Mentre trepitges la catifa de diaris que reprodueixen notícies de l’època, les parets, les sales i, fins i tot, la cortina de Zeleste del carrer Argenteria et suggestionen amb la sensació de viatjar pel túnel del temps. Un no pot evitar la nostàlgia quan passa per davant d’una recreació de Les Enfants, discoteca representativa del Raval, o quan es troba davant de la boca del cèlebre disc de King Crimson, grup que va obrir la percepció que alguna cosa estava canviant a començament dels setanta, quan van actuar el novembre del 1973 a Granollers.
Malgrat els deliris finals de la dictadura, que perpetraria diferents assassinats d’Estat i penes de mort abans de la desaparició del general, el motor de la joventut no tenia aturador i s’obrien escletxes a la llibertat. Del 1967 al 1978 ha estat el període triat pels comissaris Pepe Ribas (Ajoblanco) i Canti Casanovas (lawebsensenom) per bastir una laboriosa reconstrucció del que va passar en uns anys d’incertesa, desig i esperança. Una exposició coral amb moltes coses a dir tot i l’espai limitat.
Després d’una llarga espera, el Palau Robert inaugura L’underground i la contracultura a la Catalunya dels setanta, exposició antològica amb més de 700 peces, que proposa una mirada exhaustiva, inèdita fins ara, als protagonistes i als moviments socials i culturals d’una època transcendental. Dividida en diferents espais temàtics, documenta la irrupció de les comunes, el feminisme, la psicodèlia, l’ecologia, l’espiritualitat, les músiques i les arts d’avantguarda, els còmics i els fanzins, entre moltes altres referències.
Amb una extraordinària posada en escena dirigida per l’arquitecte Dani Freixas, la mostra ha estat un encàrrec de la Direcció General de Difusió de la Generalitat de Catalunya, que es pot visitar a partir del dia 2 de juny i romandrà oberta fins al 28 de novembre del 2021. En espera del catàleg i de les activitats paral·leles, tant Ribas com Casanovas van coincidit que l’espai havia limitat l’exposició, però el resultat és estimulant perquè no t’ennuega i pots gaudir de cada racó, cada aforisme, fotografia, portada, poemes i la música que pot alternar les simfonies de Pink Floyd amb els cants desolats de la Banda Trapera del Río, referent del punk català.
L’exposició de la contracultura catalana estava maleïda: tant el comissari Pepe Ribas com l’editor de la revista Star Juanjo Fernández van coincidir a assenyalar els precedents fallits anteriors, sota els auspicis d’ells mateixos o, per exemple, de l’afí Genís Cano, que va morir abans d’aconseguir dur el projecte a bon port, el 2007. Pepe Ribas el va recordar quan va fer un primer passeig per aquest sinuós recorregut, on podem trobar originals i reproduccions de discos dels diferents estils, revistes que podien alternar l’art i la poesia amb la revolució quotidiana –que sí que va reeixir mentre el projecte llibertari se n’anava en orris. No és una incitació a la nostàlgia –que també la podran gaudir–, sinó una descripció quasi salvatge d’un moment en què els polítics encara no s’havien situat per substituir plenament el franquisme. L’espontaneïtat brollava lliure.
Una revolució en els diferents segments socials
Pepe Ribas repeteix, davant l’estupefacció de les periodistes joves, que en aquell primer tram dels anys setanta el lloguer no superava el 10 per cent dels ingressos. La revolució quotidiana se servia amb comptagotes i la ingenuïtat era un fluir en paral·lel a uns anys perillosos en què et podien matar per fer una pintada o estar vuit mesos a la Model per una postura d’haixix. El sexe oral era una abstracció i l’heroïna no va entrar fins al 1977. La doble mirada dels comissaris ha enfocat herois d’aquell temps, com ara Picarol, Damià Escuder, Jaume Fargas, Gay Mercader, Víctor Jou, Nazario i dibuixants de còmic d’arreu del país, músics de rock, anarquistes, ecologistes, feministes, gent del teatre i les companyies internacionals i els poetes. “Deixa fluir la imaginació”, diu un aforisme d’Allen Ginsberg. O la impactant frase final del recorregut, si vas en l’ordre correcte: “El temps va continuar passant, però l’individualisme, la fragmentació i la corrupció van fer que aquesta història acabés aquí.
Foto: Oriol Duran
