El seu nom és un decasíl·lab perfecte (el clàssic endecasílabo castellà): José Manuel Caballero Bonald. Com si alguna cosa, des de la naixença, ja el predisposés al ritme de la poesia, el gènere en què va excel·lir (però no pas l’únic que va conrear). Caballero Bonald, mort ahir als 94 anys, forma part d’un grup poètic la transcendència del qual és comparable a la del 27 (el format pels Guillén, Salinas, Cernuda, Alberti, Lorca, Alonso, Diego, Aleixandre). El dels 50 ha aplegat narradors i assagistes (dos Goytisolo, Matute, Laforet, Umbral, Sánchez Ferlosio) i poetes molt destacats (Barral, Gil de Biedma, González, el gran dels Goytisolo, Atencia, Valente, Gamoneda, Rodríguez, Brines). Per a ell, la poesia sempre ha estat un mètode d’exploració i de coneixement: “Esa secreta actividad de las palabras que no depende más que de su capacidad penetradora en el solar de lo desconocido”. Per continuar aprenent, com va deixar escrit en el llibre Desaprendizajes (2015), sovint, però, cal desaprendre.

Tinc a casa la primera edició de Las horas muertas, que va merèixer el premi Boscán 1958: “¿A dónde / he de mirar que no sea pregunta?”. Les formulades pels seus versos són, sobretot, “preguntes sense resposta”, com diria Vinyoli: per això s’escriu —i, encara més, per això s’escriu poesia—. La de Caballero Bonald no té una dicció popular com és ara la de José Agustín Goytisolo o, fins i tot, les de Gil de Biedma o Ángel González. Més aviat cal arrenglerar-la amb la de Carlos Barral, la de José Ángel Valente i, sobretot, la de Claudio Rodríguez, poeta que, a parer meu, representa el seu germà generacional. “Mi palabra escrita reproduce mis ideas estéticas, pero también mi pensamiento moral, mis litigios personales, mi manera de buscar una salida al laberinto de la historia”, deia l’any 2013, en el discurs que va llegir arran de la concessió del premi Cervantes. Una poesia de La noche no tiene paredes (2009) comença així: “Vengo de una palabra y voy a otra / errática palabra y soy esas palabras / que mutuamente se desunen”.

El 2004 va aplegar la seva producció lírica fins a aquell moment en un volum imprescindible, de títol bellíssim: Somos el tiempo que nos queda. Escèptic i lúcid, en el poema en prosa Capvespre a Lluch-Alcari —Caballero Bonald va introduir, sovint, la nostra llengua en els seus textos— reflexiona a l’entorn de la paraula “certesa”: “Qué palabra inhumana la palabra certeza”. Abans, però, ja havia ironitzat sobre els afalacs i els enganys de la felicitat, de tot allò no escrit: “Esa fracción de vida que he perdido por ignorancia o negligencia, ¿podía haber supuesto la felicidad?”. Forma part del mateix llibre, Laberinto de fortuna (1984), aquest àcid Recado a Cioran o del inconveniente de haber nacido: “Tantas desgarraduras ¿sólo sirven acaso como suplencias de la cobardía?”. En un article titulat Caballero Bonald, Francisco Umbral havia afirmat que el poeta de Jerez de la Frontera “elegeix a vegades un repertori de paraules prosaiques per expressar una tristesa lírica”. També el va qualificar d’anti-Alberti i de ser “el més aspre de veu i el més líric d’intenció”.

Ara fa quatre anys, el poeta va treure un llibre de retrats que es llegeix amb autèntica fruïció: Examen de ingenios. Sense pèls a la llengua, hi pentina un centenar d’escriptors i artistes espanyols i hispanoamericans. També hi ha algunes sucoses andanades contra els “fiscales del distrito literario”. De Castellet, per exemple, en destaca que tenia una “precaria sensibilidad para la poesía”. De Neruda, “su pomposa manera de ser comunista”. Al pare Panero el titlla de putero i dipsòman (és a dir, borratxo). En canvi, el retrat que dedica a Carles Riba, bé que més breu, és molt just en l’encomi. A l’autor el sulfuraven les positures d’artista, els egos inflats, aquella “actitud del que teme ser interceptado en el camino que conduce a la inmortalidad”. Ell no s’hi retratava, en aquest llibre: en queda la seva poesia, una semblança moral i intel·lectual de primer ordre.