tenir la visió de quan tenia trenta anys, li asseguro que els salvaria. Però si el que vaig escriure llavors ara no m’agrada, què vol que hi faci?”  (Presència, 29 d’abril del 2005)

“Per comunicar una emoció no has d’estar emocionat. És el que deia Voltaire. No cal plorar quan expliques que plores. Hi ha d’haver exercici d’allunyament. En poesia has de tenir uns camins interiors propis molt ben traçats en què els sentiments circulin amb llibertat per poder veure què hi ha en ells de veritat transmissible. [....] Una característica de la poesia és dir al màxim amb al mínim de recursos. I l’altra és l’exactitud.”  (Avui, 1 de novembre de 2006) 

“A Barcelona hi he desenvolupat la meva activitat com a arquitecte i com a poeta, perquè he escrit molt als bars i cafès. Més que passejar per Barcelona, m’agrada seure en un lloc de Barcelona i veure com Barcelona passa per davant meu. [...]   He segut molts anys a la Rambla, al cafè de l’Òpera, en antics cafès que ja no hi són, al Glaciar, a l’Oro del Rin, al Vienès, al Tèrminus... Barcelona es va equivocar enderrocant-los i substituint-los per altres coses més modernes. Aquests grans cafès antics en ciutats com Roma o París no solament encara hi són, sinó que sempre han estat rendibles. [...]   Jo no enyoro res. La ciutat és una cosa viva. La virtut més important de la ciutat és la flexibilitat, que tot ho entoma, destruccions, creacions... La flexibilitat és allò potent de la gran ciutat, un poble petit no ho té. [...]  Jo Barcelona procuro no somiar-la. Me la miro intentant buscar la veritat.”  (El Punt Avui, 23 de setembre del 2010, com a pregoner de la Mercè)

“Ara més que mai ens cal molta poesia. Escrivint poesia, estic utilitzant un mètode de supervivència, i per això penso que els lectors em segueixen. En aquest sentit, s’estableix una relació molt estreta entre el lector i l’autor. [...] En tot cas, crec que tinc més dones lectores, perquè les dones tenen una intuïció més clara que els homes, sovint capficats en altres interessos més barroers.”  (El Punt Avui, 4 de novembre del 2017)